Bàndol republicà i conflicte a Catalunya (1936-1939)
El bàndol republicà: guerra i revolució
El bàndol republicà: guerra i revolució L’aixecament feixista va provocar una situació de crisi profunda a la societat catalana. Es van crear respostes populars contra tot allò que podria tenir relació amb els insurrectes. La violència va arribar a unes proporcions extremes perquè es van cometre molts fets delictius. A finals de juliol de 1936 va sorgir una xarxa de poder popular originada al voltant dels sindicats i dels partits d’esquerra que comportà el reconeixement dels organismes que s’havien anat formant a partir del cop militar.
En molts pobles i ciutats els comitès locals van substituir els ajuntaments. D’altra banda, la CNT‑FAI va constituir com a nou poder revolucionari el Comitè de Milícies Antifeixistes, integrat per forces oposades als insurrectes. Al resta del territori republicà es va produir una situació similar perquè es va esfondrar el poder de l’Estat.
El govern de la República va decretar la dissolució de l’exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris, que havien d’incloure les milícies populars. Això va causar una gran proliferació d’organismes revolucionaris. La situació es va agreujar a causa del progrés constant de les tropes feixistes, que va posar en qüestió la dissolució de l’exèrcit republicà i la capacitat militar de les milícies.
La col·lectivització d’una gran part de la propietat industrial i agrària va ser un dels elements centrals del procés de revolució social iniciat el juliol de 1936. Una sèrie de decrets del govern de la República i de la Generalitat de Catalunya van donar cobertura legal a les confiscacions d’indústries i de terres. L’11 d’agost es va crear el Consell d’Economia de Catalunya i l’octubre es va promulgar el decret de col·lectivitzacions. Les col·lectivitzacions agràries, en molts llocs, van tenir una importància limitada en relació amb les industrials.
El 5 de setembre, Largo Caballero va formar un govern amb republicans i socialistes. Pretenia crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l’Estat, la militarització de les milícies i la formació de l’exèrcit popular. A Catalunya, Companys va continuar com a president de la Generalitat i el 26 de setembre es va formar un govern d’unitat presidit per Tarradellas. Aquest govern va tornar a incorporar els ajuntaments a l’estructura de poder i a reprendre la política administrativa.
Els problemes que van afectar el govern de Caballero i que van obrir una nova etapa en el govern i en l’organització del bàndol republicà van esclatar a Barcelona els primers dies de maig. El 3 de maig les tensions esclataren violentament quan les forces de la Generalitat desallotjaren els anarquistes que ocupaven l’edifici de Telefònica per tal de controlar les comunicacions. Això va comportar l’enfrontament d’alguns militants de la CNT i del POUM amb els del PSUC, ERC i la UGT, que donaven suport a la Generalitat.
Aquesta crisi s’allargà gairebé una setmana i acabà amb unes 200 morts, la derrota dels anarquistes i del POUM i una profunda crisi de govern. Cada cop es feien més evidents les tensions entre el govern de la República i el govern autonòmic (la Generalitat) a causa de les reticències del govern central respecte a la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir la guerra i controlar els sectors polítics i sindicals més radicals.
Evolució del conflicte bèl·lic
Evolució del conflicte bèl·lic El primer objectiu dels insurrectes era la presa de Madrid, que era capital i símbol de la República. Franco va ser nomenat, després de la mort de Sanjurjo, cap de l’exèrcit del sud. La conquesta podria haver estat imminent, però el govern de la República va decretar la mobilització general per salvar Madrid.
La resistència de la ciutat de Madrid va tancar la fase inicial de la guerra, en la qual les tropes republicanes estaven formades principalment per columnes de milícies integrades per voluntaris de partits i sindicats. A desembre de 1937 l’exèrcit republicà havia estat reorganitzat amb la creació de les Brigades Mixtes i tenia al capdavant el general Vicente Rojo, defensor de Madrid. L’objectiu era consolidar l’organització castrense i dotar l’exèrcit de l’eficàcia necessària per capgirar el desenvolupament de la guerra.
El nou exèrcit republicà encadenà diverses ofensives, la més exitosa de les quals tingué lloc a Terol. La batalla de Terol va portar a l’ocupació republicana de la ciutat, que es va mantenir fins al mes de febrer, moment en què els republicans van haver d’abandonar-la definitivament.
L’exèrcit de Franco va guanyar terreny a l’Aragó i, a través del Maestrat, va arribar fins al Mediterrani. El territori republicà quedava dividit en dues zones, una de les quals era Catalunya. Franco podria haver atacat Catalunya i haver acabat la guerra, però va preferir continuar l’atac cap al sud i lliurar forts combats per Castelló i València.
La batalla de l’Ebre va ser una de les grans batalles de la guerra i l’últim intent dels republicans per aturar l’avançament de les tropes franquistes, recuperar territori i tornar a unir les dues zones republicanes. Va començar el 25 de juliol amb l’atac republicà entre Mequinensa i Amposta. Una primera avançada cap al sud va portar les forces republicanes a Gandesa, on es van fortificar durant mesos.
Franco hi envià grans reforços, incloses les aviacions alemanya i italiana, i aconseguí aturar l’atac. Després contraatacà i, a principis de novembre, l’exèrcit republicà hagué de replegar-se a l’altra riba del riu, mentre l’exèrcit de Franco avançava, ocupava tot el sud de Tarragona i travessava completament l’Ebre a la zona de la desembocadura. El 16 de novembre es considerà acabada la batalla, que deixà l’exèrcit republicà greument delmat.
Franco decidí aleshores endegar definitivament l’ofensiva contra Catalunya. Tarragona fou ocupada el 15 de gener i Barcelona el 26 sense resistència. La caiguda de Girona, el 4 de febrer, significà la fugida cap a França de milers de refugiats, entre els quals hi havia membres del Parlament català i del govern de la Generalitat, amb el seu president, Lluís Companys; membres de les Corts republicanes; el govern de la República, amb el seu president Manuel Azaña i el cap de govern Juan Negrín; i tot el govern basc.
A començaments de febrer s’havia completat l’ocupació de Catalunya i el destí de la República quedà totalment decidit.