Art del Cinquecento: Arquitectura, Escultura i Pintura a Itàlia

Art del Cinquecento (Segle XVI)

El Cinquecento, corresponent al segle XVI, a Itàlia i Europa, representa una revisió dels postulats per superar la perfecció, superant el concepte de mimesi. Es tendeix cap a una vessant més espiritual. Roma esdevé el centre més important pels mecenatges. Apareix la grandiositat i la monumentalitat, així com la figura del geni (home universal). Es desenvolupa la teoria de l’art.

Arquitectura

Principalment a Roma, l'arquitectura del Cinquecento es caracteritza per la monumentalitat i la combinació d'elements clàssics i ordres arquitectònics. Sorgeixen noves tipologies com la villa i la biblioteca.

Autors destacats:

• Miquelangelo Buonarroti: Cúpula de Sant Pere del Vaticà (monumental, amb alternança de frontons i columnes, finestres al tambor, presenta garlandes decoratives vegetals), Plaça del Capitoli (plaça trapezoidal) i la Biblioteca Laurenciana.
• Bramante: Sant Pietro in Montorio (petit temple amb un claustre).
• Sangallo: Intervé en el Palau Farnese.

Escultura

L'escultura del Cinquecento es caracteritza per un major moviment i acció, així com per la cerca de la tridimensionalitat amb diferents punts de vista.

Autors destacats:

• Miquelangelo Buonarroti: Considerava l’escultura com l’art superior. Autor espiritual (influència de l'Acadèmia de Ficcino). Dona importància a l’expressivitat (terribilitá). Exageracions i desproporcions, arribant a descompondre les formes. Sovint deixava les obres inacabades intencionadament. Exemples: David de Michelangelo, Tombes de Giuliano i Llorenç Medici (esperit damunt la matèria).
• Benvenuto Cellini: Perseu. Gran orfebre molt valorat pel papa.

Pintura

Apareix l’academicisme, amb certa subjectivitat, emotivitat i espiritualitat per influència neoplatònica.

Autors destacats:

• Leonardo da Vinci: Home universal. Concep la pintura com una ciència (estudis d’anatomia a cadàvers). Equilibri entre emotivitat i cientifisme. Primer en aplicar la perspectiva aèria i l’esfumato (difumina els contorns). Exemples: Gioconda (somriure enigmàtic, perspectiva aèria), L'Última Cena.
• Miquelangelo: Pintura lliure amb gran espiritualitat i subjectivisme (arriba a la desproporció). Forta expressió a través de la grandiositat, moviment i terribilitá. Pintures escultòriques. Ús de colors complementaris (+3D). Tècniques més manieristes. Exemples: Pintures de la Capella Sixtina, Judici Final, La Sagrada Família.
• Rafael Sanzio: Sensibilitat dolça i femenina: madonnas (Verge Maria). Gran retratista. Exemples: La Fornarina (representació de la seva amant), L’Escola d’Atenes (situada al Vaticà, temàtica pagana, hi trobem grans filòsofs).
• Albrecht Dürer: Alemany. Pinta per l’emperador. S’autoretrata (naturalista amb el recurs de la finestra per a més profunditat). Gran dibuixant i gravador (gravats). Exemple: Adam i Eva.
• Lucas Cranach: Destaca una Lucrecia.
• Holbein: Pare i fill pinten per la cort anglesa.
• Clouet: Retrata a Francesc I i a Enric VIII.

Escola Veneciana:

Importància de la llum i el color.

• Tiziano: Pinta reis. Pèrdua del color a causa de la pèrdua de la vista. Destaquen les seves Venus i composicions en diagonal, i apareixen les cortines. Temes mitològics. Gran retratista. Representa objectes brillants i textures de roba. Exemples: L’amor sagrat i l’amor profà.
• Tintoretto: Composicions molt difícils pel cos, en escorç, a més utilitza la llum de la tempesta. Temes religiosos. Exemple: Miracle de Sant Marc.
• El Veronès: Gran riquesa compositiva. Intenta representar la societat veneciana més rica. Temes religiosos. Exemple: La batalla de Lepant.