Arbitratge Comercial Internacional, Estatut Personal, Matrimoni, Aliments, Successions, Obligacions i Drets Reals en Dret Internacional Privat

Arbitratge comercial internacional i mediació transfronterera

1. Mecanismes alternatius a la justícia estatal (ADR)

Tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE): inclou mecanismes alternatius de resolució de conflictes que són complementaris a la justícia ordinària. Tipus principals d'ADR:

• Conciliació (autocomposició): similar a la mediació, on el conciliador pot proposar solucions no vinculants.
• Mediació (autocomposició): un tercer neutral facilita el diàleg, sense proposar solucions.
• Arbitratge (heterocomposició): les parts, per mitjà d'un conveni arbitral, designen àrbitres perquè emetin un laudo amb força vinculant i executiva.

2. Arbitratge comercial internacional

Creixement d'ús internacional de l'arbitratge i la mediació en el comerç.

Classificació de l'arbitratge:

• Per organització: arbitratge institucional, gestionat per una entitat especialitzada (p. ex. Cambra de Comerç Internacional); arbitratge ad hoc, organitzat per les parts.
• Per criteri decisori: arbitratge de dret, aplicant normes jurídiques; arbitratge d'equitat, decisió basada en criteris de justícia o equitat sense necessitat de normes jurídiques.

3. Règim arbitral de la Llei 60/2003 d'Arbitratge

Basat en l'autonomia de la voluntat: les parts escullen resoldre per arbitratge els seus conflictes. Exclusió dels reglaments de la UE, excepte si hi ha conveni internacional (Conveni de Nova York de 1958).

El laudo arbitral: té efectes de cosa jutjada, és títol executiu i no és recurrible quant al fons, excepte per causes d'anul·lació (arts. 40 i ss. LA).

Efectes del conveni arbitral: positiu, les parts poden sotmetre's lliurement a arbitratge; negatiu, els jutges han d'abstenir-se si hi ha conveni vàlid (arts. 11 i 22 LA).

Les parts poden decidir: nombre d'àrbitres, idioma, seu, regles i procediment, mesures cautelars i recusació d'àrbitres.

Anul·lació del laudo (arts. 40–42 LA): causes tasades (invalidesa del conveni, violació de drets, excés de competència, procediment irregular, etc.).

4. Arbitratge comercial internacional a Espanya (Llei 60/2003)

a) Naturalesa monista de la llei: inspirada en la Llei Model CNUDMI (1985). Una sola llei regula l'arbitratge intern i internacional.

b) Quan es considera internacional (art. 3.1 LA): domicilis en estats diferents; seu de l'arbitratge fora de l'estat dels domicilis; obligacions principals que s'han de complir fora de l'estat dels domicilis; relació jurídica amb un altre estat; afectació al comerç internacional.

5. Règim jurídic del conveni arbitral internacional (art. 9.6 LA)

El conveni és vàlid si compleix alguna d'aquestes normes: dret elegit per les parts; dret aplicable al fons; dret espanyol. Es busca afavorir la validesa del conveni, aplicant el criteri més convenient.

6. Arbitrabilitat de la disputa

• (Art. 2.1 LA) Matèries de lliure disposició conforme a dret.
• (Art. 2.2 LA) Si una part és un estat o empresa estatal, no pot al·legar el seu propi dret per evitar l'arbitratge.

7. Llei aplicable al fons del litigi (art. 34.2 LA)

Per defecte: arbitratge de dret. Si s'acorda: arbitratge d'equitat. Les parts poden escollir les normes jurídiques aplicables. Si no ho fan, els àrbitres decidiran quina aplicar.

8. Reconeixement i execució de laudos arbitrals estrangers

a) Base legal: art. 46 LA: s'aplica el Conveni de Nova York de 1958. S'admet la seva aplicació universal (erga omnes), sempre que el país receptor l'hagi ratificat.

b) Procediment: es tramita conforme a la LEC per a sentències estrangeres. Competència: TSJ de la Comunitat Autònoma corresponent (art. 8.6 LA).

c) Motius de denegació del reconeixement: invalidesa del conveni; falta de notificació o defensa; excés de competència dels àrbitres; procediment incorrecte; laudo no ferm; matèria no arbitrable; contrarietat a l'ordre públic. Els cinc primers són a instància de part; els dos últims, d'ofici.

9. Mediació transfronterera

a) Marc normatiu: Directiva 2008/52/CE → Llei 5/2012 de mediació. Aplicable tant a mediacions internes com transfrontereres.

b) Aspectes destacats: manca de regulació completa sobre l'acord de sotmetiment a mediació, el règim de relacions entre parts i mediador, i el reconeixement del mediador estranger.

c) Reconeixement dels acords de mediació:

• Acord concloent a Espanya amb efectes fora: escriptura pública i requisits del país receptor (art. 25.3 LM).
• Acord concloent fora, execució a Espanya: si té força executiva, s'aplica el règim de la UE o convenis internacionals; si no en té, cal elevar-lo a escriptura pública a Espanya (art. 27.2 LM).
• En tot cas, no s'executa si contravé l'ordre públic espanyol (art. 27.3 LM).

Estatut personal i règim de les persones físiques

1. L'estatut personal

Conjunt de regles que regulen les qüestions essencials de la persona com a subjecte de dret: personalitat jurídica, estat civil i capacitat d'obrar. L'art. 9.1 CC inclou també els drets i deures de família i la successió per causa de mort.

2. Llei aplicable: la llei personal del subjecte

Regles de Dret Internacional Privat (DIPr): no hi ha cap reglament o conveni internacional global. La regulació es basa en la norma interna de cada estat. Espanya (art. 9.1 CC): l'estatut personal es regeix per la llei de la nacionalitat de la persona. Hi ha debat doctrinal sobre si s'hauria de substituir aquest criteri per la residència habitual, com a connexió més real i flexible.

3. Problemes amb la nacionalitat com a punt de connexió

a) Doble nacionalitat (art. 9.9 CC): amb nacionalitat espanyola, preval la nacionalitat espanyola. Sense nacionalitat espanyola, s'aplica la llei del lloc de residència habitual (art. 9.10 CC). Si hi ha tractat internacional (p. ex. amb França o països iberoamericans), s'aplica el que estableix el tractat. Si no n'hi ha, es prioritza la nacionalitat de l'última residència habitual o, subsidiàriament, l'última adquirida.

b) Apatridia i nacionalitat indeterminada: Apàtrides: s'aplica la llei del domicili o, en defecte, la de la residència habitual (art. 12.1 Conveni de Nova York de 1954). Nacionalitat indeterminada: art. 9.10 CC → llei de la residència habitual. Refugiats: el Conveni de Ginebra de 1951 preveu la llei del domicili o residència habitual, ja que Espanya va fer reserva. La doctrina majoritària prefereix aplicar la residència habitual (art. 9.10 CC).

4. Naixement i extinció de la personalitat jurídica

a) Naixement: arts. 29 i 30 CC: la personalitat jurídica comença amb el naixement amb vida. Per a la seva regulació, s'aplica la llei nacional del nascut (putativa) art. 9.1 CC.

b) Mort i declaració de defunció: Mort natural (art. 32 CC): la personalitat s'extingeix amb la mort física. Els efectes jurídics post mortem (successió, règim econòmic matrimonial) es regulen fora de l'art. 9.1 CC (reglaments europeus 650/2012 i 2016/1103). Commoriència (art. 33 CC): si no es pot provar quina persona va morir primer, es presumeix que van morir simultàniament. Declaració de defunció: Llei de Jurisdicció Voluntària (LJV) i arts. 22 quater i 10 LOPJ. S'aplica la llei nacional del desaparegut (art. 9.1 CC). Reconeixement i execució internacional: arts. 11 i 12 LJV, aplicables si no hi ha infraccions a l'ordre públic, DDFF o cosa jutjada judicial.

5. Drets de la persona: nom i cognoms

a) Regulació general: reforçada per tractats internacionals de drets humans (art. 10 CE). Espanya aplica la nacionalitat com a punt de connexió (art. 9.1 CC), a diferència del Conveni de Munic de 1980. Els espanyols tenen nom i dos cognoms (art. 49 LRC i art. 109 CC). S'admeten noms estrangers sempre que no contravinguin les limitacions de l'art. 51 LRC i 192 RRC.

b) Espanyols amb doble nacionalitat: si una de les nacionalitats és l'espanyola, s'aplica la llei espanyola (art. 9.9 CC). Doble nacionalitat UE: la jurisprudència Garcia Avello (TJUE 2003) permet mantenir el nom i cognoms segons la llei de l'altre estat membre per protegir el dret a la lliure circulació. Es permet tenir un sol cognom en certs casos.

c) Estrangers que adquireixen la nacionalitat espanyola: art. 56.1 LRC: poden conservar els cognoms anteriors si ho declaren expressament i no contradiuen l'ordre públic. La declaració s'ha de fer: en el moment d'adquirir la nacionalitat, dins dels dos mesos següents, o en adquirir la majoria d'edat.

d) Nascuts a l'estranger amb nacionalitat espanyola: Instrucció DGSJFP 24-2-2010: si el naixement es registra amb cognoms segons la llei del lloc de residència habitual d'un progenitor dins la UE, es poden mantenir aquests cognoms en el Registre Civil espanyol, excepte si són contraris a l'ordre públic o trenquen la unitat de cognoms entre germans.

6. Cooperació internacional i registre

Convenis CIEC en matèria de nom i cognoms: Conveni de Munic (1980); Conveni d'Istanbul (1958), sobre canvis de cognoms; Conveni de La Haia (1982), sobre certificats de diversitat de cognoms. Jurisprudència Grunkin & Paul (TJUE 2008): el nom assignat en un país de la UE ha de ser reconegut per la resta d'estats membres en aplicació del principi de lliure circulació.

Matrimoni – celebració i relacions entre els cònjuges

1. Premisses actuals del matrimoni

Transformacions socials: aparició d'alternatives al matrimoni tradicional, com les parelles de fet. Reconeixement del matrimoni entre persones del mateix sexe en la majoria de països europeus (excepte alguns de l'Europa de l'Est). Alguns països accepten parelles del mateix sexe, encara que no el matrimoni.

Migració i multiculturalisme: presència de matrimonis polígams o per repudi en països islàmics, que pot col·lidir amb l'ordre públic espanyol.

Actuació de la UE: ha regulat els efectes del matrimoni (règim econòmic, divorci, etc.), però no la celebració matrimonial en si mateixa.

2. Celebració del matrimoni en Dret Internacional Privat (DIPr)

Es regula mitjançant normes de conflicte disperses en el Codi Civil (CC), referides a:

a) Capacitat per contraure matrimoni: no hi ha norma específica → s'aplica l'art. 9.1 CC (llei nacional de cada contraent). Problemes freqüents: impediments per sexe o religió. L'ordre públic espanyol pot permetre matrimonis que no es reconeixen en la llei nacional del contraent (p. ex. matrimoni homosexual).

b) Consentiment matrimonial: és indispensable; sense consentiment, no hi ha matrimoni vàlid (art. 45.1 CC). Causes de nul·litat: error, violència, dol o simulació (art. 73 CC). No hi ha norma expressa en el DIPr espanyol: s'aplica també l'art. 9.1 CC.

c) Formes de celebració del matrimoni, que depenen del lloc i nacionalitat dels contraents:

• 1. Celebrat a Espanya entre espanyol i estranger (art. 49 CC): per forma civil o religiosa. Religions amb acord amb l'Estat: catòlica, musulmana, evangèlica, jueva. Religions amb notori arrelament: testimonis de Jehovà, budistes, ortodoxos, mormons.
• 2. Celebrat a Espanya entre estrangers (art. 50 CC): mateixes formes anteriors; també es permet la forma conforme a la llei nacional de qualsevol dels cònjuges.
• 3. Celebrat a l'estranger entre espanyol i/o estranger: mitjançant forma vàlida a Espanya o conforme a la llei del lloc de celebració. Possibilitat de matrimoni consular (art. 51 CC i LRC).
• 4. Celebrat a l'estranger entre estrangers: no regulat expressament → s'aplica analògicament l'art. 50 CC.

3. El matrimoni consular

Regulat en l'art. 51.2.3 CC i art. 58.9 LRC. Pot celebrar-se davant un funcionari consular o diplomàtic espanyol a l'estranger. Necessita el compliment de convenis internacionals subscrits per Espanya.

4. Efectes del matrimoni: relacions personals i patrimonials

a) Introducció: sorgeixen drets i deures personals i patrimonials. En l'àmbit patrimonial destaquen els règims econòmics matrimonials: gananciales, separació de béns, participació. En l'àmbit internacional, s'aplica el Reglament (UE) 2016/1103 (sobre règims econòmics matrimonials) i el Reglament 2016/1104 (unions registrades).

b) Àmbits del Reglament 2016/1103: material: relacions patrimonials entre cònjuges i amb tercers per raó del matrimoni; temporal: aplicable des del 29 de gener de 2019; personal: s'aplica independentment de la nacionalitat o domicili dels cònjuges; territorial: no l'apliquen Dinamarca i Irlanda; Polònia i Hongria s'hi van adherir després; l'apliquen 18 estats membres mitjançant cooperació reforçada (inclosa Espanya).

5. Competència judicial internacional en matèria d'efectes del matrimoni

El Reglament 2016/1103 estableix tres blocs temàtics: 1. RM vinculat a successió: tribunals competents els que ho siguin per a la successió (segons Reglament 650/2012). 2. RM vinculat a crisi matrimonial: tribunals competents els del procés de divorci/separació (segons Reglament 2019/1111, Brussel·les II ter). Regla: si s'usa el foro 1, 2, 3, 4 o 7 → competència automàtica sobre el RM; si s'usa el foro 5 o 6 → cal acord dels cònjuges. 3. Altres supòsits: competència jeràrquica: 1) estat de la residència habitual comuna en el moment de la demanda; 2) estat de l'última residència comuna, si una encara hi viu; 3) residència del demandat; 4) nacionalitat comuna dels cònjuges.

6. Llei aplicable als efectes del matrimoni

a) Elecció de llei aplicable: es permet escollir: la llei de la nacionalitat d'un dels cònjuges o la llei de la residència habitual d'un d'ells. La llei escollida ha de ser anterior o contemporània a la celebració del matrimoni.

b) En absència d'elecció, s'aplica aquesta jerarquia de connexions: 1) llei de la primera residència habitual comuna després del matrimoni; 2) llei de la nacionalitat comuna; 3) llei de l'estat amb vincles més estrets en el moment de celebrar el matrimoni. Excepció: si la residència posterior ha estat molt més prolongada que la primera, s'aplica la llei de l'última residència habitual comuna.

Aliments

1. Introducció i context

Els aliments són una institució clàssica del dret civil basada en el principi de solidaritat familiar, que permet reclamar ajuda econòmica a familiars quan una persona no pot cobrir les seves necessitats bàsiques. Factors que han augmentat la seva rellevància internacional: fluxos migratoris i creixement de famílies multinacionals; diversitat cultural i conflictes de normes (p. ex. concepte d'aliments, límits, durada); transformació del dret de família: més divorcis, famílies reconstituïdes; major implicació pública: l'Estat s'interessa en el cobrament i execució d'aliments.

2. El Reglament 4/2009 (UE)

Reglament del Consell de 18-12-2008, relatiu a: competència judicial internacional; llei aplicable; reconeixement i execució de resolucions; assistència jurídica i cooperació entre autoritats. Àmbit d'aplicació: obligacions alimentàries derivades de relacions familiars, de parentiu, matrimonials o d'afinitat (art. 1.1). Interpretació autònoma del concepte «obligació d'aliments».

3. Competència judicial internacional

El reglament disposa diversos forums competencials:

• A. Autonomia de la voluntat (arts. 4 i 5): expressa: es pot pactar que siguin competents els tribunals del lloc de residència habitual o de la nacionalitat d'una part, o del tribunal competent en matèria matrimonial. Tàcita: si el demandat compareix voluntàriament sense impugnar la competència.
• B. Forums generals (art. 3): tribunal del lloc de residència habitual del demandat o de l'acreedor; tribunal competent per a la primera acció relativa a estat civil i responsabilitat parental.
• C. Competència subsidiària (art. 6): si cap tribunal és competent, tribunals del país de nacionalitat comuna.
• D. Forum necessitatis (art. 7): competència excepcional si no és possible obtenir justícia en un estat tercer.

4. Llei aplicable: Protocol de La Haia de 2007 (art. 15 Reglament 4/2009)

El reglament remet al Protocol de La Haia de 2007, que té aplicació universal (art. 2).

• A. Regla general: llei de la residència habitual de l'acreedor (art. 3.1). Autonomia limitada de la voluntat: les parts poden escollir la llei d'un estat del qual siguin nacionals o residents. Només és vàlid si no hi ha desequilibri entre les parts. Prohibit per a menors de 18 anys i persones amb discapacitat mental.
• B. Regles especials (arts. 4 i 5): prefereix la llei del fòrum si la llei general no permet satisfer els aliments. Si hi ha oposició d'una part i un estat amb vincle més estret amb el matrimoni → s'aplica aquesta llei (p. ex. últim domicili comú).
• C. Defensa del deutor (art. 6): el deutor pot oposar-se si la seva llei nacional no reconeix l'obligació alimentària.
• D. Ordre públic (art. 13): no s'aplicarà la llei escollida si contravé l'ordre públic de l'estat del fòrum.

5. Reconeixement i execució de resolucions

A. Estats membres vinculats pel Protocol de La Haia (tots excepte Dinamarca): supressió de l'exequàtur (art. 17): reconeixement i execució automàtics. Només es poden denegar en casos molt restringits (p. ex. prescripció, resolució contradictòria).

B. Estats no vinculats pel Protocol (p. ex. Dinamarca): reglen un procediment específic per reconèixer i executar la resolució (arts. 26–34). Possibilitat d'oposició per part del demandat.

C. Disposicions comunes: prohibit revisar el fons de la resolució (art. 42). Aplicació de la legislació nacional per a les execucions (art. 41).

6. Cooperació entre autoritats centrals

Els estats membres designen autoritats centrals per: localitzar creditors i deutors; ajudar a tramitar sol·licituds de reconeixement i execució; col·laborar en l'execució transfronterera de resolucions. A Espanya, aquestes funcions poden recaure en organismes públics (arts. 49–54).

7. Normativa espanyola (CJI i llei aplicable)

A. Competència judicial internacional (LOPJ): art. 22 ter f): tribunals espanyols són competents si: l'acreedor o demandat resideix a Espanya; la pretensió d'aliments és accessòria a una acció de responsabilitat parental o estat civil.

B. Llei aplicable (art. 9.7 CC): es remet al Protocol de La Haia de 2007, o el que el substitueixi.

8. Altres instruments internacionals

• A. Conveni de Nova York (1956): regula la cooperació administrativa, no la llei aplicable ni el reconeixement de resolucions.
• B. Conveni de Lugano (2007): aplicable entre Espanya, Suïssa, Noruega i Islàndia. Sistema simplificat d'execució.
• C. Conveni de La Haia (1973) sobre reconeixement i execució: s'aplica en absència del Reglament 4/2009; regula també mesures provisionals i institucions públiques.
• D. Convenis bilaterals: Espanya en té amb diversos països; es valorarà cas per cas la seva compatibilitat amb la normativa superior.

Conclusió

El règim jurídic dels aliments en Dret Internacional Privat està fortament codificat a nivell europeu, especialment pel Reglament 4/2009 i el Protocol de La Haia de 2007, que configuren un sistema coherent i uniforme de competència, llei aplicable i reconeixement de resolucions. El dret intern queda pràcticament desplaçat, tret dels casos amb estats tercers no vinculats pels instruments esmentats.

Successions internacionals

1. Introducció

Les successions internacionals presenten una complexitat elevada per: la diversitat normativa entre països (testament, llegítima, herències forçoses); fenòmens migratoris que incrementen els casos amb elements internacionals; el pluralisme jurídic intern a Espanya (drets civils autonòmics). Aquest context va portar la UE a aprovar el Reglament (UE) 650/2012, aplicable des del 17 d'agost de 2015, que ha suposat una reforma total del sistema espanyol de Dret internacional privat en matèria successòria.

2. Àmbit d'aplicació del Reglament 650/2012

A) Àmbit material (art. 1): inclou tota transmissió mortis causa de béns, drets i obligacions, especialment: hereus, legataris, legitimaris, acceptació i renúncia de l'herència, responsabilitat per deutes. Queden exclosos: relacions familiars i estat civil; capacitat jurídica (excepte per succeir); règim econòmic matrimonial (tractat pel Reglament 2016/1103); donacions inter vivos (excepte per al càlcul de legítimes); obligacions alimentàries (tractades pel Reglament 4/2009); drets reals i inscripció registral (s'aplica la lex rei sitae amb adaptació si cal, art. 31).

B) Àmbit territorial: aplica a tots els estats membres excepte Irlanda i Dinamarca.

C) Aplicació temporal: s'aplica a les successions obertes a partir del 17 d'agost de 2015, però permet l'elecció anticipada de llei aplicable (art. 83).

3. Llei aplicable a la successió

• 1) Regla general (art. 21.1): s'aplica la llei de la residència habitual del causant en el moment de la mort, a tota la successió (principi d'unitat i universalitat).
• 2) Clàusula de correcció (art. 21.2): si del conjunt de circumstàncies es desprèn un vincle més estret amb un altre estat, s'aplica la llei d'aquest altre estat.
• 3) Autonomia de la voluntat (art. 22): el causant pot escollir la seva llei nacional com a llei successòria: la nacionalitat que tingui en el moment de la tria o en el moment de la mort. En cas de plurinacionalitat, pot escollir la que prefereixi. L'elecció ha de ser expressa i feta en una disposició mortis causa (testament, codicil...).
• 4) Àmbit d'aplicació de la llei successòria (art. 23): inclou, entre altres: determinació dels beneficiaris; capacitat per succeir; acceptació, renúncia, legítimes, repartiment; deures de l'herència.
• 5) Altres disposicions rellevants: reenviament (art. 34): s'admet quan remet a un estat tercer que accepti el reenviament. Ordre públic (art. 35): no s'aplica si és contrari als principis fonamentals del fòrum (p. ex. discriminacions de gènere). Plurilegislació (arts. 36–38): solucions per a estats amb més d'un sistema jurídic intern (p. ex. Espanya).

4. Competència judicial internacional

• 1) Regla general (art. 4): són competents els tribunals de l'estat de la residència habitual del causant en el moment de la seva mort.
• 2) Forums especials: arts. 5 i 7: les parts poden sotmetre's als tribunals d'un estat la llei del qual sigui escollida pel causant. Art. 6: el tribunal del lloc de residència pot inhibir-se si considera que un altre estat està millor situat. Art. 10: tribunals d'un estat on el causant tingui nacionalitat o béns si no hi ha residència en cap EM. Art. 11: forum necessitatis (evita la denegació de justícia). Art. 13: acceptació/renúncia d'herència davant els tribunals del lloc de residència habitual de l'hereu.

5. Reconeixement i execució de resolucions i documents

1) Resolucions judicials (arts. 39–58): reconeixement automàtic (art. 39). Força executiva mitjançant sol·licitud formal (art. 43). Execució: s'aplica el dret nacional del lloc d'execució (art. 41). No es pot revisar el fons (art. 41).

2) Documents públics i transaccions judicials (arts. 59–61): els documents amb efectes jurídics plens al país d'origen poden ser acceptats i tenir força executiva en altres EM si així es declara. En cas de conflicte sobre l'autenticitat: es resol en l'estat d'origen. Si el conflicte és sobre el contingut jurídic: es resol on s'executa.

6. Certificat successori europeu (arts. 62–73)

És un instrument estàndard i reconegut en tots els EM per facilitar: prova de la condició d'hereu, legatari o administrador; l'exercici dels drets en altres EM. S'expedeix pel tribunal de l'estat competent segons el reglament, i té efectes directes i automàtics sense necessitat de legalització o apostilla.

7. Casos no coberts pel reglament

Si es tracta d'un estat no membre de la UE, poden aplicar-se: convenis bilaterals o multilaterals (p. ex. Conveni de La Haia de 1973); règim autònom espanyol (arts. 41 a 55 Llei 29/2015 de cooperació jurídica internacional en matèria civil).

Conclusió

El Reglament 650/2012 ha simplificat i harmonitzat la successió transfronterera dins de la UE, aplicant criteris uniformes de llei aplicable, competència judicial i reconeixement d'actes. Reforça el principi d'unitat de la successió, la seguretat jurídica i l'autonomia de la voluntat del causant.

Obligacions contractuals: règim general

1. Competència judicial internacional (CJI) en matèria contractual

A. Fonts normatives: Reglament 1215/2012 («Brussel·les I bis»); convenis multilaterals i bilaterals (p. ex. Conveni de Lugano); Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ); normativa espanyola que aplica el Dret de la UE (transposicions).

B. Concepte autònom de «contractual»: definició pel TJUE: obligacions assumides lliurement per una part respecte a una altra (exclou les relacions no voluntàries). Pot incloure actes tàcits si expressen clarament la voluntat.

C. Determinació del lloc de compliment: l'obligació pertinent és la que fonamenta la demanda, encara que no sigui la principal del contracte. Lloc de compliment: Art. 7.1.a): segons contracte o com s'hagi realitzat efectivament. Art. 7.1.b): compravenda: lloc on les mercaderies s'entreguen físicament; prestació de serveis: lloc on es presten segons el contracte. Art. 7.1.c): si no s'aplica cap dels anteriors, es torna a l'art. 7.1.a), interpretat segons el dret aplicable.

D. LOPJ: sotmetiment exprés o tàcit → art. 22 bis. Fòrum general: domicili del demandat → art. 22 ter. Fòrum especial: lloc de compliment → art. 22 quinquies a). Tutela cautelar → art. 22 sexies.

2. Llei aplicable a les obligacions contractuals

A. Fonts: Reglament «Roma I» (593/2008) → universal, aplicació general. Convenis: Roma de 1980 (vigent amb Dinamarca); Viena de 1980 (compravenda internacional). Dret espanyol: arts. 10.5, 10.6, 11 i 13 CC (residuals).

B. Àmbit d'aplicació del Reglament Roma I: art. 1.1: aplicació a obligacions contractuals en matèria civil i mercantil amb conflicte de lleis. No requereix «internacionalitat», sinó conflicte de lleis. Exclusions: matèries fiscals, administratives, drets reals, successions, etc.

3. Determinació de la llei aplicable (Roma I)

A. Principi general: autonomia de la voluntat (art. 3): es pot triar qualsevol llei estatal, encara que no tingui connexió. Forma: expressa o tàcita (clarament deduïble del contracte). Es pot modificar en qualsevol moment, sense perjudicar tercers ni la validesa formal inicial. S'admet el «dépeçage»: assignació de diferents lleis a parts del contracte.

B. Absència d'elecció de llei (art. 4): regles específiques segons el tipus de contracte: compravenda → llei de la residència habitual del venedor; serveis → llei del prestador; immobles → llei del lloc de situació; franquícia → llei del franquiciat; distribució → llei del distribuïdor. Regla general subsidiària (art. 4.2): llei del país del prestador característic. Clàusula de salvaguarda (arts. 4.3 i 4.4): si hi ha un vincle manifestament més estret amb un altre país → s'aplica la seva llei.

4. Límits a la llei aplicable

A. Ordre públic internacional (art. 21): no s'aplica la llei escollida si és contrària als principis fonamentals del dret del fòrum.

B. Normes imperatives: Art. 3.3 i 3.4: aplicació de normes de dret intern (p. ex. protecció del consumidor) si tots els elements estan vinculats amb un sol país o amb la UE. Lleis de policia (art. 9): del fòrum → aplicació directa; de tercers estats → el jutge pot aplicar-les si la seva inobservança faria il·legal l'execució.

5. Àmbit material de la llei dels contractes (art. 12)

Inclou: interpretació i execució del contracte; efectes de l'incompliment (inclosos danys); modes d'extinció, prescripció i caducitat; nul·litat, etc. Excepcions: capacitat: art. 13 → es regeix pel dret personal del contractant. Forma: art. 11 → diverses lleis possibles per garantir la validesa formal (p. ex. lloc de celebració, residència, etc.).

6. Dret intern espanyol (CC)

Art. 10.5 CC (en defecte de Roma I): llei expressament escollida si té connexió. En defecte: 1) llei nacional comuna; 2) residència habitual comuna; 3) lloc de celebració. Art. 11 CC → forma del contracte.

Conclusió

El règim de les obligacions contractuals internacionals a Espanya està dominat per: el Reglament Roma I per a la llei aplicable, i el Reglament 1215/2012 per a la competència judicial internacional. L'autonomia de la voluntat és central, però limitada per l'ordre públic i les normes imperatives. El sistema busca equilibrar seguretat jurídica, flexibilitat judicial i protecció de les parts febles.

Obligacions extracontractuals

I. Introducció

La responsabilitat civil extracontractual té una gran transcendència en el DIPr per: l'increment de l'activitat humana transfronterera; l'elevada litigiositat i el desenvolupament normatiu i jurisprudencial. Les transformacions tecnològiques i socioeconòmiques han impulsat aquest interès, destacant nous riscos i problemes de competència i llei aplicable.

2. Competència judicial internacional (CJI)

A. Reglament 1215/2012 (Brussel·les I bis): àmbit material: «matèria civil i mercantil», excloent les relacions de dret públic. Interpretació autònoma d'«obligació extracontractual», no remesa al dret intern.

Forums generals aplicables: art. 4: domicili del demandat; art. 25: sumissió expressa; art. 26: sumissió tàcita.

Forum especial art. 7.2: tribunal del lloc on s'hagi produït o pugui produir-se el fet danyós. S'aplica la teoria de la ubiqüitat: el demandant pot acudir al tribunal del lloc del fet causal o del lloc del dany. El tribunal del lloc del fet causal pot conèixer del conjunt del dany; el del lloc del dany, només del dany sofert en aquell estat.

Altres: art. 7.3: litigis sobre actes dels delictius relacionats amb sucursals. Art. 35: mesures provisionals.

B. Convenis internacionals: Conveni de Lugano (2007): similar al Reglament 1215/2012. Tractat bilateral amb El Salvador (2000): solucions similars.

C. LOPJ (arts. 22-22 sexies): art. 22 bis i ter: sumissió expressa/tàcita, domicili del demandat. Art. 22 quinquies: fet danyós produït a Espanya. Art. 22 sexies: mesures cautelars.

3. Llei aplicable a les obligacions extracontractuals

A. Abans del Reglament Roma II: art. 10.9 CC: llei del lloc del fet; normes específiques per a gestió de negocis i enriquiment sense causa.

B. Reglament 864/2007 («Roma II»): característiques generals: àmbit material: obligacions extracontractuals civils i mercantils amb conflicte de lleis. Aplicació universal (art. 3). Interpretació autònoma del concepte d'obligació extracontractual. Estructura: regles generals (art. 4); regles específiques (arts. 5–9); supòsits especials (arts. 10–12); normes comunes (arts. 15–22).

C. Regles generals (art. 4): art. 4.1: llei del lloc on es produeix el dany. Art. 4.2: si les parts tenen la mateixa residència habitual → llei d'aquesta. Art. 4.3: si hi ha vincles manifestos amb un altre estat → s'aplica aquesta llei.

D. Autonomia de la voluntat (art. 14): possible acord posterior al fet danyós (excepte entre professionals). Ha de ser exprés o inequívoc. No pot perjudicar tercers.

4. Reglament «Roma II»: regles específiques

• A. Danys causats per productes defectuosos (art. 5): ordre prioritari: 1) residència del perjudicat + comercialització allà; 2) lloc d'adquisició + comercialització; 3) lloc del dany + comercialització; 4) llei del responsable si no podia preveure la comercialització en els anteriors.
• B. Competència deslleial i protecció del consumidor (art. 6): llei del lloc on s'afecten relacions de competència o interessos dels consumidors. Si només afecta un competidor → art. 4.
• C. Restricció de la competència (art. 6.3): llei del lloc afectat pel mercat. En cas de múltiples mercats afectats → pot escollir la del tribunal.
• D. Danys mediambientals (art. 7): llei del lloc del dany. El perjudicat pot escollir la del lloc del fet causal.
• E. Propietat intel·lectual (art. 8): llei del país per al qual se sol·licita la protecció.
• F. Conflictes col·lectius (art. 9): llei del lloc on s'ha iniciat o s'iniciarà l'acció col·lectiva.

5. Altres obligacions extracontractuals

A. Enriquiment sense causa (art. 10): llei de la relació vinculada. Si no, llei comuna de residència. Si no, lloc de l'enriquiment. Clàusula d'escapament.

B. Gestió de negocis (art. 11): idèntica estructura que l'anterior.

C. Culpa in contrahendo (art. 12): llei del contracte celebrat o que s'hauria celebrat. Si no s'identifica: llei del dany, residència comuna, o clàusula de vincle més estret.

6. Normes comunes del Reglament Roma II

Art. 15: àmbit de la llei aplicable. Art. 16: ordre públic. Art. 17: normes de seguretat i conducta. Art. 22: exclusió del reenviament.

7. Convenis internacionals

A. Conveni de La Haia de 1971 sobre accidents de circulació: llei del lloc de l'accident. Àmbit: vehicles (motor o no), espais públics o oberts al públic. Exclou el reenviament. Art. 9: acció directa contra l'asseguradora.

B. Conveni de La Haia de 1973 sobre responsabilitat per producte: llei del lloc del dany si coincideix amb: residència habitual del perjudicat, establiment principal del responsable, lloc d'adquisició. Caràcter universal.

8. Dret intern (Codi Civil, art. 10.9)

Llei del lloc del fet. Gestió de negocis: llei del lloc de l'activitat. Enriquiment sense causa: llei de la transferència patrimonial.

Conclusió

El règim de les obligacions extracontractuals en DIPr es basa en la recerca de connexions objectives i previsibles entre el fet danyós i l'ordenament jurídic aplicable, tot incorporant fórmules de flexibilitat (clàusules d'escapament i autonomia de la voluntat) per adaptar-se als múltiples escenaris transfronterers que poden sorgir.

Drets reals en Dret Internacional Privat

I. Introducció

Els drets reals són aquells que vinculen una persona directament amb una cosa (bé), conferint-li un poder jurídic sobre aquesta, com la propietat, l'usdefruit, la hipoteca, etc. En el Dret Internacional Privat, quan hi ha un element estranger, sorgeix la qüestió de quines normes jurídiques són aplicables i quina és la competència judicial per resoldre els conflictes relacionats amb aquests drets.

II. Normes de competència judicial internacional

1. Fòrums en matèria de béns immobles. Introducció: els béns immobles són aquells que estan fixos en un lloc determinat, com terrenys, edificis, etc. En qüestions internacionals, la competència judicial per resoldre litigis sobre aquests béns té regles específiques per la seva naturalesa i localització.

Solucions previstes en el Reglament 1215/2012 (Brussel·les I bis): aquest reglament de la Unió Europea estableix que, per a disputes relacionades amb béns immobles, la competència correspon exclusivament als tribunals de l'estat on es ubica l'immoble. Això garanteix la certesa i evita conflictes jurisdiccionals múltiples.

Solucions convencionals: en alguns casos, les parts poden acordar quin tribunal serà competent, però aquest acord no pot contradir les regles imperatives sobre immobles. S'admet certa flexibilitat en l'elecció jurisdiccional, excepte quan la llei nacional tingui disposicions imperatives.

Solucions previstes en la LOPJ (Llei Orgànica del Poder Judicial espanyola): en l'àmbit espanyol, la LOPJ confirma que la competència per als litigis sobre béns immobles recau en el lloc on es troba situat l'immoble. Això és congruent amb el reglament comunitari i amb la pràctica internacional.

2. Fòrums en matèria de béns mobles: els béns mobles són aquells que es poden traslladar, com vehicles, mercaderies, objectes personals.

Règim institucional: Reglament 1215/2012: per a béns mobles, la competència judicial sol atribuir-se al tribunal del lloc on el demandat té la seva residència habitual. No obstant això, si es tracta de possessió o drets reals sobre béns mobles, pot aplicar-se la competència del tribunal on es troba ubicat el bé, sobretot si és determinant per al litigi.

Règim convencional: les parts poden pactar el tribunal competent en conflictes relatius a béns mobles, si el pacte és vàlid conforme a la llei aplicable.

Règim estatal: en absència de normes comunitàries o acords convencionals, s'apliquen les normes nacionals del país involucrat.

III. La llei reguladora dels drets reals

1. Regla general: la llei aplicable als drets reals és la llei del lloc on es troba situat el bé («lex rei sitae»). Aquesta regla és àmpliament reconeguda internacionalment perquè la propietat i altres drets reals depenen directament del lloc físic del bé.

2. Precisions amb relació a la regla general: el moment en què es verifica la connexió és important: es té en compte la ubicació del bé en el moment en què sorgeix, es transmet o es modifica el dret real. Canvis posteriors de localització del bé poden tenir efectes limitats o no alterar la llei aplicable inicialment.

3. Alguns supòsits especials:

• A. Béns culturals: aquests béns solen estar subjectes a un règim especial per protegir la seva integritat i evitar la seva exportació il·lícita. La llei aplicable pot incloure normes internacionals, nacionals o convencionals específiques per a la seva protecció, i no només la «lex rei sitae».
• B. Títols valors: en la pràctica, els títols valors (com xecs, lletres, pagarés) tenen una regulació sui generis dins del DIP. Encara que són béns mobles, les normes aplicables poden ser diferents a causa del seu caràcter negociable i al règim específic que tenen en el comerç internacional.

4. Àmbit d'aplicació de la llei reguladora dels drets reals: la llei reguladora s'aplica a tots els aspectes relacionats amb la constitució, transmissió, modificació i extinció dels drets reals, així com a les accions reals i a les mesures cautelars relacionades amb els béns. Tanmateix, per a alguns drets limitats o accessoris (com les hipoteques), pot intervenir la llei del dret principal al qual estan vinculats.

Conclusió

En Dret Internacional Privat, els drets reals es regulen fonamentalment per la llei del lloc on es troba el bé. La competència judicial en aquests casos també depèn de la ubicació física del bé, especialment en immobles. Hi ha regles específiques per a béns culturals i títols valors, que poden seguir règims especials. Aquest enfocament garanteix seguretat jurídica i coherència en l'aplicació de normes sobre béns en contextos internacionals.