El Catalanisme Tradicionalista i les Bases de Manresa
El catalanisme tradicionalista
Durant la implantació de l'Estat liberal, una bona part del clero català s'havia mesclat amb el carlisme i havia adoptat posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració, i després que la Santa Seu hagués fet públic el seu suport a Alfons XII, una part del clero va abandonar aquests plantejaments per cercar un espai dins el liberalisme més conservador. En aquest trànsit hi va tenir un paper important el Vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat en gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic.
L'apropament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques. Aquest grup va dotar-se d'un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i entre les seves iniciatives cal destacar:
- Les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat (1881).
- La restauració del monestir de Ripoll (1893).
- L'exigència que els bisbes fossin catalans.
La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes. L'any 1892 va publicar La tradició catalana, on defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la regió. Refusava tot plantejament de canvi social, presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política. En conseqüència, el clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser protagonista principal en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la industrialització.
La formació de la Unió Catalanista
La campanya contra el projecte de Codi Civil va mostrar la necessitat d'organitzar més i millor el moviment catalanista i la Lliga de Catalunya va proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així, l'any 1891 es va constituir la Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions, i que propagués les idees regionalistes i portés a terme la realització d'un programa comú per a tots els grups catalanistes.
La Unió va tenir un suport important a la Catalunya rural, la qual cosa entroncava amb la voluntat de donar més participació a les organitzacions comarcals i de sostreure-les de l'hegemonia barcelonina que fins aquell moment havia tingut el catalanisme. Propietaris mitjans, però també comerciants, professionals liberals i intel·lectuals en formaven la base social. La seva militància directa era escassa, però la seva estructura, fonamentada sobre la federació d'entitats, proporcionava una gran amplitud geogràfica que afavoria la difusió de les seves iniciatives.
La nova organització va tenir un paper important en el desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis que posaven l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat. El seu punt més feble fou la tensió entre els sectors contraris a la participació en la vida política i els que defensaven la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es presentés a les eleccions.
Les Bases de Manresa
Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquest document, conegut com a Bases de Manresa, recollia els principis del catalanisme i posava l'èmfasi en el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola.
Les Bases estaven estructurades en disset articles i definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l'Estat central quedaven força limitades, i s'hi atorgaven competències absolutes al poder català en matèria de:
- Legislació
- Educació
- Justícia
- Ordre públic
- Encunyació de moneda
S'hi proclamava l'oficialitat de la llengua catalana, que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans i s'hi declarava voluntari el servei militar. El seu caràcter arcaïtzant es palesa en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'audiència reial i les corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la Corona.