Característiques de l'Expressionisme Alemany i del Surrealisme Cinematogràfic
Característiques de l'Expressionisme alemany
Predomini de les ombres sobre la llum, l'atmosfera bromosa i ombrívola que caracteritza la tradició mítica i fantàstica del univers d'aquesta corrent de cinema.
Les perspectives esgarrades, tal i com es pot veure amb la ruta de fugida o el perfil impossible de les taulades.
Decorats gòtics que accentuen la sensació d'amenaça que emmascara tota la posada en escena. En aquest cas concret el decorat de formes dentades i agudes en recorden aquestes formes gòtiques en les que l'expressionisme alemany es recreava estèticament.
Il·luminació artística i creativa, on els blancs i negres violents configuren la confusió i l'angoixa que viuen els personatges. Pel que fa a il·luminació es pot remarcar també que l'expressionisme fa servir un sistema totalment artificial i antinatural, fugim del realisme d'altres corrents cinematogràfiques europees contemporànies.
Posada en escena volgudament antirealista, aconseguida amb roba pintada, de manera inharmònica, contravenint totes les regles de la perspectiva.
L'ús de la diagonal que a l'expressionisme era la posició adequada a un món inestable i en continua fugida de la realitat. Es veu clarament en el nostre exemple en el camí erràtic i en zig-zag que segueixen els personatges.
La mateixa aparença dels actors, gairebé fantasmagòrica, més caricatura que personatges reals, vestits i maquillats de manera estranya i de forma exagerada. Els personatges acaben convertits en una forma abstracta més que es confon amb el decorat.
Característiques Surrealisme cinematogràfic
–El cinema surrealista és aquell on s'apliquen els conceptes i tècniques pròpies del moviment artístic d'avantguarda del mateix nom.
–En general, el moviment surrealista resumeix una de les tendències avantguardistes més originals del segle XX. Va ser a França, on l'intel·lectual francès André Breton va publicar el primer Manifest surrealista (1924) amb algunes característiques a seguir per ser “surrealista”.
–En evolucionar a partir de certes nocions del dadaisme, el surrealisme va admetre entre els seus principis fundacionals l'automatisme en la creació. Amb aquesta finalitat, l'inconscient es convertia en animador de tota proposta, independentment de la seva correcció moral o del seu respecte a les normes imposades per la tradició estètica.
–Si bé el moviment va atreure als joves més avantguardistes d'Europa, el cert és que van trigar un cert temps a definir-se del tot. Mentre que sí que de seguida es va donar una literatura surrealista i molt aviat va haver pintors i escultors que van seguir aquesta dimensió subversiva, la cinematografia plenament surrealista va trigar a consolidar-se.
–Les primeres referències a allò que es podria referir com a surrealsime cinematogràfic les trobem en l'experimentalisme formal. És el cas del francès René Clair a Entreacte (1924) o de Man Ray a L'estrella de mar (1928) (Man Ray també és molt conegut com a fotògraf surrealista, amb les seves “rayografies”.)
–Luis Buñuel i Salvador Dalí consoliden el moviment en cinema amb el film Un gos andalús. Amb una atmosfera onírica i perversa, el film no tenia criteris prefixats en la seva estructura. Combina l'humor amb la provocació moral, i relaciona la sexualitat humana i la decadència biològica que condueix a la mort. Del mètode psicoanalístic, Buñuel i Dalí van prendre la regla de l'associació lliure, que en aquest cas produeix en l'espectador un desassossegant desconcert.
–Així, els trets resumits del cine surrealista, serien (a un examen caldria desenvolupar-los una mica amb la info que hem tractat sobre el context del moviment):
-Automatisme en la creació / associació lliure
-Trencament amb qualsevol principi estètic i moral
-Inclusió de la fantasia onírica
-Humor desaprensiu i cruel
-Erotisme líric
-Deliberada confusió de temps i espais
-S'utilitza per escandalitzar una societat burgesa mesquina i sòrdida
-Retrat dels somnis
-Estructura poètica
-Valor de les imatges per si mateixes, recorrent a les foses, acceleracions, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfiques i seqüències.