Carles IV i la Crisi de la Monarquia Borbònica
El Regnat de Carles IV (1788-1808)
La Monarquia de Carles IV: Guerra i Crisi
Carles IV va allunyar del govern els ministres il·lustrats (Floridablanca, Jovellanos) i va tancar les fronteres amb França per evitar la propagació de les idees revolucionàries. L'execució del monarca francès Lluís XVI va portar a la declaració de guerra amb França, coneguda com la Guerra Gran (1793-1795). La derrota d'Espanya va culminar amb la Pau de Basilea (1795), que va subordinar Espanya als interessos de França.
Aquesta aliança va conduir a un conflicte amb Gran Bretanya, que volia mantenir el domini marítim. La Batalla de Trafalgar (1805) va suposar la derrota de la flota francoespanyola i la destrucció de la flota espanyola, paralitzant el comerç colonial i provocant una greu crisi econòmica. Per fer front a la crisi, es va dur a terme la desamortització de les terres de l'església i la venda de béns eclesiàstics, generant una àmplia oposició entre la noblesa i l'església. A més, es van augmentar els impostos a la pagesia, agreujant la situació de fam i epidèmies. En vint anys, van morir entre 350.000 i 500.000 persones. Godoy va ser el ministre principal de Carles IV durant aquest període.
L'Esfondrament de la Monarquia Borbònica
El 1807, Godoy va signar el Tractat de Fontainebleau, que autoritzava els exèrcits francesos a entrar a Espanya per atacar Portugal, aliat de Gran Bretanya. A canvi, es pactaria un repartiment de Portugal entre França i Espanya. L'exèrcit francès va ocupar llocs estratègics (Barcelona, Vitòria, Madrid...), des d'on s'havia de desplegar per tot el territori.
Carles IV i Godoy van marxar a Aranjuez, amb la intenció d'anar a Sevilla i després a Amèrica. Això va provocar el Motí d'Aranjuez, una revolta popular instigada per la noblesa i l'església, que volien la destitució de Carles IV i Godoy a favor del seu fill, Ferran VII.
La Monarquia de Josep Bonaparte
Carles IV i Ferran VII van abdicar sense oferir resistència a favor de Josep Bonaparte. Napoleó va convocar les corts per aprovar una constitució que posés fi a l'Antic Règim i ratifiqués el nomenament de Josep I. El nou Codi de Baiona establia la igualtat dels espanyols davant la llei i els impostos, i l'accés a càrrecs públics. Malgrat que volia posar fi a les senyories, primogenitures i mans mortes, no tenia el suport del poble, que el veia com un monarca invasor estranger.
La Primera Guerra Carlina (1833-1840)
Inici del Conflicte
El 1833, a la mort de Ferran VII, la seva dona Maria Cristina va assumir la regència fins que la seva filla Isabel assolís la majoria d'edat. Els partidaris de Carles, germà de Ferran VII, van iniciar una insurrecció armada per impedir la consolidació d'Isabel al tron.
Dues Opcions Enfrontades
El Carlisme era una ideologia tradicionalista i antiliberal. Defensaven la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, la monarquia absolutista i el manteniment de l'Antic Règim. Tenien el suport d'un gran nombre de membres del clero i una part de la petita noblesa rural.
La causa Isabelina va comptar inicialment amb el suport d'una bona part de l'alta noblesa, dels funcionaris i d'un sector de la jerarquia eclesiàstica. Però per plantar cara al Carlisme, la regent es va veure obligada a aconseguir l'adhesió dels liberals. Maria Cristina va haver d'acceptar les demandes liberals que exigien la fi de l'absolutisme i de l'Antic Règim.