Ausiàs March i l'Humanisme: El Gran Poeta del Segle XV

Ausiàs March: El gran poeta del Segle d'Or català

Ausiàs March (1397-1459) és considerat el millor poeta català del segle XV. Nascut a Gandia, en el si d'una família de cavallers i poetes, va participar en la vida cavalleresca i cortesana de l'època. Al cap de poc de mort, a la segona meitat del segle XV, Ausiàs March ja havia assolit la categoria de clàssic en català.

Pere Serafí, el poeta més destacat del nostre Renaixement, ja el va considerar com un dels autors més importants d'Europa. De jove va participar en les expedicions que el rei Alfons el Magnànim va realitzar per la mar Mediterrània i va ser armat cavaller l'any 1419.

Cal dir que March marca un punt d'inflexió, ja que substitueix l'occità pel català lliure d'influència provençal i introdueix una sèrie d'innovacions poètiques. Crea una poètica molt personal i original en el tractament dels temes i assimila plenament les innovacions de la lírica europea del moment. Entre l'obra d'Ausiàs March destaquem el poema Veles e Vents o els Cants espirituals, com també els Cants d'amor o de mort.

L'Humanisme: Renovació cultural i pensament modern

L'humanisme és un moviment de renovació cultural que neix a la Toscana (Itàlia) cap a la segona meitat del segle XIV. Representa una alternativa al pensament medieval i els dos grans impulsors de l'humanisme van ser Dante i Petrarca.

L'homenatge a un autor clàssic suposa un símptoma de canvi cultural: just començat el segle XIV, creix a Itàlia una nova sensibilitat que, travessant tot el segle XV europeu, desemboca en el Renaixement al segle XVI. Algunes característiques de l'Humanisme serien:

• El classicisme: reivindicació dels autors grecollatins clàssics.
• L'antropocentrisme: l'ésser humà és el responsable de la seva vida.
• L'individualisme: l'individu com a criatura lliure amb identitat i capacitats pròpies.

Dins el moviment humanista, neix a Itàlia el Dolce Stil Novo (s. XIV), un corrent poètic que apunta als temps moderns. Es basa en una nova visió de l'amor i de la dona vista com un àngel (donna angelicata), que substitueix el tòpic trobadoresc de la belle dame sans merci (la bella dama sense pietat).