Art grec antic: períodes, urbanisme, ordres arquitectònics i escultura

Grècia: Fonaments de la Cultura Occidental

La cultura grega és la base del món occidental. La història de Grècia es divideix en:

• Període Arcaic (s. VII-VI a.C.)
• Període Clàssic (s. V-IV a.C.)
• Període Hel·lenístic (s. IV-I a.C.)

Urbanisme Grec: L'Organització de la Polis

La Polis es desenvolupava al voltant de tres punts clau per a la vida dels ciutadans:

• Zona Sagrada: Temples i santuaris per al culte als déus.
• Zona Civil:
  • Edificis públics (Àgora i places, gimnàs i estadis).
  • Edificis privats (cases on habitaven).
• Zona Lúdica: Llocs on desconnectar i divertir-se, com el teatre.

Els Ordres Arquitectònics Grecs

Ordre Dòric: Robustesa i Tradició

Va ser el que més es va divulgar i el que més prestigi va aconseguir. Es caracteritza per:

• Columnes robustes.
• Capitell senzill (equí, collaret i àbac).
• Cornisa sobre el capitell.
• Columnes acanalades (amb estries).
• Tríglifs i mètopes entre les cornises i les columnes (fris discontinu).
• Base circular.

Ordre Jònic: Elegància i Volutes

Apareix en l'època clàssica i incorpora la base de la columna. Presenta:

• Capitell en forma de voluta.
• Entaulament amb arquitrau, fris i cornisa.
• Columnes menys robustes.
• Elements geomètrics.

Ordre Corinti: Estilització i Detall

Utilitzat a l'època hel·lenística, era el més estilitzat de tots. Les seves característiques inclouen:

• Fust més prim i més detallat.
• Fulles al capitell.
• Columna més esvelta.
• Entaulament similar a l'ordre jònic (cornisa recta, fris continu, arquitrau en dues parts).

Vocabulari Clau de l'Art Grec

Peplos

Era una capa de l'antiguitat clàssica, més llarga que la capa curta o clàmide i que el pal·li. El peplos era fi, estret i llarg.

Hieratisme

El terme està referit al posat sever i solemne, que no deixa entreveure cap sentiment. També fa referència a les representacions artístiques com la pintura, especialment referit als mateixos períodes i simbologia divina que en l'escultura, si bé fent èmfasi en la forma més que en el color, inexistent en l'escultura i present en la pintura.

Pathos

Íntima emoció present en una obra d'art que desperta una altra emoció similar en qui la contempla.

Estil Neoàtic

És una fase de l'escultura antiga iniciada en el segle II a.C. i acabada en el segle I. Es pot considerar com una manifestació del neoclassicisme, que demostra el coneixement del valor de l'art clàssic en el període hel·lenístic.

Contrapposto

Terme italià per designar l'oposició harmònica de les diferents parts del cos de la figura humana, el que proporciona un cert moviment i contribueix a trencar la llei de la frontalitat.

Escorç

És un recurs del dibuix i la pintura que s'utilitza per donar la impressió de profunditat. En l'escorç, la figura o alguna de les seves parts es dibuixa com si en la realitat estigués disposada perpendicularment al pla del quadre.

Cànon

Els grecs obtingueren un tipus de forma ideal i de proporció humana per representar déus i homes. L'unitat de mesura era el cap.

Mènade

A la mitologia grega, les Mènades són éssers femenins divins estretament relacionats amb el déu Dionís, déu suposadament originari de Tràcia i Frígia.

Cànon

Els grecs obtingueren un tipus de forma ideal i de proporció humana per representar déus i homes. L'unitat de mesura era el cap.

Mènade

A la mitologia grega, les Mènades són éssers femenins divins estretament relacionats amb el déu Dionís, déu suposadament originari de Tràcia i Frígia.

Fídies: Mestre de l'Escultura Clàssica

És el primer i un dels més grans artistes de l'imaginari art occidental. Va néixer a Atenes l'any 490 a.C. Va ser gravador, artesà d'orfebreria i pintor. Es va encarregar de la realització de l'escultura crisoelefantina del Partenó. El que avui li dóna fama realment són els relleus del Partenó. Fídies va aconseguir la perfecció amb un gran domini de l'estudi de l'anatomia tant dels animals com de les persones, presentaven un moviment natural que donava realisme a l'escena. La seva principal preocupació va ser assolir l'harmonia i l'equilibri de la representació. Va treballar en l'estàtua del temple de Zeus.

Període Arcaic (s. VII-VI a.C.): Orígens

L'escultura grega va rebre la influència de les cultures orientals. Els elements principals que van incorporar els grecs van ser: l'hieratisme i la realitat codificada. Van seguir el model anatòmic oriental. Els primers models del període arcaic van ser els: Koúroi i les Kórai. Hi va haver una evolució de l'escultura cap al naturalisme i una anàlisi més global de les figures i la creació d'un llenguatge propi i independent.

Període Clàssic (s. V-IV a.C.): L'Apogeu

Caracteritzat per la introducció del moviment a través del contrapposto i l'adopció de la realitat com a punt de partida per crear les obres. La idealització de la bellesa va fer que les figures fossin irreals i contradictòries (com el Discòbol de Miró). Policlet va intentar trobar les relacions entre les parts; per a ell, la proporció ideal del cos humà era el cànon 1/7. El gran escultor del classicisme va ser Fídies.

Període Hel·lenístic (s. IV-I a.C.): Expansió

Es va iniciar amb la política expansionista d'Alexandre el Gran, que va conquerir l'Orient. Durant aquest període, els artistes grecs van aconseguir la perfecció de la representació de la realitat. Després de la mort d'Alexandre, les monarquies i les ciutats van entrar en una mútua competència política i cultural. Grècia s'havia expandit territorialment, però no havia rebut cap influència significativa d'aquestes cultures. Amb l'expansió cap a Orient, Grècia torna a descobrir alguns elements orientals. Es va recórrer sobretot a la monumentalitat (com l'Altar de Zeus a Pèrgam).