Acció delictiva: components, causes d'absència d'acció i responsabilitat penal
Acció delictiva
L'acció delictiva és el primer element del delicte i abasta tant les accions com les omissions doloses. Té dos components:
Material: fa referència a l'activitat física que causa dany a béns jurídics. Enllaça la teoria de l'acció amb el principi del fet i de lesivitat, excloent el mer pensament com a delicte. Inclou accions positives i omissions, que poden ser negatives (resultat lesiu no evitat) amb capacitat causal.
Psíquic/subjectiu: acció o omissió que sorgeix de la consciència i voluntat del subjecte. Sense aquest component, no hi ha acció. Les causes d'absència d'acció exclouen aquest element.
Causes d'absència d'acció
Són situacions en què no es pot atribuir responsabilitat penal per falta del component de voluntarietat necessari perquè la conducta es consideri acció delictiva. Aquestes causes inclouen:
A. Força irresistible
Una vegada considerada com a eximent de responsabilitat penal, ja no es menciona explícitament com a tal al Codi Penal. No obstant això, encara pot ser al·legada en processos penals segons la definició del delicte a l'article 10 del CP.
Requisits de la força
a. Ha de ser absoluta, anul·lant per complet la voluntat del subjecte. Si és merament compulsiva, que condiciona la llibertat del subjecte, pot excloure la imputabilitat o disminuir-la (art. 20.6 CP, «por insuperable», que pot eximir de responsabilitat penal).
b. Ha de ser física, no psíquica o moral, per distingir-la de la coacció moral, que afecta la culpabilitat però no l'acció. La força irresistible implica caràcter irresistible, mentre que la coacció moral té caràcter merament compulsiu. La coacció moral pot eximir de culpabilitat per trastorn mental transitori o por insuperable, però no pot justificar l'absència d'acció.
c. Pot ser tant externa (actes reflexos, absència d'acció notòria) com interna (moviment reflex no controlat per l'escorça cerebral).
d. Pot provenir d'una altra persona o de fets naturals. Planteja problemes jurídics sobre la possible responsabilitat del tercer. La força externa provinent d'esdeveniments naturals pot eximir l'individu de responsabilitat per les seves accions, ja que no són voluntàries ni estan sota el seu control.
B. Moviments reflexos i altres incontrolables
Els tics o les convulsions no es consideren accions, perquè no impliquen voluntat conscient de l'individu. Són automàtics i no es poden atribuir a la persona que els experimenta. És difícil distingir entre moviments irresistibles (que exclouen l'acció, no controlats ni sotmesos a la voluntat) i moviments automatitzats (que encara poden ser controlats, com els actes impulsius o reaccions instintives). Els actes en curtcircuit, explosions emocionals i conductes passionals o instintives són moviments automatitzats. Aquests actes s'han d'avaluar en termes d'imputabilitat, especialment dins del context de trastorns mentals transitoris, però no invaliden l'existència de l'acció. Denominats automatismes, són adquirits mitjançant la repetició mantinguda en el temps i no poden afectar l'existència mateixa d'una acció.
C. Estats de plena inconsciència
No es consideren accions, i són més freqüents en omissions.
Activitat inconscient amb causa patològica: implica casos on el subjecte realitza accions sense consciència a causa de trastorns del son, com les parasòmnies (conductes que tenen lloc durant el son) o les disòmnies. No condueixen a la realització d'actes violents, però poden tenir efectes lesius si es produeixen durant activitats perilloses com conduir, o provocar omissions per part de qui té l'obligació d'actuar. Inclouen el sonambulisme i els trastorns del son REM, que poden causar lesions involuntàries.
Inconsciència induïda per substància: la ingesta de drogues o alcohol pot afectar la capacitat d'imputabilitat de l'individu, i pot anul·lar-la per complet o disminuir-la. No obstant això, si la ingesta porta a una pèrdua total de consciència (per exemple, embriaguesa extrema o intoxicació letàrgica), s'exclou l'acció de l'individu com a factor en la comissió del delicte. També són casos de submissió química, en què la persona és drogada per cometre actes contra la seva voluntat, tot i que perd el control.
«Actio libera in causa»: estableix que si algú, mitjançant una acció inicialment voluntària i conscient, crea una situació que el porta a cometre un delicte mentre es troba sota aquesta influència (embriaguesa voluntària), no pot reclamar exempció de responsabilitat penal.
Inconsciència traumàtica: pèrdua de consciència deguda a accidents o malalties.
Hipnosi induïda (estat passiu per suggestió o ordres): la persona realitza actes sota hipnosi, cosa que planteja desafiaments legals per determinar la responsabilitat penal. Si es determina que la persona sota hipnosi no té control, pot considerar-se víctima. Però si conserva un cert grau de control, pot ser considerada autora del delicte, tot i que la responsabilitat pot ser atenuada si ha estat induïda per l'hipnotitzador.
III. Provocació d'absència d'acció: actio libera in causa
Estableix que, en el cas de la inimputabilitat, la realització d'un delicte en una situació d'absència d'acció no exclou la responsabilitat del subjecte si aquesta situació ha estat provocada de manera dolosa o imprudent, és a dir, una «acció no lliure ni voluntària» provocada pel propi subjecte en un moment anterior «lliure». Si l'individu busca deliberadament aquesta situació, serà responsable per dol; si no la busca però hauria d'haver-la previst, serà responsable per imprudència. Es converteix en responsable de controlar les seves pròpies accions incontrolades posteriors mentre es trobi en estat normal.
IV. Efectes de l'absència d'acció
a. En casos on un tercer indueix o facilita un delicte de manera dolosa o imprudent, no serà considerat partícip, sinó autor directe, ja que no hi ha un acte principal al qual s'uneixi.
b. L'autoria del tercer serà directa i no mediata, ja que utilitza el cos de l'individu inconscient com a instrument físic per cometre el delicte, com si fos una arma.
c. Un acte que sorgeix d'una absència d'acció no constitueix agressió il·legítima per a la legítima defensa. La defensa s'ha d'ajustar a l'estat de necessitat. Si el defensor creu enfrontar-se a una agressió il·legítima genuïna però no percep que l'agressor és somnàmbul, incorrerà en legítima defensa putativa.
d. No sent un fet típic, no es poden aplicar mesures de seguretat al subjecte, només en els fets previstos com a delicte i interpretats habitualment com a comissió d'un fet típicament antijurídic.
V. Titularitat (subjecte) de l'acció: persona física o jurídica
La reforma del Codi Penal de 2010 va introduir la responsabilitat penal de les persones jurídiques. Presenta tres problemes:
Identificació del responsable: qui pren les decisions en una persona jurídica presenta desafiaments multinacionals. S'aborda mitjançant les regles de participació criminal.
Superació de problemes de legalitat: ha de permetre la imputació de delictes especials que només concerneixen a les persones jurídiques, però que són comesos en el seu nom per un individu.
Prevenció de la perillositat: cal establir mesures legals per abordar la perillositat objectiva de les persones jurídiques en la comissió de delictes.