Anàlisi Arquitectònica: Casa Tassel, Pavelló Barcelona i Guggenheim

Casa Tassel (Victor Horta, 1892-1893)

1. Descripció i Context (DC)

Dades generals

La Casa Tassel, obra de l'arquitecte belga Victor Horta, va ser construïda a Brussel·les entre 1892 i 1893. Es tracta d'un habitatge de dimensions reduïdes.

Aspectes bàsics constructius

L'edifici està construït amb materials diversos, alguns més clàssics (fusta, pedra, mosaics) i altres moderns (bigues i columnes de ferro). Victor Horta (1861-1947) va ser un dels primers arquitectes a prendre consciència de la possibilitat del ferro com a element estructural i decoratiu.

2. Anàlisi Formal

Interior

La planta d'aquest edifici es correspon amb un espai estret i allargat a causa dels condicionals de la parcel·la, amb tres pisos d'idèntiques proporcions i una planta lliure als pisos. Trobem una perfecta harmonia entre la funcionalitat de l'habitatge i els principis estètics modernistes:

• Ritmes ondulats a parets i columnes (ferro) recordant formes vegetals.
• Aquests ornaments són reproduïts bidimensionalment i tridimensionalment (modernisme).

El vestíbul, de forma octogonal, dona pas a l'escala dominada per una columna i forma vegetal. La ceràmica del dibuix de les parets o els llums de l'escala reprodueixen un univers sinuós.

Exterior

La façana de la casa presenta unes formes molt més regulars que l'interior, i així podem observar una certa simetria entre les tres plantes. S'utilitzen finestres rectangulars als extrems, i la planta baixa està ocupada al centre per una porta allindanada, mentre que als dos pisos següents sorgeixen box windows. La cornisa superior marca una clara línia horitzontal.

Elements no constructius

Com en tota obra modernista, els elements decoratius tenen un factor molt important: ceràmica del terra, dibuixos de les parets, columnes, barana de l'escala (vegetal), els quals introdueixen un coup de fouet. El modernisme consisteix a afegir un element hedonista a un objectiu útil.

Conclusió sobre l'estil

Es considera estil modernista per la utilització dels nous materials a l'estructura, fent ús de materials i tècniques tradicionals com la ceràmica o el ferro forjat com a reivindicació de la dignitat de l'objecte. Destaca l'èmfasi en la línia corba i la utilització del ferro tant com a element estructural com decoratiu. Es manifesta l'estètica de la funció vs. estètica de la forma.

3. Interpretació

Encàrrec, funció i finalitat

L'obra va ser encarregada per l'enginyer Tassel i es tracta d'un edifici privat amb clara funcionalitat d'habitatge familiar. Tot el procés de construcció va ser previst per Victor Horta. Aquest art connecta amb allò urbà i burgès i, en certa manera, minoritari, ja que el seu cost és més elevat. L'edifici pretén allunyar-se de l'estil estrictament funcional i apropar-se al treball artesanal. Destaca per la seva successió d'ismes.

Significat i marc històric i cultural

Aquest corrent modernista es manifesta a tota Europa Occidental a finals del segle XIX i principis del segle XX. Es considera un moviment de renovació de l'artista. La relació de la forma, els elements arquitectònics i els símbols amb el marc històric i cultural, així com el paper de l'arquitecte, són fonamentals.

Pavelló de Barcelona (Mies van der Rohe, 1929)

1. Descripció i Context (DC)

Materials i sistema constructiu

Pel que fa referència als materials, es manifesta una combinació de materials moderns com l'acer, el crom, el ferro i el vidre, juntament amb altres més clàssics i sumptuosos com el travertí, el marbre verd i l'ònix daurat. En qualsevol cas, manifesten una gran preocupació de l'arquitecte per la qualitat plàstica dels materials. Es tracta d'un edifici amb un sistema constructiu arquitravat per l'exclusiva presència de línies rectes verticals i horitzontals.

Elements de suport i sostinguts

Els principals elements de suport en aquesta obra són les vuit columnes (pilars cruciformes) primes fetes d'acer amb un alt contingut de crom. Això permet que els murs no facin cap funció de suport. Es tracta d'uns murs disposats en funció de la creació d'espais i de la bellesa de la composició. L'element sostingut és la llinda, és a dir, la gran coberta plana que suposa una línia horitzontal molt acusada i que unifica tot l'espai cobert de l'edifici.

2. Anàlisi Formal

Espai interior (Planta lliure)

L'espai interior es caracteritza per una planta lliure, amb un únic pis i uns murs que creen els diferents espais que vol l'arquitecte. En aquesta obra no hi ha una clara diferenciació entre interior i exterior, ja que Mies van der Rohe va voler crear una continuïtat d'espai, aconseguint així una fluïdesa espacial per la desaparició de sales o cambres tancades. Aquesta continuïtat d'espai dona un ambient unitari al conjunt, ja que hi ha una comunicació natural entre els espais coberts i els patis amb les basses d'aigua (estanys rectangulars) on es reflecteixen els murs (això accentua la sensació d'amplitud) i la coberta plana. A l'interior, l'element principal és la sala d'exposicions, on el visitant es troba amb formes planes, rectangles verticals i horitzontals formats per la paret d'ònix o els vidres verds transparents que articulen l'espai sense tancar-lo mai.

Espai exterior i composició

L'espai exterior està dominat per les línies rectes, preferentment horitzontals, que marquen el sòcol i la coberta, i per la presència de volums, de plans, que formen els murs, vidres, parets dels patis, etc., de tal manera que es pot parlar d'una composició ortogonal, de rectes i plans amb colors diferents. En aquest sentit, es pot relacionar aquest edifici amb l'obra pictòrica de Piet Mondrian i les seves composicions enquadrades en el neoplasticisme holandès del grup De Stijl. No hi ha façana pròpiament dita, sinó uns murs que van tancant espais.

Elements no constructius i complements

L'accés es realitza a través de 8 graons que formen el basament de granit. Un mur de tanca fet de marbre travertí suporta un banc corregut del mateix material i serveix d'enllaç entre el cos principal i l'auxiliar situat a l'extrem sud del recinte. Com a complements més destacats cal esmentar:

• La rèplica de l'escultura classicista de Georg Kolbe, "Demà", situada a la bassa petita, únic element que trenca amb el racionalisme del conjunt.
• Les rèpliques de l'anomenada cadira Barcelona projectada pel propi Mies van der Rohe i Lilly Reich l'any 1929.

L'única nota de color la dóna una cortina correguda de color vermell sang.

3. Interpretació i Estil

Arquitectura Racionalista i influència

Es tracta d'un edifici emblemàtic de l'anomenada arquitectura racionalista, que es manifesta en les següents característiques:

• Planta lliure.
• Rigidesa en l'estructura.
• Volums simples.
• Escassa ornamentació.
• El mur com a simple tancament sense funció de suport.
• Continuïtat de l'espai i neoplasticisme aplicat a l'arquitectura.

Aquestes innovacions venen donades en gran part per la utilització de materials moderns i industrials (formigó armat, acer, vidre) i per la recerca de la funcionalitat, necessitat del segle XX. Va ser concebuda com una obra temporal, però va exercir gran influència a tota l'arquitectura del segle XX i especialment a l'arquitectura espanyola, que, a través seu, va entrar en contacte amb l'arquitectura racionalista de la Bauhaus. És un espai obert i polivalent, de mesura humana, auster, simple, despullat de tota ornamentació supèrflua.

Conceptes clau (Menys és més, Classicisme)

Menys és més (economia expressiva que inspirava les obres de Mies van der Rohe). Es detecta un Classicisme en:

• Cura per les proporcions.
• Perfecció compositiva.
• Detalls i materials dels acabats.

De ressonàncies nòrdiques i asiàtiques, amb un disseny depurat i senzill, Mies aprofità totes les possibilitats que li oferien els nous materials i les noves tècniques. La concepció horitzontal, l'autonomia respecte a l'ambient i la planta lliure són les notes més característiques de la modernitat d'aquest edifici.

Museu Guggenheim de Bilbao (Frank O. Gehry, 1991-1997)

1. Descripció i Context (DC)

Dades generals i arquitecte

El Museu Guggenheim es va construir entre els anys 1991 i 1997 a Bilbao, en un dels marges de la ria del Nervión, enfonsat uns 16 metres per sota dels edificis propers. L'edifici té una superfície edificada de 24.290 m², dels quals uns 11.000 es destinen a sales d'exhibició. L'espai elegit per aixecar el museu es tracta del solar d'unes antigues drassanes, i al costat del pont de la Salve. Va ser dissenyat per Frank O. Gehry, arquitecte canadenc nascut a Toronto l'any 1929. Gehry va estudiar arquitectura a la Universitat de Califòrnia del Sud i urbanisme a Harvard. Des dels anys 60 del passat segle XX va iniciar un recorregut artístic que l'ha allunyat dels principis funcionalistes arquitectònics (com la forma segueix la funció), passant durant els anys 70 per l'arquitectura minimalista dels EUA amb la utilització de materials barats i inusuals, fins a arribar a partir dels 80 cap a les teories deconstructivistes amb uns edificis d'evident expressivitat i espectacularitat formals.

Materials i sistema constructiu

Construït amb materials com pedra calcària, vidre i especialment titani en el recobriment exterior. El seu sistema constructiu respon a una complexa estructura realitzada a partir d'un programa de simulació per ordinador creat per a la indústria aeroespacial, anomenat Catia, capaç de calcular les estructures necessàries, interpretar els esbossos i convertir-los en volums tridimensionals. El sistema constructiu i els elements de suport i sostinguts es vinculen amb els propis de l'arquitectura contemporània d'estructura reticular.

2. Anàlisi Formal

Interior (Planta i distribució)

La planta de l'edifici manifesta una aparença caòtica per la contraposició fragmentada d'espais i volums que, en una vista aèria, recorda a una composició en forma de flor, ja que des del vestíbul central irradien diverses sales que recorden als pètals de la flor. L'interior de l'edifici s'organitza a partir d'un gran i espectacular vestíbul de 50 metres d'alçada al voltant del qual es disposen les tres plantes d'alçada on es troben les 19 galeries d'exposició, deu d'elles de planta ortogonal i nou de planta irregular. Aquesta distribució es basa en la planta lliure que s'aconsegueix amb els materials industrials contemporanis. Aquesta varietat i riquesa d'espais proporciona al museu una gran versatilitat, ja que les 10 sales regulars es dediquen a l'exposició cronològica de les obres del museu, mentre que les sales de formes i dimensions espectaculars es destinen a les exposicions monogràfiques dedicades a artistes específics. La comunicació entre les galeries es fa mitjançant passarel·les curvilínies, ascensors envidriats i torres d'escales que connecten amb el vestíbul central o atri. L'il·luminació és natural zenital a través de lluernes. De tots els espais interiors destaca la gran sala del peix o de la balena, amb més de 30 metres d'ample i 130 de llarg, diàfana per ser un espai lliure de columnes, fet que permet instal·lar-hi les grans peces de l'exposició i suportar el seu enorme pes per localitzar-se a la planta baixa. Aquest interior d'aspecte irregular i distorsionat, totalment oposat a l'estabilitat, unitat i harmonia dels estils arquitectònics tradicionals, respon a una dislocació formal volguda i planificada que es manifesta amb més rotunditat a l'exterior.

Exterior (Volums i façana)

A l'exterior, cal destacar la no existència d'un punt focal dominant, atès que, per exemple, l'entrada principal es resol a partir d'una escala descendent per cobrir el desnivell respecte a la plaça, raó per la qual queda relativament amagada i no es converteix en una façana dominant, fet que afavoreix la visió integrada del conjunt exterior. Cal destacar dos tipus de volums diferenciats:

1. Els volums regulars, recoberts de pedra calcària i dominants a la part baixa de l'edifici.
2. Els volums corbats i recargolats coberts de finíssimes làmines de titani d'un terç de mil·límetre.

Entre tots aquests espais s'obren grans murs cortina de vidre que doten de transparència al museu i afavoreixen la comunicació entre l'interior i l'exterior. Aquests volums recoberts de titani són els que donen singularitat i personalitat a aquest edifici, ja que es tracta d'un conjunt de formes que desafien els principis tradicionals de l'arquitectura, es giren, cargolen i s'inclinen en sentits oposats, de tal manera que podríem dir que la forma segueix, no la funció, sinó la fantasia. Per altra banda, el titani té unes qualitats reflectants que es complementen amb la brillantor de l'aigua, on alhora es reflecteix l'edifici, accentuant així la sensació que es tracta d'un gegantí vaixell navegant o un peix recobert d'escates.

Elements no constructius (Escultura habitada)

Com a edifici contemporani que és, s'allunya dels elements decoratius de caràcter historicista de tipus escultòric i pictòric. És el propi edifici l'autèntic element decoratiu, ja que s'aixeca com una gegantina escultura que es retorça en un aparent caos reforçat per la brillantor del titani. En aquest sentit, hi ha qui considera aquest edifici com una escultura habitada amb unes formes orgàniques que evoquen figures diverses.

Estil (Deconstructivisme)

L'obra es situa dins del Deconstructivisme arquitectònic, una de les tendències artístiques pròpies de l'arquitectura de fi del mil·lenni. Aquesta, juntament amb la tendència high-tech, comparteix tres principis bàsics de l'arquitectura tardomoderna:

• El predomini d'edificis amb un cert sentit escultòric.
• Una gran força de les línies externes amb disgregacions de l'espai en petites unitats.
• L'ús massiu d'elements relacionats amb la tecnologia i la indústria.

La deconstrucció arquitectònica es basa en un concepte literari i filosòfic desenvolupat pel filòsof francès Jacques Derrida a finals dels anys vuitanta, centrat en la fragmentació de la forma. Posa en dubte molts dels principis de l'arquitectura històrica, ja que l'aspecte de l'edifici es caracteritza per unes formes turmentades, irregulars i en aparent estat de desintegració basat en uns plantejaments aparentment irracionals: s'abandona la vertical i l'horitzontal, els cossos geomètrics giren al voltant de petits angles i les estructures es descomponen fins al caos aparent.

3. Interpretació

Encàrrec, funció i impacte

A començaments de 1991, la Fundació Solomon R. Guggenheim va manifestar la seva voluntat de construir una nova seu a Europa. Aquest projecte va coincidir amb el desig del govern autònom basc de construir un museu d'art contemporani a Bilbao, com a part del procés de recuperació de la ciutat. Es va acceptar el projecte de F. O. Gehry per la seva correcta adaptació a l'espai fixat i sobretot pel seu caràcter monumental a causa de la seva potent força visual. Un cop construït, el Guggenheim va més enllà de la seva funció museística, ja que s'ha convertit en un emblema, un landmark de la nova Bilbao.

Significat i polèmica (Efecte Bilbao)

La seva construcció ha creat força controvèrsia i polèmiques pel seu caràcter arriscat. El propi Gehry, quan el va veure acabat per primer cop, va dir: Déu meu, com m'han deixat fer això?. En aquest sentit, alguns qualifiquen aquest edifici com una creació starchitect (arquitecte + estrella), terme pejoratiu per anomenar les realitzacions d'aquests arquitectes estrella que van sembrant icones espectaculars per tot el món. Però, per altra banda, aquest museu és també un exemple de l'anomenat wow factor (factor guau) com a concepte per referir-se als edificis espectaculars que han afavorit un procés de regeneració urbana del teixit urbà proper. De fet, a les classes de disseny urbà es parla de l'efecte Bilbao com a paradigma de les millores urbanístiques i econòmiques que pot aportar un edifici singular. Com el propi Gehry reconeix, hi ha molts punts de contacte entre l'òpera de Sidney de J. Utzon i el Museu Guggenheim, tant des del punt de vista tècnic i formal com des del punt de vista simbòlic i emblemàtic per a la ciutat.