Anàlisi del Dorífor de Policlet i l'Hermes de Praxíteles

El Dorífor de Policlet

Fitxa de catalogació i descripció

• Títol: Dorífor (portador de llança). Es conserven còpies romanes.
• Autor: L'original és de Policlet; les còpies són d'escultors romans.
• Estil: Classicisme.
• Origen: Cultura grega, c. 450-440 aC.
• Tècnica: L'original era de bronze (tècnica de la fosa a la cera perduda), però s'ha perdut. Les còpies són de marbre, fetes amb la tècnica de la talla.
• Material: L'original era de bronze; les còpies són de marbre.
• Forma: Exempta, permet ser contemplada des de totes les perspectives.
• Dimensions: 2,12 m d'alçada.
• Tipologia: Escultura dempeus.
• Cromatisme: Se suposa que l'original era policromat. Les còpies romanes són monocromes.
• Breu descripció: Representa un jove caminant que portava una llança sobre l'espatlla (un llancer), possiblement Aquil·les.
• Estat de conservació: L'original s'ha perdut. Les còpies conservades tenen un bon estat, tot i que resulten més fredes i acadèmiques que l'original.

Anàlisi formal i compositiva

• Volum: És una escultura externa i oberta, ja que una de les seves extremitats (que aguantaria una llança) sobresurt del bloc principal de l'estàtua.
• Proporcions: És un perfecte estudi anatòmic que subratlla l'ideal de bellesa basat en un cos humà perfecte i harmònic. Es basa en un cànon de proporcionalitat de set vegades la mida del cap.
• Eixos de composició: Presenta un ordre considerable i verticalitat, ja que l'escultura està dempeus, però no és simètrica.
• Llum: Es crea un cert clarobscur a les corbes del plec inguinal i de l'arc toràcic, que coincideixen amb el melic. La il·luminació des de diferents angles permet observar-ne la totalitat.
• Expressió: La mirada és ferma i serena. La seva expressió tranquil·la mostra autodomini, mancant d'expressivitat, com a altres obres d'aquesta etapa.
• Vestits: L'escultura mostra un cos nu, per tant, no es poden analitzar els vestits.
• Moviment i ritme: No hi ha simetria. L'oposició de parts en tensió i en repòs dona lloc a l'anomenat contrapposto, que combina l'estatisme (propi de l'ideal d'harmonia física i espiritual) amb el dinamisme necessari per omplir l'espai i multiplicar els punts de vista.

Significació i context

• Iconografia: És la representació dels estudis minuciosos de la proporcionalitat del cos humà i de l'ideal de bellesa, que es troba en la pròpia harmonia (symmetria) del cos. Va donar lloc a la vocació teoritzant del Cànon grec.
• Iconologia: És un perfecte estudi anatòmic que Policlet va plasmar en la seva obra teòrica, el Cànon.
• Novetat: Introdueix per primer cop el cànon de l'ideal de bellesa, basat en la proporció del cos com a set vegades la mida del cap.
• Causalitat: Policlet personalitza de manera exemplar la importància dels bronzistes de l'escola d'Argos, al Peloponès, ja que volia fer evolucionar la teoria de l'escultura.
• Finalitat: L'original tenia una finalitat didàctica (mostrar el cànon). Les còpies tenien una funció decorativa.
• Relacions: A partir del Dorífor, moltes escultures posteriors seguiran un cànon o model per a la seva realització, com el seu Diadumen.

L'Hermes amb Dionís infant de Praxíteles

Fitxa tècnica

• Autor: Praxíteles (Atenes, c. 390-330 aC).
• Tipus d'obra: Grup escultòric.
• Estil: Grec, segon classicisme (o postclassicisme).
• Cronologia: c. 343 aC.
• Dimensions: 2,15 m d'alçada.
• Localització: Trobada al temple d'Hera a Olímpia el 1877. Actualment al Museu Arqueològic d'Olímpia.
• Descripció: Obra escultòrica exempta que representa Hermes. Amb el braç dret (avui desaparegut) sostenia un carràs de raïm, mentre que amb l'esquerre sosté el déu Dionís infant, mirant-se'l amb posat protector. L'obra mostra la tendresa entre un adult i un nen, en aquest cas, germanastres.

Aspectes tècnics i estilístics

Feta amb marbre de l'illa de Paros, és una obra atribuïda a Praxíteles, fill de Cefisòdot, també escultor (descrita per Pausànias, escriptor grec del segle II dC). L'artista coneix i aplica el «cànon» de Policlet, però l'adapta al seu estil, més esvelt i refinat. Praxíteles va assolir una gran fama per la riquesa del modelat, la suavitat de les formes (sfumato) i la manera com atenuava la musculatura de les figures atlètiques, a diferència de l'escultura del segle V aC. Quan treballava el marbre, col·laborava amb el pintor Nícias, que aplicava una pàtina policroma (circumlitio) a les seves escultures per donar-los més vida.

Praxíteles estructura l'obra fent que la figura es recolzi lateralment, creant l'anomenada «corba praxiteliana», que li dona un aire lànguid i elegant. La malenconia i la llangor dels seus rostres s'inspiren en un ideal de bellesa jove. L'escultor presenta els déus amb trets totalment humanitzats. En aquesta obra es reflecteix l'idealisme platònic, corrent filosòfic influent a l'Atenes de l'època. La figura d'Hermes necessita un suport lateral (una soca d'arbre coberta amb una túnica) per garantir-ne l'equilibri, un recurs tècnic necessari per al marbre que hauria estat innecessari en una obra de bronze.

Aspectes iconogràfics

El tema és mitològic, extret de la teogonia olímpica. Representa Hermes (Mercuri per als romans), fill de Zeus i Maia, missatger dels déus. En braços porta el seu germanastre Dionís (Bacus), déu de la vinya, del vi i del deliri místic. Segons la llegenda, Zeus va confiar Dionís a Hermes per protegir-lo de la venjança de la seva esposa Hera. L'escena representa un moment del viatge, quan Hermes, en una pausa, ofereix un carràs de raïm a l'infant, futur déu del vi.