Catalans al bàndol franquista: repressió i exili

Tracte privilegiat a l'Església Catòlica

Finalment, es donava un tracte privilegiat a l'Església Catòlica, que el juliol del 1937 va fer pública una pastoral col·lectiva dels bisbes per donar suport als insurrectes. El nou Estat era clarament confessional i va derogar les lleis del matrimoni civil i del divorci, va establir el culte religiós en l'ensenyament i en l'exèrcit, i va instituir una retribució estatal al clero.

Una repressió sistemàtica

La construcció de l'Estat franquista va estar acompanyada d'una violència extrema que formava part de les directrius fixades pels dirigents de la insurrecció i que va comportar l'eliminació dels vençuts en els territoris militarment ocupats per les forces rebels. Així va passar en l'ocupació de Badajoz, on milers de persones (12.000) van ser afusellades sense judici els primers dies de l'ocupació. Màlaga, Granada i molts pobles i ciutats havien quedat en territori franquista el 1936.

Moltes persones rellevants van ser assassinades pel que significaven com a símbols de la República, més que no pas per la seva acció política. Va ser el cas del poeta Federico García Lorca, assassinat als primers dies de la guerra. El govern de Franco va fer executar tots els polítics del bàndol republicà que van caure a les seves mans i els militars contraris a la insurrecció. El general Domingo Batet, que havia reprimit la insurrecció de l'octubre del 1934 a Catalunya, va mantenir-se fidel a la legalitat republicana i va intentar detenir la insurrecció, per la qual cosa va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim i afusellat a Burgos el 1937.

La repressió va tenir sempre un caràcter sistemàtic i planificat, i va ser duta a terme per l'exèrcit, per militants de Falange i per les autoritats polítiques contra qualsevol sospitós de simpatitzar amb les esquerres. La intenció era imposar un clima de terror que impedís qualsevol intent de contestació. Durant la guerra, part dels milers d'executats van ser enterrats en fosses comunes sense que quedés cap constància de l'execució.

Els catalans de Burgos

La guerra fou també una guerra civil catalana, amb catalans a dos bàndols, tot i que els qui s'incorporaren als insurrectes foren pocs en comparació amb els qui lluitaren al costat de la Generalitat i de la República. Els resultats electorals del 16 de febrer del 1936 avalen aquesta apreciació, i més si tenim en compte que no tots els votants del Front d'Ordre (que aconseguí el 42% dels sufragis) van donar suport actiu als rebels. Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir a la zona "nacional". Una tercera part d'aquests es va afiliar a les milícies falangistes.

Així, als carlins, falangistes i als membres de la CEDA, que havien donat suport a la insurrecció, s'hi afegiren els qui fugien de la zona republicana a causa de la persecució que es va produir a l'inici de la revolució social. Van ser catòlics, conservadors i persones procedents del catalanisme de dretes, sobretot de la Lliga. Possiblement la personalitat més significativa fou Francesc Cambó, que es va quedar a l'estranger, des d'on va aportar diners a la causa "nacional" i va muntar, a París, un important servei de propaganda franquista.

De tota manera, aquests catalans de Burgos o de Sant Sebastià van ser vistos amb desconfiança pel bàndol franquista i mai se'ls van confiar càrrecs importants a causa del caràcter radicalment anticatalà del Movimiento.