Les actituds socials i el funcionament polític del franquisme
Les actituds socials davant el franquisme
Per una banda, hi havia un país arruïnat, traumatitzat, cansat i passiu; per l'altra, uns guanyadors eufòrics que intentarien construir un Estat nou. Les diferents actituds socials respecte al franquisme es poden definir en tres tipologies polítiques del règim:
1. Suport (addictes)
Des del primer moment, la dictadura va comptar amb el suport de les classes altes, que van recuperar la influència econòmica, social i política perduda durant la Segona República. També dels sectors polítics que havien donat suport al cop d'Estat i al bàndol insurrecte durant la guerra: falangistes, carlins, cedistes, monàrquics i catòlics.
2. Passivitat (indiferents)
Davant el record de la Guerra Civil i el dolor que va comportar, grans capes de la societat es van mostrar passives al règim, sempre que aquest garantís l'estabilitat i l'ordre social necessaris. Les classes mitjanes, durant la Guerra Civil, s'havien vist clarament sobrepassades per la revolució social. El seu suport va ser més una opció oportunista que no pas una identificació ideològica amb el règim.
3. Rebuig (desafectes)
Entre aquests sectors opositors hi havia, principalment, les classes treballadores. Però en un moment en què el més important era sobreviure, no hi va haver oposició possible. La misèria de la postguerra, provocada per l'autarquia i el control militar, va dur a la major part de les classes populars al silenci.
El funcionament polític del règim franquista
El funcionament polític del règim franquista estava restringit als grups que havien mostrat la seva adhesió incondicional al Caudillo, molts dels quals van acabar integrats a la Falange. Dins del franquisme, però, sempre hi van coexistir "famílies" o tendències ideològiques diferents, que rivalitzaven per aconseguir tant poder i influència com fos possible.
Les tendències ideològiques
Durant els primers anys van predominar els grups que havien participat durant la guerra en el bàndol franquista: falangistes, carlins i monàrquics alfonsins. Igualment, hi van tenir un cert reconeixement els sectors conservadors incorporats a la causa franquista durant la guerra: membres de la CEDA, catalanistes de la Lliga Catalana i republicans conservadors.
La influència de l'Església
L'Església va influir també en la vida política del règim a partir de diferents grups de pressió d'inspiració catòlica, com l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNDP) en les dècades del 1940 i el 1950, i, a partir del 1960, l'organització Opus Dei. Aviat va sorgir una rivalitat evident entre falangistes i catòlics, tot i que cap dels grups no era totalment homogeni.