Antígona de Salvador Espriu: Anàlisi, Versions i Context Històric
Tercera Part: Anàlisi de l'Acció
El tercer acte retorna l’acció a l’interior del palau de Tebes, on Creont està despatxant afers de govern amb els seus consellers. Apareix aquí un nou personatge, un lúcid conseller, que fa un paper similar al d’Eumolp, el de contrapunt als altres personatges en desvetllar la part més fosca de les intencions humanes. Apareixen també aquí els primers problemes de Creont: la solitud del poder, que comparteix també la seva dona, Eurídice. I les desavinences amb l’endeví, Tirèsias, que pronostica futurs mals a la ciutat de Tebes si Creont no ordena enterrar el cos de Polinices com mana la tradició. Assabentats de l’acció d’Antígona, la gent del poble s’ha posat al seu costat, i acompanya en comitiva la princesa i l’esclau, Eumolp, els quals, presos per la guàrdia, són duts cap al palau.
Ja davant Creont es produeix un intens duel dialèctic entre Creont i Antígona. Com apunta el lúcid conseller, el parer dels altres consellers és que Antígona ha de complir la pena màxima. Finalment, la princesa és condemnada i marxa cap al seu destí acompanyada d’Eumolp. Aquí acaba l’acció; Espriu deixa de banda la mort lenta i agònica que Antígona té a la tragèdia clàssica, ja que no li interessa sinó la determinació de la princesa i l’assumpció del seu destí. La mort d’Antígona és ja inevitable, malgrat els vaticinis (prediccions) de Tirèsias i les paraules de rebuig que aquest llança contra l’autòcrata. Antígona es converteix en l’heroïna serena que camina amb dignitat cap a la mort.
L’obra s’acaba amb el llarg parlament del lúcid conseller, que culmina amb un extens monòleg. És una reflexió final en què Salvador Espriu exposa la seva concepció de la tragèdia. És un personatge irònic, que dóna pas a la reflexió freda i distanciada d’Espriu, el qual qualifica el comportament d’Antígona d’«obcecada actitud mental». És l’element que farà trontollar l’efecte catàrsic de la tragèdia en convertir el sacrifici d’Antígona en un acte inútil, sense sentit i absurd.
Versions i Influències de l'Antígona d'Espriu
És un fet habitual que els escriptors retornin una vegada i una altra als mites grecs, a les tragèdies, per tal de reversionar-les i oferir al públic noves lectures dels mites des d’una òptica actual.
L'Antígona de Sòfocles i la versió d'Espriu
La tragèdia clàssica d’Antígona, escrita per Sòfocles, és el mite més revisitat de tots. Espriu va escriure la primera versió de la seva Antígona entre l’1 i el 8 de març de 1939. Espriu va escriure la seva obra en català malgrat la prohibició de l’ús de la llengua catalana, una de les primeres mesures preses pel nou govern feixista.
Estrena i Revisions de l'Antígona d'Espriu
L’estrena de l’Antígona d’Espriu, el 1958, dirigida per Frederic Rosa al Teatre Candilejas de Barcelona, respon a aquesta primera versió del text. L’obra presenta un clar paral·lelisme entre la situació bèl·lica d’una tragèdia grega basada en l’aniquilació de la dinastia del rei Èdip (conseqüència directa de la mort dels seus dos fills que s’enfronten en una guerra entre germans) i la situació produïda per la Guerra Civil Espanyola, amb l’enfrontament de les dues Espanyes.
Anys més tard, la proximitat d’Espriu amb l’EADAG va dur Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany a demanar a l’escriptor que revisés altra vegada la seva Antígona per fer-ne una representació amb els alumnes del curs de 1963-1964. Encara el 1967, el text va patir alguna petita modificació per donar-la a impremta novament.
Altres versions: L'Antígona francesa
L’Antígona francesa va patir un procés invers a la d’Espriu, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i alliberat el territori francès. No és probable, però, que aquesta obra influís en l’Antígona d’Espriu.