L'Arkhé i el Pas del Mite al Logos: Els Filòsofs Presocràtics

L'Origen de la Filosofia: Del Mite al Logos

En un principi, l'ésser humà ha intentat donar resposta als interrogants més urgents de la vida a partir de l'explicació dels déus i les llegendes. El pensament mític consisteix en explicacions extraordinàries sobre l'Univers.

Les primeres respostes sobre l'origen de l'Univers van ser els mites, molt allunyades del pensament científic, ja que hi intervenen els déus i les forces de la natura per explicar l'origen i l'existència de l'Univers.

Al segle VI aC, a la Grècia Antiga, es van donar una sèrie de circumstàncies històriques i geogràfiques que van permetre una altra manera de respondre els interrogants. Aquestes causes són:

• Primera causa: Grècia era un poble de comerciants, es relacionava amb altres pobles i cultures i, per tant, amb altres mites. Això va permetre entendre els mites des d'una perspectiva relativista.
• Segona causa: L'estructura política de Grècia (petites ciutats-estat) permetia que algunes d'aquestes ciutats-estat donessin una certa llibertat de pensament, posant en dubte el pensament anterior rebut i sense por a ser perseguits per idees noves.
• Tercera causa: Van aparèixer noves classes socials benestants econòmicament i ocioses, que no necessitaven treballar per viure, cosa que va permetre generar idees reflexives.

Aquests tres punts van permetre un pensament més lliure a la Grècia dels segles VII-VI aC, que té com a fonament bàsic la raó i no pas una sèrie de respostes múltiples. Aquest canvi es coneix com el pas del Mite al Logos.

El pas del Mite al Logos permet el naixement de la Filosofia. Les característiques principals d’aquesta nova etapa són:

• La natura (physis) no s’explica mitjançant forces externes, com déus o criatures mitològiques, sinó per lleis internes.
• La natura amaga una veritat que permet entendre el funcionament dels fenòmens naturals.
• Les lleis de la natura es descobreixen per mitjà de la raó (Logos).

Filosofia Antiga: Grècia i Roma

Grècia (segle VI aC) és el lloc on s’inicia la Filosofia occidental. El pensament grec serà acceptat més endavant per l’Imperi Romà quan conquereix l’Imperi Hel·lenístic.

La Filosofia Antiga es divideix en tres grans períodes:

1. Els Presocràtics.
2. Pensament Clàssic (Plató i Aristòtil).
3. Filosofia Hel·lenística i Romana.

Els Presocràtics: Grups i Conceptes Clau

Els filòsofs presocràtics són els anteriors a la figura de Sòcrates i es poden dividir en tres grups principals:

• Monistes: Pensen que només existeix una substància com a Arkhé.
• Pluralistes: Pensen que l’Arkhé és més d’una substància.
• Sofistes: El principi de la seva filosofia no és l’Arkhé sinó l’estudi de qüestions relacionades amb l’ètica, la retòrica, etc.

Conceptes Fonamentals

Arkhé

Principi constitutiu de la realitat, allò que fa que les coses siguin.

Essència

Allò que fa que una cosa sigui el que és.

Filosofia Monista

Els monistes consideren l’Arkhé com una substància única que és l'origen de l’Univers.

Tales de Milet (S. VII-VI aC)

Tales de Milet considera l’aigua com a element primordial de la natura (Arkhé). Allà on hi ha aigua hi ha vida, i la vida sense aigua és del tot impossible. Per a Tales, l’aigua és sinònim de vida.

Anaximandre (610-547 aC)

Anaximandre, deixeble de Tales, considera que l’Arkhé no forma part d’aquest Univers, sinó que ha de ser una substància no existent en aquesta realitat. Per a ell, l’Arkhé és l'Àpeiron (allò que és indeterminat). El temps s’entén a partir d’una lluita entre contraris (fred-calor, llum-foscor). Afirma que l’Arkhé és una realitat fora d’aquest univers on els contraris conviuen.

Anaxímenes (588-524 aC)

Anaxímenes, deixeble d’Anaximandre, considera que l’Arkhé és l’aire, que per condensació crea la resta de la matèria. Aquests tres autors (Tales, Anaximandre i Anaxímenes) formen l'Escola de Milet, considerada l'origen de la filosofia.

Pitàgores (580-524 aC)

Pitàgores és considerat més un líder d'un grup religiós (els pitagòrics) que un filòsof en el sentit estricte. La seva idea més important és la creença en la transmigració de les ànimes. L’ànima és una part immaterial unida al cos i la part més important de l'ésser humà. L'ànima és immortal i és presonera del cos. Pitàgores té una visió dualista de l’ésser humà, dividit en cos (matèria) i ànima.

Va associar els nombres a elements geomètrics:

• L’1 és el punt.
• El 2, la línia.
• El 3, la superfície.
• El 4, els cossos sòlids.

La suma d’aquests nombres fa aparèixer el 10, que és el nombre ideal (perfecció). La gran contribució pitagòrica és el descobriment de l’harmonia que hi ha a la natura, composta de nombres i de proporcions. El nombre és l’Arkhé (principi de totes les coses).

Dualisme

Concepció que afirma l'existència d'una part material (el cos) i una part immaterial (l'ànima).

Heràclit (540-470 aC)

Heràclit entén que l’univers està format per l’enfrontament de contraris. L’existència d’una lluita entre contraris fa que el món estigui permanentment en moviment (dinàmic). Els éssers canvien constantment, deixant de ser allò que eren. Aquesta idea de canvi s'expressa en la sentència: «Mai et podràs banyar dos cops en el mateix riu.» Per Heràclit, l’Arkhé és el foc (element dinàmic). Per tant, la substància material que és l’origen de l’univers dinàmic és el foc. El pensament d’Heràclit tindrà una forta influència posterior en Plató.

Parmènides (540-450 aC)

El seu pensament es fonamenta en l’afirmació: «L’Ésser és i el No-ésser no és.» És considerat el pare de la metafísica. Aquesta afirmació s'interpreta dient que l’Ésser existeix i el No-ésser no existeix. Parmènides afirma l’existència d’un únic Ésser que és immutable i perfecte. Defensa la impossibilitat del moviment, ja que aquest seria el pas de l’Ésser al No-ésser. Per tant, tot canvi o moviment és impossible.

Filosofia Pluralista

Es tracta de filòsofs que entenen que no hi ha només un Arkhé, sinó que n’hi ha més d’un. L’Arkhé ja no serà l’element originari del món (com en els monistes), sinó l’element propi de l’estructura de la matèria. Ja no interessa saber quin és l'origen de l'univers, sinó de què està fet l'univers.

Empèdocles (483-430 aC)

Empèdocles afirma que la matèria està formada per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Tots els éssers estan formats per aquests quatre elements. Existeixen dos principis que possibiliten l’existència del moviment: l’Amor (o forces d’atracció) i l’Odi (o forces de repulsió).

Anaxàgores (500-428 aC)

Anaxàgores considera que hi ha infinits principis que es podrien entendre com a semblants als àtoms d’energia, els quals s’anomenen Homeomeries. Les homeomeries s’uneixen per formar els diferents cossos i se separen per desfer-los. El moviment de les Homeomeries no és per atzar, sinó que existeix una entitat intel·ligent, el Nous, que és la que mou les homeomeries per tal de formar i desfer els diferents cossos materials.

Demòcrit (460-370 aC)

Demòcrit afirma que la matèria no pot ser dividida fins a l’infinit, sinó que ha de tenir uns principis bàsics que són indivisibles: els àtoms. Afirma que només existeix la matèria i que l’Ésser és la matèria formada per àtoms, mentre que el No-ésser l’entenia com l’espai buit que permet el moviment dels àtoms per formar els diferents cossos. L’univers té una sèrie de lleis físiques que poden ser conegudes per nosaltres (per tant, no existeix l’atzar).

Els Sofistes: Relativisme i Retòrica

Els sofistes no constitueixen una escola filosòfica, sinó que sorgeixen a partir d’una necessitat política. La democràcia directa de l'Atenes de l'època feia necessari saber parlar bé en públic, d’aquí la necessitat de savis que ensenyessin Retòrica i altres qüestions filosòfiques.

Protàgores (480-410 aC)

Protàgores es caracteritza per tenir un pensament relativista. La seva afirmació més coneguda és: «L’Home és la mesura de totes les coses.»

Gòrgies (483-380 aC)

Gòrgies defensa una postura nihilista amb les següents afirmacions:

1. Res no existeix. (Si alguna cosa existís, o bé no ha nascut mai —absurd— o ha passat del No-ésser a l’Ésser —impossible—).
2. Si alguna cosa existeix, no la puc conèixer. (Els meus sentits són completament limitats i no em permeten conèixer la realitat).
3. Si alguna cosa existeix i la puc conèixer, no la puc explicar. (El llenguatge és totalment simbòlic i no real, fet que impedeix la plena comunicació).

La característica principal del pensament sofista és la seva postura relativista del món i del coneixement, defensant que no hi ha cap veritat absoluta, en contrast amb Sòcrates, que creia en l'existència d'una veritat última.

Sòcrates: El Mestre de Plató (470-399 aC)

Sòcrates va ser el gran mestre de Plató. No va escriure cap obra i el coneixement que tenim d'ell es troba en els llibres que va escriure Plató.

És el creador de conceptes clau dins la Història del pensament:

Concepte d’Universal

Conjunt d’elements propis d’un ésser que el fan ser allò que és. No es tracta d’un element material sinó immaterial (concepte molt important en Plató, que l'anomenarà Idea, i en Aristòtil, que l'anomenarà Forma).

Concepte d’Inducció

Procés d’arribar al concepte universal a partir de l'observació dels particulars.