Catalanisme, Lliga i Setmana Tràgica: la crisi de la Restauració (1876-1931)
Història de Catalunya: de la Restauració a la Dictadura
(A) El catalanisme conservador i tradicional
Durant la implantació de l'Estat liberal, els sacerdots van ser cridats a ser subordinats i, amb les normes estrictes del Vaticà, van donar suport a Alfons XII.
Per tant, es va fundar un moviment cultural i intel·lectual a la ciutat de Vic: el vigatanisme.
La liderava el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, defensor del catalanisme cristià.
Josep Torras i Bages va publicar l'any 1892 "La tradició catalana", en què defensava que l'esperit català estava a la:
família
propietat
religió.
També proposava un canvi social que consistia en la Edat Mitjana idealitzada com a model de valors; a més, volia implantar una estratègia regionalista.
(B) La Unió Catalanista i les Bases de Manresa de 1892
Davant la campanya contra el Codi Civil, calia organitzar-se millor i crear una entitat que coordinés tots els grups catalanistes.
1891: es va fundar la Unió Catalanista, amb l'objectiu de:
federar i representar totes les organitzacions catalanistes.
coordinar un programa comú per a tots.
Va tenir un paper significatiu en el catalanisme.
En els seus primers actes, 1892, es va celebrar una assemblea de delegats amb l'objectiu de debatre un programa polític, que van ser les Bases per a la Constitució Regional Catalana, anomenades Bases de Manresa.
Recollien els principis del catalanisme polític. Proposaven:
l'oficialitat de la llengua catalana;
que el servei militar passés a ser voluntari;
i s'oposaven al centralisme de l'Espanya.
(C) Fundació de la Lliga Regionalista
1899: davant el fracàs del projecte regionalista, el govern i els dirigents de corporacions econòmiques i ciutadans de Barcelona van crear un grup polític: la Unió Regionalista.
Després, grups intel·lectuals van fundar un altre grup polític: el Centre Nacionalista Català.
1901: la Unió Regionalista i el Centre Nacionalista Català van arribar a un acord per presentar un candidat unitari a les eleccions generals, i van guanyar a Barcelona 4 diputats.
La victòria va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la Lliga Regionalista, la primera forma política moderna de l'Estat espanyol.
Trencar el monopoli de la classe bessona;
organitzar-se de manera moderna i eficaç.
Va tenir el màxim suport de la indústria, el comerç i els professionals de Barcelona.
En contra de la corrupció i de l'ineficàcia del sistema centralista restaurat;
a favor d'un reformisme que busqués l'autonomia i l'autogovern català.
Els màxims representants van ser Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
(4) El pistolerisme
Conseqüència del congrés de Sants i de l'acció directa de l'obrerisme: molts patrons i industrials van pagar pistolers per acabar amb els líders sindicals i socials, per tal de mantenir l'ordre.
La patronal va organitzar el seu propi mecanisme de repressió contra els moviments socials: va contractar pistolers, que van dur a terme accions violentes selectives, amb la total convivència policial.
Objectiu: repressió dels sindicalistes mitjançant apallissaments, sabotatges i assassinats.
Exemples: Francesc Layret, advocat i laboralista.
Salvador Seguí, destacat dirigent sindicalista.
Els assassinats van comptar amb la col·laboració policial, durant el govern civil de Catalunya del general Severiano Martínez Anido.
Es va aprovar la Llei de Fugues, que va permetre assassinats il·legals de presos fugits, sindicalistes i dirigents obrers.
(2) Les aspiracions colonials d'Espanya en el Marroc
Amb la pèrdua de Filipines, Cuba i Puerto Rico, Espanya va voler consolidar la seva entrada al nord d'Àfrica.
A partir de la Conferència Internacional d'Algesires de l'any 1906 i del posterior Tractat hispanofrancès de 1912, Espanya va obtenir el seu domini en forma de protectorat sobre la zona del Rif del Marroc, amb l'obligació de pacificar-lo i administrar-lo. A més, el més important és que serviria per restaurar el prestigi de l'exèrcit i fer que Espanya tornés a ser una potència colonial.
La presència espanyola al Marroc va ser contestada permanentment per atacs dels rifenys. El 1909, al Barranco del Lobo, van infligir una severa derrota, i la resposta va ser la mobilització de reservistes.
(3) La Setmana Tràgica
El nou brot de guerra al Marroc de 1909 va provocar la mobilització de reservistes, que va generar una onada general de protestes a Barcelona.
El 18 de juliol, en l'embarcament de tropes, es va iniciar una protesta amb violència extraordinària. Es van cremar edificis i es van produir col·lapses.
El govern va reaccionar decretant estat de guerra i enviant reforços per reprimir les protestes:
78 morts
més de 500 ferits
5 execucions
Francesc Ferrer i Guàrdia (pedagog anarquista) va ser el fundador de l'escola moderna. No havia estat dirigint la revolta, i va ser víctima de la voluntat del govern d'infligir un càstig exemplar per a la congregació.
(1) La gran crisi de la Restauració: la crisi del 1917
Les dificultats del sistema polític de la Restauració, el descontentament militar i el malestar popular van desembocar en les protestes del 1917.
Crisi militar
A l'exèrcit espanyol hi havia un nombre excessiu d'oficials i soldats.
La tensió s'havia d'alleujar: els ascensos s'obtenien mèrits de guerra i això afavoria els soldats africanistes.
La inflació va provocar la disminució dels salaris.
El descontentament dels oficials de baixa graduació va portar a la creació de les Juntes de Defensa, una associació militar per coordinar les reclamacions militars.
Demanaven:
augment del salari;
no ascensos per mèrits de guerra;
l'antiguitat com a únic motiu d'ascens.
1917: es va redactar un document que culpava el govern, els mals militars i el país, i que feia una crida a la renovació política i del sistema.
Crisi política
1916: va caure el govern liberal present, amb Joaquín García Romanones, i es va clausurar Corts per corrupció política.
Abril de 1917: pel torn dels partits, Eduardo Dato va ser nomenat cap de govern; no va convocar Corts i va aplicar una censura estricta.
La iniciativa de la Lliga Regionalista va ser una assemblea a Barcelona de parlamentaris catalans, que va propiciar la formació d'un govern provisional:
obrir Corts i reformar el sistema polític, amb l'objectiu regenerador i descentralitzador.
L'assemblea va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, però el govern la va prohibir i la va dissoldre amb la guàrdia civil.
En la segona convocatòria també va ser dissolta, i al final el moviment parlamentari va desaparèixer.
(1.5) Crisi social
1916: fruit de la unió de la UGT i la CNT va produir una important vaga general, en protesta per la pujada de preus i l'estancament dels salaris.
Març de 1917: van signar un document conjunt per demanar al govern que aturés la pujada de preus.
Agost de 1917: la UGT va convocar la primera vaga general, que va aturar l'activitat gairebé totalment.
Resposta del govern: declarar l'estat de guerra i ordenar a l'exèrcit aturar el moviment, amb 80 víctimes i 2.000 detinguts.
(5) El fracàs de l'acció política i el pas cap a l'acció directa de l'obrerisme
El fracàs de l'acció política revolucionària del 1917 va consolidar l'obrerisme i la CNT, i va deixar la via política sense objectius.
L'opció apolítica es va crear per proporcionar accions de repressió del govern contra els treballadors.
Juny de 1918: la CNT va celebrar el congrés de Sants, amb 16 delegats que representaven 74.000 obrers afiliats.
El congrés va decidir:
el sindicat es decantaria per l'acció directa per assolir les reivindicacions;
la idea apolítica i el sindicat únic per guanyar força.
La força del moviment social va provocar la por dels empresaris.
Exemple: conflicte laboral el 1919 a l'empresa La Canadenca, principal productora d'energia elèctrica.
Els sindicats van optar per una vaga indefinida, i a Barcelona es van produir diversos disturbis.
El conflicte no va acabar fins que es van aconseguir:
el manteniment o millora dels salaris;
la reducció de la jornada laboral a 8 hores;
l'alliberament dels detinguts durant la vaga.
Els compromisos van ser incomplerts per l'empresa, cosa que va provocar la caiguda del govern i la destitució de responsables polítics.
(5) La fi del sistema del torn pacífic i el desastre d'Annual
Per resoldre la crisi del 1917 es va formar un govern de concentració, que es va desfer, i el 1918 va tornar el torn de partits.
La descomposició dels partits dinàstics va provocar la fragmentació dels partits i la inestabilitat dels governs, que van durar poc.
1921: al Marroc es van dur a terme operacions militars per controlar i resoldre les dificultats que provocaven els rebels.
Aquesta ofensiva va ser liderada per generals de màxima confiança d'Alfons XIII.
Va acabar en un desastre per a l'exèrcit espanyol:
va perdre el territori ocupat;
13.000 morts;
el fet va passar a anomenar-se desastre d'Annual, que va provocar una forta crisi militar.
1923: amb governs inestables, que es van canviar 10 cops en 5 anys, hi havia una greu tensió social, i la discussió al Parlament sobre el desastre d'Annual va generar por que hi involucressin Alfons XIII.
Això va fer que sectors de l'exèrcit i la dreta conservadora es mobilitzessin:
incentivar;
organitzar un cop d'estat.
Finalitat:
establir una dictadura militar;
restablir l'ordre social;
defensar el rei.
L'encarregat de protagonitzar el cop d'estat va ser el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, amb la publicació del "Manifesto al país y al ejército" el 23 de setembre.
La Constitució de 1876
El desenvolupament del torn de partits (1876-1898)
La fi de la tercera guerra carlina (1876)
La pau de Zanjón (1878)
La independència de Cuba: la crisi del 1898
L'any 1882: Centre Català
La creació de la Unió Catalanista i les Bases de Manresa de 1892
La fundació de la Lliga Regionalista (1899)
La Solidaritat Catalana (1906)
La Setmana Tràgica (1909)
La gran crisi de la Restauració: la crisi del 1917
El fracàs de l'acció política i el pas cap a l'acció directa de l'obrerisme (1917)
El pistolerisme (1916)
La fi del sistema del torn pacífic i el desastre d'Annual (1918)
Primera etapa: el Directori Militar (1923-1925)
Segona etapa: el Directori Civil (1925-1930)
La caiguda de la monarquia (1930-1931)