Anys de Creixement Econòmic i Canvis Socials a Espanya

Anys de creixement econòmic: El protagonisme de la indústria: El motor principal de l'expansió econòmica va ser la indústria, que va augmentar la producció a un ritme del 10% anual. Les causes d'aquest creixement van ser la millora de la productivitat industrial. Es va diversificar la producció, on va haver un creixement en el sector siderúrgic, químic i de l'alimentació, i també es van reestructurar els sectors tradicionals. Les zones amb més tradició fabril van continuar el seu predomini, es va produir la industrialització de zones noves, sobretot a Madrid i també a les ciutats com ara Ferrol, Vigo, Sevilla, Huelva, Valladolid, Pamplona i Vitòria. A Catalunya van experimentar un creixement notable les indústries metal·lúrgiques, les químiques i les farmacèutiques. La transformació de l'agricultura: L'agricultura era de productivitat escassa i sostinguda per l'abundància de mà d'obra. L'augment de la demanda de productes ramaders i hortofrutícoles va portar molts propietaris a invertir en espècies seleccionades, maquinària i llavors seleccionades.

La modernització dels serveis i de la construcció: Va haver un increment considerable en el pes dels serveis en l'economia com a resultat del procés d'urbanització, la millora dels mitjans de transport i de comunicació, del creixement dels serveis públics i del desenvolupament del turisme. El comerç internacional va créixer notablement, tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. La construcció també va rebre un incentiu, sobretot gràcies a l'edificació de nombrosos habitatges a les àrees urbanes en creixement, d'instal·lacions hoteleres a les àrees turístiques i d'obres i equipaments públics. La necessitat de finançament de les noves activitats econòmiques va promoure el desenvolupament del sector bancari, que va invertir capitals molt grans en noves indústries, va atorgar crèdits a empreses i a particulars. La fragilitat del model econòmic: La llarga etapa de creixement econòmic va generar un increment del 40% de la renda per habitant i la millora del nivell de vida dels espanyols. La rapidesa i la profunditat de les transformacions que es van produir aquells anys no podien amagar la feblesa del model econòmic.

Els canvis demogràfics: Un gran creixement demogràfic: En els quinze anys que van del 1960 al 1975, Espanya va experimentar l'augment de població més alt de la seva història. Aquest creixement va ser provocat bàsicament per la davallada evident de la mortalitat, sobretot de la infantil, i pel fet que es va mantenir una taxa de natalitat elevada. A Catalunya, l'índex de mortalitat infantil va passar del 3,2% al 1,5%. L'ús de mètodes de planificació familiar era pràcticament desconegut i el franquisme proposava una política clarament natalista. El 1970, la piràmide d'edats catalana reflectia un rejoveniment de la població, de manera que els habitants d'entre 0 i 14 anys van augmentar considerablement fins a situar-se en el 27,8%. Això va incrementar l'esperança de vida. Del camp a la ciutat: El fenomen demogràfic més remarcable d'aquesta etapa van ser els moviments migratoris. Van emigrar un milió i mig d'espanyols a l'estranger i gairebé 5 milions de persones van canviar de província de residència. Les causes d'aquest fenomen migratori espectacular van ser la capacitat d'atracció de les grans ciutats industrials espanyoles i europees.

L'èxode rural va ser molt intens a les zones agrícoles latifundistes del sud d'Espanya, com ara Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Múrcia. Les zones de més atracció d'immigrants van ser les que oferien més oportunitats laborals: Madrid, Catalunya, País Basc i València. Aquest procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, on l'arribada de treballadors procedents d'altres zones d'Espanya va ser la més gran de tota la seva història. Els immigrants procedents d'Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó. Els nouvinguts es van instal·lar a Barcelona i, sobretot, al cinturó industrial. La manca de previsió de la massificació del moviment migratori per part de les autoritats va provocar la proliferació del barranquisme als afores de les ciutats. Els canvis de l'estructura laboral i social: El desenvolupament industrial i el sector dels serveis van canviar l'estructura socioprofessional espanyola, perquè es van incrementar notablement els assalariats i, alhora, la classe mitjana va augmentar el pes social i es va consolidar una nova burgesia urbana. Per primera vegada en la història d'Espanya, el nombre d'obrers industrials era superior al de pagesos.

La modernització de la societat: La societat es va fer més oberta i plural a mesura que s'imposaven els hàbits socials i culturals de les societats que predominaven a Europa. 1. L'accés progressiu a la societat de consum. 2. Laïcització i secularització que va distanciar la societat de la rigidesa de l'Església. 3. L'accés a l'ensenyament bàsic de tots els espanyols, incloent les dones, i un augment considerable dels universitaris. 4. La modificació de l'estructura familiar que va comportar el pas de la família extensa, pròpia dels ambients rurals, a la família nuclear. 5. El canvi del paper de les dones. El creixement de la incorporació de les dones al món dels estudis i a la feina assalariada va impulsar l'abandonament progressiu del paper tradicional de mares i esposes en exclusiva. El canvi de les pautes socials i l'arribada a l'edat adulta de les generacions que no havien viscut la Guerra Civil van afeblir els suports socials del règim franquista i van estimular l'antifranquisme.

Reformisme polític sense llibertats: Els reformismes limitats dels tecnòcrates: Els governs dels anys seixanta, clarament formats a partir de la influència de Carrero Blanco, vicepresident del govern des del 1967, van col·laborar per impulsar una sèrie de reformes polítiques que adequessin el règim a les transformacions econòmiques i socials que estaven produint-se. Aquests governs, en què cada vegada hi havia més tecnòcrates, es van orientar cap a la promoció del desenvolupament econòmic. Les reformes institucionals i legislatives: Per canviar la imatge repressiva del règim, el 1963 es va crear el Tribunal de Orden Público, que passava els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil. En el terreny social, el 1967 va entrar en funcionament la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va ampliar els mecanismes de cobertura de les assegurances de malaltia, vellesa i viduïtat. Manuel Fraga Iribarne va promoure una Ley de Prensa e Imprenta que va suprimir la censura prèvia i va permetre la publicació de revistes, diaris i llibres que fins aleshores haurien estat prohibits. El 1967 es va promulgar la Ley Orgánica del Estado, que confirmava el caràcter monàrquic del règim. El juliol de 1969, d'acord amb el contingut de la Ley de Sucesión, Franco va designar com a successor Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó. En aquell moment ostentava el títol de príncep d'Espanya.

Tensions entre immobilistes i oberturistes: Totes aquestes reformes van incrementar les dissensions dins del règim franquista i fins i tot dins del mateix govern. Algunes lleis van provocar grans discrepàncies, com la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va estar bloquejada durant tres anys. Tampoc no es va aprovar el projecte de la Ley Sindical davant el temor de la majoria del govern que, com havien evidenciat les eleccions sindicals del 1966. La llei de premsa de Fraga va ser durament censurada per Carrero perquè era excessivament permissiva i tolerant. El 1969, les diferències polítiques del govern es van fer públiques. Una presa de maquinària tèxtil connectada amb l'entorn de l'Opus Dei va provocar una crisi governamental. Aquest cas de corrupció va ser difós àmpliament per la premsa i els sectors immobilistes van donar la culpa del descrèdit públic del govern a l'excessiva tolerància informativa. La crisi es va resoldre amb la victòria de Carrero Blanco i amb la formació de l'anomenat govern monocolor, que va comportar la sortida dels ministres més oberturistes. Carrero Blanco, consolidat com a braç dret de Franco, va ordenar reprimir sense contemplacions qualsevol manifestació opositora.

Crisi i renovació de l'Església: El Concili Vaticà II va posar en evidència que l'Església catòlica espanyola s'havia de distanciar del règim franquista i retirar el suport incondicional. Per impulsar aquesta nova orientació, la Santa Seu va renovar la jerarquia eclesiàstica i va posar al capdavant de la Conferència Episcopal el cardenal Vicent Enrique i Tarracón, un dirigent manifest del sector reformista. Aquesta orientació també estava condicionada per la crisi interna, pel context de laïcització creixent de la societat i també hi va influir l'augment de capellans joves que es van alinear amb les posicions de les oposicions antifranquistes.

La reorganització de l'antifranquisme: Els grups d'oposició política: El Partido Socialista Obrero Español també es va perfilar com una oposició moderada al franquisme formada en part per dissidents del mateix règim, juntament amb republicans i socialistes a l'exili, que van participar al Congrés del Moviment Europeu per tal de denunciar internacionalment la dictadura de Franco. El nacionalisme basc i la creació d'ETA: El fet amb més repercussió va ser l'aparició d'ETA, que es va fragmentar cap a la meitat de la dècada dels seixanta. A partir del 1968, aquest darrer va cometre els primers atemptats mortals contra policies i guàrdies civils.

El nou moviment obrer: La protesta dels treballadors va ser la principal manifestació d'oposició al règim a partir dels anys seixanta. Entre el 1960 i 1975, els conflictes laborals es van multiplicar i es localitzaven tant a les zones de tradició obrera com a les noves ciutats industrials. Les autoritats franquistes consideraven qualsevol protesta i qualsevol vaga com un problema d'ordre públic i, per tant, hi actuaven en contra amb mètodes purament repressius. Al 1964 es van crear les Comissions Obreres, una organització clandestina que impulsava la lluita laboral i política. Dels antics sindicats, només la UGT va mantenir una activitat clandestina, mentre que la CNT pràcticament va desaparèixer. Protestes estudiantils i ciutadanes: La incorporació a la universitat de joves nascuts després de la Guerra Civil i molt influïts pels canvis socials i culturals dels anys seixanta va fer de la protesta estudiantil un front de conflictivitat gairebé permanent. Es van crear sindicats democràtics d'estudiants clarament enfrontats amb la dictadura, com el sindicat d'Estudiants Universitaris de Barcelona. La resposta repressiva en forma de sancions a estudiants, tancament de centres i expulsió de professors no va fer sinó radicalitzar el moviment i va convertir les universitats en uns centres de contestació i de rebel·lia permanents. Les associacions de veïns van prendre un activisme molt notable a partir de la demanda de millors condicions de vida per a uns barris desatesos per l'administració i amb dèficits notables de serveis públics.

L'agonia de la dictadura: Des dels primers anys setanta fins a la mort de Franco, el franquisme va estar condicionat per: l'augment de la conflictivitat social, l'ampliació de l'oposició democràtica i les tensions a l'interior del règim. Els darrers governs franquistes: Les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de Franco, es van decantar a favor de les posicions més immobilistes. El juny de 1973, Carrero Blanco va ser nomenat president del govern, amb la qual cosa va esdevenir la persona cabdal per assegurar la continuïtat del règim franquista després de la mort de Franco. Aquests plans van quedar truncats el desembre del mateix any, quan ETA va assassinar Carrero Blanco en un atemptat a Madrid. A partir d'aquest moment, la fractura entre immobilistes i oberturistes es va anar fent cada vegada més gran. Pel gener de 1974 es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i immobilistes. Però Arias no va convèncer cap de les famílies franquistes i encara menys l'oposició democràtica.

L'increment de la mobilització popular: A partir del 1973 va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i els grups d'oposició van tendir a fer una acció conjunta en previsió de la mort del dictador, que es preveia pròxima. Es van crear organismes unitaris per reivindicar el sistema democràtic i impedir la continuïtat del franquisme. El 1974, a iniciativa del PCE, es va constituir a París la Junta Democràtica, que integrava Comissions Obreres, partits d'esquerra i la dreta democràtica. El 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergència Democràtica. Durant aquests anys es va produir també una recrudescència de la violència, perquè ETA va incrementar els atemptats i va sorgir un terrorisme ultraesquerrà, representat pel FRAP. Com a resposta del govern d'Arias, es va intensificar la repressió: el 1974 va ser executat Puig Antich; a l'any següent es va decretar l'Estat d'excepció i el setembre de 1975 van ser condemnats i executats cinc activistes d'ETA.

El conflicte del Sàhara i la mort del dictador: El procés de descolonització africana havia sorprès Espanya sense haver fet cap previsió. El 1956, França havia pactat amb el rei de Marroc la independència de la zona francesa sense informar al govern espanyol. Per procedir a la descolonització del territori del Sàhara, el govern espanyol va acceptar fer un referèndum. El 1975, aprofitant la greu malaltia de Franco, el Marroc va exigir el lliurament d'aquest territori. Davant el perill d'un conflicte bèl·lic, al novembre es va signar l'acord de Madrid. La mort de Franco: la fi de la dictadura: En un context de condemna internacional de la repressió franquista, d'agudització de les tensions en el mateix règim i de crisi provocada pel Sàhara, el 20 de novembre de 1975 va morir el general Franco. Deixava al darrere un règim crònic i en crisi evident. Malgrat la pretensió que el futur d'Espanya estava "lligat i ben lligat", cada vegada es feia més evident la impossibilitat d'un franquisme sense Franco.