Anàlisi de l'escultura futurista d'Umberto Boccioni

Antecedents i influències posteriors

Influències rebudes

A pesar del rebuig futurista de les formes del passat i, sobretot, del pes cultural de l’antiga Grècia, l’obra recorda molt la Victòria de Samotràcia en el sentit que totes dues volen representar el moviment ràpid i decidit d’un cos en l’espai. També és present la influència de l’estètica impressionista i de les formes abstractes i cubistes.

Influència posterior

Es pot observar en les escultures abstractes expressionistes de les Segones Avantguardes.

Relacions amb obres similars

Es poden citar:

• La ciutat es desperta (1910)
• Desenvolupament d’una ampolla en l’espai (1912)

Diferències amb altres solucions coetànies

Diferencia clarament amb l’escultura figurativa tradicional.

Relació amb l’entorn

És una escultura d’interior.

Funció i significat de l’obra

• Funció: És estètica i, alhora, cerca nous llenguatges i formes per a l’escultura moderna.
• Significat: Boccioni vol donar la imatge de l’home modern, un ésser anònim que viu en la gran ciutat i en el seu temps (protagonitzat per la màquina) de tal manera que sembla, ell mateix, una màquina, un robot, un organisme mecànic o un guerrer. El seu dinamisme simbolitza la figura humana que camina envers el futur: la força i el moviment, elements vitals de l’època industrial. Per alguns crítics, aquesta escultura recull l’essència de la teoria de Nietzsche del superhome, l’ésser humà del futur, biònic –meitat home, meitat màquina– que es desenvolupa en llibertat trencant les barreres i les normes.

Context cronològic, històric i cultural

L’obra és de l’any 1913, a principis del segle XX, en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial, l’imperialisme i l’avenç industrial i tècnic. És un món que es transforma constantment en els àmbits científic, filosòfic i polític:

• Innovacions en la física i matemàtiques (teoria de la relativitat).
• Noves teories òptiques i el cinema.
• La velocitat del transport.
• Les teories de la psicoanàlisi de S. Freud.

Tot això en un moment en què l’art també experimenta canvis profunds amb les avantguardes que plantegen una ruptura, qüestionant la concepció de l’art tradicional, amb París com a capital, però amb el sorgiment de nous centres com Munic o Nova York.