La Causalitat segons David Hume: Una Anàlisi Empirista
L'exemple de la dilatació del metall
Observem que el foc dilata una barra metàl·lica. La interpretació habitual és que, quan apliquem foc a la barra, aquest exerceix un poder o acció energètics sobre ella, provocant la seva dilatació.
La crítica de Hume: Què ens inventem?
David Hume, des del seu empirisme radical, diria que en aquesta descripció ens hem inventat unes quantes coses. Segons ell, l'experiència no ens permet afirmar el següent:
- Que hi hagi un poder, força o acció exercit pel fet que anomenem "causa".
- Que hi hagi un fet actiu i desencadenant (el foc, la causa) i un fet passiu o desencadenat (la dilatació, l'efecte).
- Que això passarà sempre, és a dir, que entre la causa i l'efecte hi ha una connexió necessària i permanent.
El principi empirista: tot neix de l'experiència
El gran principi de Hume és que tot el que sabem es basa en l'experiència, és a dir, en impressions. Tanmateix, els suposats poders de la naturalesa són imperceptibles en si mateixos: no veiem la força d'un cavall movent un carro, el magnetisme d'un imant, la gravetat que fa caure una pedra o el poder calòric amb què actua el foc.
En conseqüència, sembla que les nocions de força, poder o magnetisme són pures ficcions creades per la nostra ment, sense cap base empírica real.
La causalitat com a associació d'idees
Si l'experiència no ens mostra cap poder exercit per la calor sobre el metall, no té sentit parlar d'un fet que causa i un altre que és provocat. Segons Hume, només podem parlar d'associació o coincidència entre dos fets: l'apropament del foc i la posterior dilatació del metall.
Requisits de la connexió causal
Quins requisits han de complir dos esdeveniments perquè la nostra ment els connecti causalment? Hume n'estableix tres:
- Contigüitat: Proximitat en el temps i l'espai entre la causa i l'efecte.
- Precedència: El fet anomenat "causa" sempre és previ a l'efecte en totes les ocasions observades.
- Conjunció constant: L'associació entre els dos fets s'ha comprovat repetidament, no en un sol cas aïllat.
Conclusió: La causalitat és un hàbit mental
Si dos fets compleixen aquests requisits, els percebrem com a causalment connectats. Però aquesta connexió no és al món exterior; segons Hume, som nosaltres qui posem la connexió causal en el món, fruit del costum o l'hàbit. En conclusió, Hume redueix el concepte de causa a la pura i simple associació, una postura coherent amb un empirisme radical que només accepta allò que l'experiència pot mostrar: regularitats i associacions.