Bienni progressista i crisi del sistema isabelí 1854–1868
1854–1856. Bienni progressista
Hi ha un pronunciament del general O'Donnell i els progressistes arriben al govern recolzats per la petita i mitjana burgesia, que esperava canvis. Es crea la constitució de 1856 de caràcter progressista, però no arriba a ser vigent. Aquesta constitució reflecteix l'ideari progressista: sobirania nacional, àmplia declaració de drets, llibertats i tolerància religiosa.
Altres aspectes destacats eren:
- dues cambres escollides per la nació mitjançant un ampli sufragi censatari;
- renovació d'un quart dels diputats cada cop que hi ha eleccions;
- les Corts tenen autonomia respecte del rei i s'han de reunir almenys quatre mesos l'any;
- limitació del poder de la corona;
- establiment d'eleccions municipals i de milícies nacionals.
Es duen a terme les desamortitzacions de Madoz, que afectaven les terres de l'església i les terres comunals. També coincideix amb l'inici de la construcció de la línia de ferrocarril, tot i que ja n'hi havia una existent. L'any 1855 hi ha una crisi econòmica que coincideix amb una epidèmia de febre groga, i les classes populars, que continuaven marginades, volien també canvis positius per a ells. Hi ha una sèrie de revoltes i moviments obrers; aquestes classes reclamaven la millora de les condicions laborals, la reducció dels impostos i l'abolició de les quintes.
Com que el govern no sap què fer, Espartero dimiteix. O'Donnell assumeix el govern i reprimeix durament les protestes, a més de fer un pronunciament a favor dels conservadors.
1856–1868: Etapa moderada i crisi isabelina
El general O'Donnell restableix un règim moderat i es reimplanta la constitució de 1845. Hi ha una alternança de poder entre O'Donnell i Narváez. S'anul·len una sèrie de drets i s'aturen temporalment les desamortitzacions de Madoz; posteriorment es reprenen només les referides a les terres comunals.
Comencen a configurar-se els partits democràtics, republicans i federals. Una figura important és Francesc Pi i Margall, republicà federal. L'any 1859 es produeix la primera guerra del Marroc, que respon a una política expansionista del govern.
A finals del període es fa patent una crisi per diversos factors:
- Repressió política: des de 1863 els progressistes no poden fer propaganda electoral i la Unió Liberal queda marginada.
- Crisi financera: una greu crisi econòmica a causa del fracàs dels ferrocarrils.
- Pràctiques autoritàries: les pràctiques dictatorials de Narváez i de González Bravo.
El 1866 es fa el pacte d'Ostende contra la monarquia borbònica, portat a terme per progressistes, demòcrates i la Unió Liberal.