L'Antropologia de Descartes: Cos, Ànima i Dualisme
L'antropologia de Descartes
Per a Descartes, només tenim ànima els humans. Aquesta ànima no és la causant de la vida, sinó que s'uneix a l'humà i, quan aquest mor, abandona el cos. La vida humana, que pertany al món material, s'explica per dues raons mecàniques: calor i moviment.
Descartes va introduir la teoria de la circulació de la sang a l'explicació mecànica del cos:
- El cor: És el motor de la vida.
- Esperits animals: Es generen a partir de la sang i actuen com a intermediaris entre l'ànima i el cos.
Descartes pretén explicar fets de l'experiència que només són intel·ligibles si s'admet que cos i ànima s'intercomuniquen: hi ha fets corporals que influeixen l'esperit i les decisions de l'esperit fan que el cos actuï. En l'ànima es troben les passions, que tenen un origen corporal, són involuntàries i inexplicables mecànicament.
En l'home hi ha dues entitats evidents i distintes:
- Res cogitans (pensament): El jo fonamental, constituït per l'enteniment i la voluntat.
- Res extensa (matèria): El cos.
Descartes considera que ànima i cos són dues substàncies diferents, però admet una relació: l'ànima dirigeix i el cos executa. Com a solució a la connexió entre ambdues, afirma que tenen una unió accidental que es produeix a la glàndula pineal.
El problema de la comunicació entre substàncies
El pensament no necessita el cos per existir. Aquesta independència intenta salvar la llibertat de l'home: la connexió mecanicista del món no deixa espai a la llibertat, i els valors espirituals no es poden defensar si no s'allibera l'ànima de la matèria. Així, l'ànima es troba en una esfera autònoma.
Descartes va tenir dificultats per explicar com l'home és, a la vegada, ment i cos. El cos humà és pura substància extensa, però l'home és, a més, esperit lliure i immortal que domina sobre un cos. Aquesta dèbil solució de la glàndula pineal provocarà diverses discussions en la filosofia posterior.