Aristòtil i Plató: Ontologia i Antropologia comparades

Ontologia

En ontologia, Aristòtil fa una crítica contundent a la teoria de les idees platòniques. No admet que l'essència d'una cosa estigui separada d'aquesta cosa, perquè considera que aquesta separació només duplica el problema de la realitat. Els conceptes d'imitació o de participació de les idees no són, per a ell, suficients per explicar el món sensible.

Aristòtil també acusa Plató de no explicar adequadament el canvi ni l'esdevenir. Precisament aquests fenòmens —el canvi i l'esdevenir— seran fonamentals en la filosofia aristotèlica, desenvolupada en la seva teoria de l'acte i la potència. Per a Aristòtil, el canvi és el pas de l'ésser en potència a l'ésser en acte.

Malgrat les diferències, tots dos autors coincideixen que la raó és el mètode del coneixement veritable: l'ésser humà es diferencia dels altres éssers per la seva racionalitat, i per això pot arribar a veritats universals.

Aristòtil rebutja el rebuig de l'experiència sensible: considera que l'experiència sensible és la base sobre la qual actua la raó. Una diferència clau entre mestre i deixeble és la postura epistemològica: Aristòtil adopta una postura empírica i sosté que no existeix cap món alternatiu al nostre. El que és real és cada cosa concreta, cada ésser, cada objecte. En canvi, per a Plató el que és realment real és el món de les idees, un món extern al món sensible; per això Plató tendeix a rebutjar el valor fundacional de l'experiència sensible.

Antropologia

Tots dos autors conceben l'ésser humà com una relació entre cos i ànima, però difereixen en la naturalesa d'aquesta unió. Plató considera que la unió és accidental, mentre que Aristòtil la defensa com a unió substancial. Aquesta diferència té implicacions importants: per a Plató l'ànima pot ser immortal i subsistir més enllà del cos; per a Aristòtil, en canvi, l'ànima està lligada al cos i, quan aquest mor, l'ànima deixaria d'existir en el sentit individual que li atorga Plató.

Ambdós filòsofs coincideixen, però, a considerar que l'ànima té tres dimensions o parts:

• Plató: part racional, part irascible i part concupiscible.
• Aristòtil: ànima vegetativa, ànima sensitiva i ànima racional.

Finalment, per a Plató la dimensió que ha de dominar l'ésser humà és sempre la racional. Aquesta priorització de la raó també és present en Aristòtil, tot i que amb una explicació més integrada amb l'experiència i la natura concreta dels éssers.