Anàlisi de dues obres literàries: Mar com a penyora i Balada
Mar com a penyora
Aquesta obra és una carta dirigida a l'amor de la seva vida, la protagonista. Al llarg de tota la carta, recorda el passat que va tenir amb el seu amor, la seva professora, la Maria. Rememora el seu primer encontre en un teatre i com van començar a sortir i a passejar per Mallorca.
La seva relació es va trencar quan l'adolescent va anar a estudiar a Barcelona. La ruptura va ser causada per un escàndol públic i els comentaris que es feien sobre la parella. La jove va anar a viure a Barcelona amb els seus oncles. No sortia, ja que no volia oblidar-se de la seva estimada. Quan va començar les classes, es van tornar a veure. Es van trobar pel carrer i la jove va pujar al cotxe de la Maria. La Maria li va dir que el seu amor no tenia futur.
Al final del curs, la noia va anar a estudiar matemàtiques a Barcelona i van començar a enviar-se cartes. (Explicar final)
Balada
Aquesta obra està narrada en tercera persona. La Zorka, la protagonista, és una mare que està trista perquè es van emportar el seu fill, el Vlada, a la guerra. El Vlada era un noi que no sabia ni llegir i que bavejava molt. La Zorka patia molt per la possible mort del seu fill.
Es va acostumar a seure sobre la taula del menjador, recordant temps de la infantesa del seu fill, el seu somriure o quan un cavall va matar el marit de la Zorka, el Petar Stikovic, quan el Vlada encara no havia nascut. També recordava quan era fadrina, la més bonica de la Casa Negra (la seva família). Recordava la rialla del seu fill i, a la dona, els dies se li feien més curts. Prenia menjar precuinat per poder pensar més temps en el seu fill. Cada dia sortia direcció al camí per on es van emportar el seu fill. La gent de la localitat no li preguntava res, però algunes persones, com les veïnes, estaven preocupades.
El dia que es complien tres mesos de l'absència del seu fill, va plorar molt i va intentar que ningú l'escoltés. La guerra va començar i ella s'anava al pont del Gel, cada migdia, quan hi havia toc de queda al poble, per veure els cossos de soldats morts que eren transportats pel riu i la seva vall (anomenada Rzav).
Un dia, era migdia i ella es va trobar amb un grup de militars dirigits per un caporal. El grup la va avisar que a aquelles hores no podia circular, ja que era perillós. Ella no va fer cas de l'avís i va continuar fins al pont. El caporal, enfurismat, va demanar als seus homes que disparessin a la dona. Un noi li va disparar a l'esquena. Encara es bellugava, però li quedava poc de vida. No sofria, ja que ja havia patit molt mentre el seu fill estava a la guerra. El militar, satisfet, va liquidar la senyora, endossant-li una bala al crani. Aquell noi era el seu fill, aquell noi que no pensava i bavejava molt, aquell noi sense família ni religió.