Nous materials en l'arquitectura: ferro, vidre i ciment

La RI possibilita l'ús arquitectònic de nous materials: ferro colat (que substitueix la forja i permet fabricar bigues llargues, així com fer ornaments de cost baix), vidre, formigó o ciment. Aquestos abarateixen els costos i fan possible cobrir espais inimaginables amb els materials tradicionals.

El ferro havia sigut utilitzat des de l'Antiguitat com a complement de l'arquitectura (grapes, unions en general), però és al segle XVIII (gràcies a la substitució del carbó vegetal pel mineral) quan s'obté ferro amb suficient consistència per a utilitzar-lo en la construcció, i en grans quantitats.

El vidre s'utilitza sobretot als hivernacles, estacions de ferrocarril, museus, noves botigues, pavellons per a exposicions. És a dir, substitueix els murs o la coberta.

El ciment apareix al final del segle XIX. No influeix massa sobre la concepció arquitectònica, però suposa un precedent de l'arquitectura del segle XX.

Els canvis socials i econòmics generen noves necessitats, que generen noves construccions: el ferrocarril exigeix estacions, ponts i, en general, grans obres públiques; les noves indústries requereixen noves instal·lacions, per això sorgeixen les exposicions universals.

Amb l'ús dels nous materials es genera un problema estètic: segons alguns teòrics, no es poden utilitzar els criteris clàssics per a decorar aquestos nous espais. Per tant, comença un gran debat entre arquitectura i enginyeria.

Tipologia

Les primeres construccions metàl·liques són ponts: d'un sol arc (pont de Coalbrookdale sobre el riu Severn, 1777, el primer pont de ferro del món) o els ponts suspesos (Manai Bridge, de Thomas Telford, 1815). Els primers edificis que incorporaran aquests nous materials seran les estacions de ferrocarril, els hivernacles i els grans magatzems.

La primera va ser la de Londres (1851), on destaca l'edifici construït per a albergar-la, el Palau de Vidre, de Joseph Paxton (especialista en la construcció d'hivernacles). Suposa l'ús, per primera vegada per a un edifici tan distingit i emblemàtic, de tècniques i materials propis de construccions utilitàries, amb estructures prefabricades que es poden desmuntar, ja que els edificis s'han d'enderrocar una vegada acabada l'exposició.

Molt significativa va ser l'Exposició Universal de París del 1889 (commemoració del centenari de la Revolució Francesa). Hi trobem dues grans innovacions:

• La sala o galeria de les Màquines (Dutert i Contamin) pavelló amb una enorme nau voltada que fugia de l'aspecte d'hivernacle; és l'obertura més gran que s'havia construït fins aleshores en un arc o en una volta. També era desmuntable. És una de les majors peces d'enginyeria del segle, que deixa al descobert el sistema constructiu. Ja ha desaparegut.
• I, sobretot, la torre Eiffel, de 300 metres. Va ser criticada per molts dels seus contemporanis. Representa la imposició de la tecnologia sobre l'art (es considera un monument a la tècnica), encara que la finalitat d'aquesta construcció no és la utilitat, sinó la pura exhibició, inherent a l'art. Ha acabat sent un símbol del paisatge urbà de París.