Causes de l'Imperialisme i Evolució del Moviment Obrer

Les causes de l'imperialisme

No només és una sola causa, sinó un conjunt de factors, de diversos tipus i interrelacionats entre ells, que podem agrupar de la següent manera:

Factors econòmics

Són les principals: el mercat europeu estava saturat i era necessari trobar nous mercats fora d’Europa. El 1873 hi va haver una crisi econòmica molt important a Europa (Gran Depressió) i això va obligar els països a adoptar polítiques proteccionistes i els productors a buscar nous mercats.

D’altra banda, el progrés industrial exigia cada vegada més quantitats de matèries primeres que els productors preferien tenir segures en territoris dependents d’ells, ja que Europa era clarament deficitària. També hi havia la necessitat d’invertir capitals en altres llocs on la mà d’obra més barata permetés obtenir més beneficis i integrar aquests països perifèrics en la seva economia.

Factors demogràfics

El creixement europeu al segle XIX va donar lloc a un excés de població, i això va comportar dificultats per trobar feina i tensions socials (vagues, manifestacions obreres, atur...). La política colonial significava la possibilitat, per a milions d'europeus, d'emigrar cap a unes altres terres i de millorar així les seves condicions de vida i de treball.

Uns 40 milions d'europeus van emigrar entre finals del segle XIX i principis del XX per establir-se a les colònies i afavorir la política d'expansió colonial, amb la qual cosa les metròpolis van evitar problemes de malestar social per la pressió demogràfica.

Factors tècnics i tecnològics

Els nous avenços van facilitar molt les comunicacions amb les zones més allunyades i van permetre el control militar. El progrés dels mitjans de locomoció i tècnics va permetre transports més ràpids i barats, a més de la possibilitat de portar més càrrega, i d’aquesta manera abaratir els preus. Les grans companyies comercials navilieres es van convertir en forts grups de pressió colonial perquè necessitaven escales precises per assegurar els viatges.

Factors polítics

Les fronteres d'Europa s'havien estabilitzat a la darreria del segle XIX i l'expansió territorial havia de fer-se sobre regions extraeuropees. Per això, les grans potències van entrar en una competència política i militar per controlar àrees geogràfiques d'interès econòmic i estratègic (ports, estrets...) i obstaculitzar l'expansió dels seus competidors. També hi ha el desig de prestigi i poder; és a dir, s’ocupaven zones perquè altres no les ocupessin.

Factors ideològics

Són raons morals o ètiques que justificaven el fet colonial i de vegades tenen connotacions racistes i nacionalistes: “la pesada responsabilitat de l’home blanc” (Rudyard Kipling), que amb la seva superioritat està obligat a portar a altres pobles els avenços de la civilització i la cultura. La missió evangelitzadora n'és una altra. També n'hi ha d’altres com l’impuls per realitzar descobriments científics i explorar territoris desconeguts.

Grups de pressió

Ja hem citat els grups de pressió econòmics que estan a favor de la colonització, i a ells cal afegir els militars (a les colònies els militars feien mèrits i aconseguien medalles i ascensos) i l’aparició de multitud de societats geogràfiques i colonials que, amb les seves publicacions i congressos, contribuïen a divulgar les idees imperialistes i crear estats d’opinió favorables.

Tot i això, també hi haurà moviments d’oposició contra el fet o els abusos comesos per l’explotació brutal i inhumana de les colònies (intel·lectuals, religiosos, sindicalistes, líders socialistes...), que defensaven el dret d'aquests pobles a decidir sobre els seus destins. A les mateixes zones colonitzades també apareixerà aviat una oposició que a la llarga portarà a l’etapa descolonitzadora.

Els orígens del moviment obrer

L'atur, els salaris baixos, les jornades esgotadores i la dura disciplina laboral van generar una conflictivitat creixent. Els treballadors i les treballadores ben aviat van ser conscients de l'explotació a què eren sotmesos. Les primeres accions de les classes treballadores es van desenvolupar en el context de prohibició de l’associacionisme mitjançant lleis com ara Le Chapelier a França (1791) i les Combination Acts a Anglaterra (1799). Això va obligar els treballadors a combinar formes de lluita violentes i pròpies de l’Antic Règim, com ara la revolta i el motí, amb accions col·lectives cada vegada més organitzades.

El Ludisme

És el combat contra els efectes del maquinisme que suposava la pèrdua de llocs de treball, la rebaixa dels salaris i la reducció del poder dels gremis; consisteix en la destrucció de màquines i l’incendi d’establiments industrials. A Anglaterra tindrà lloc entre 1810 i 1830 i s’estendrà a altres llocs del continent. Tendirà a desaparèixer a mesura que la protesta dels obrers es desplaci d’anar en contra de les màquines a dirigir-se directament contra els propietaris i quan es formin els primers sindicats obrers.

El Cartisme

Va ser a la Gran Bretanya on, per primera vegada, el moviment obrer es va organitzar a l'entorn d'un projecte polític propi: el cartisme, que és la millor expressió de l’acció col·lectiva de la classe obrera durant la primera meitat del segle XIX. La novetat és que aspirava a reformar la situació de la classe obrera mitjançant la via electoral i parlamentària i, d’aquesta manera, millorar les seves condicions socials i laborals. Els seus objectius eren: el sufragi universal masculí i secret, un sou per als diputats que fes possible als treballadors l'exercici de la política i la reunió anual del legislatiu. Encara que no es van aconseguir els objectius, serà el punt de partida per als futurs moviments obrers i va conscienciar els treballadors com a classe social.

Les revolucions de 1848

En elles els obrers van participar activament en la lluita revolucionària en diverses capitals (París, Viena, Berlín). Significaran una clara confrontació social dels obrers amb la burgesia liberal, ja que era el primer cop que reclamaven drets específicament socials i no només polítics i econòmics. A França, el socialista Louis Blanc, membre del govern revolucionari, va crear els Tallers Nacionals, que aspiraven a organitzar el treball en forma de cooperatives gestionades directament pels obrers.

El fracàs d’aquestes revolucions, degut a la forta repressió que van exercir els diferents governs, tindrà unes conseqüències molt importants per al moviment obrer, ja que evidenciarà que per canviar la situació calia enfortir una organització independent de treballadors; és a dir, era el pas previ per a la creació de sindicats i partits obrers. Els sindicats volien millorar les condicions de treball i el nivell de vida dels treballadors. Els partits obrers pretenien obtenir els drets polítics i socials per als treballadors participant en el govern.

El Socialisme

La preocupació per la situació dels treballadors va créixer de manera simultània a l’avenç de la industrialització i de les revolucions liberals, perquè generaven injustícies socials i pobresa. Per això aniran apareixent doctrines socials que començaran a ser sistematitzades entre 1820 i 1830, i que denunciaven la misèria dels obrers i les desigualtats socials que generava el capitalisme. Aquests intel·lectuals criticaven la concentració de la riquesa en mans d’uns quants i proposaven uns nous models d’organització social basats en formes de propietat col·lectiva. Els més destacats són aquests:

El Marxisme

És una teoria o ideologia elaborada per Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) des de la dècada de 1840. La seva ideologia es recull en dues obres: “El manifest comunista” (1848) i “El capital” (1867). Es basa en dos punts essencials: la denúncia de l’explotació de la classe obrera per part de la burgesia i la defensa de la revolució obrera per destruir el capitalisme. Els seus elements bàsics són aquests dos:

• La concepció de la societat com una lluita de classes: amb interessos oposats que volen assegurar el seu domini (la burgesia i el proletariat). Cal una revolució que destrueixi la societat burgesa opressora i que finalitzi amb el poder del proletariat. Per arribar aquí s’han de passar diferents fases:
  • La presa de consciència del proletariat com a classe social i l'organització en partits obrers.
  • La dictadura del proletariat: supressió de la propietat privada i substitució per la propietat col·lectiva.
  • El comunisme: societat sense classes i sense Estat opressor.
• El concepte de plusvàlua: l’explicació de la causa de la misèria dels treballadors (diferència que s’apropia el capitalista entre el salari del treballador i el preu complet del producte).

A partir del darrer terç del segle XIX els marxistes van proposar crear partits obrers i sindicats que van proliferar arreu d’Europa. Tenien com a objectiu dur a terme la revolució proletària, però també defensaven la participació en la vida política i es presentaven a les eleccions. La influència de Marx ha estat molt intensa. El marxisme va ser la base ideològica d'una part dels moviments revolucionaris de la segona meitat del segle XIX i de gran part del segle XX. Les seves idees es plasmararan en la constitució dels partits socialistes i es portaran a la pràctica en la Revolució Russa de 1917. El marxisme va estendre la seva influència principalment a la Gran Bretanya i a Alemanya.

L'Anarquisme

L'altra gran teoria revolucionària va ser l'anarquisme. La paraula anarquia significa “sense autoritat”. És un corrent que es fonamenta menys en l’organització de partits obrers i més en la capacitat de l’individu per aconseguir la seva llibertat i una relació igualitària amb els altres. Critica la societat capitalista i té tres principis bàsics: l’exaltació de la llibertat individual en el marc de la solidaritat; la crítica de la propietat privada i defensa de la propietat col·lectiva; i l’oposició a tota organització autoritària jeràrquica, principalment a l’Estat. Això els porta a rebutjar l’acció política, la creació de partits polítics i la participació en les eleccions. Per a ells la vaga general i la insurrecció és el mitjà pel qual s’aconseguirà esfondrar l’Estat burgès.

L’expressió d’aquestes teories està reflectida en l’obra de tres autors: el francès Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865), el rus Mikhaïl Bakunin (1814-1876) i el rus Piotr Kropotkin (1842-1921). L’anarquisme va estendre la seva influència principalment en països com Espanya (Catalunya i Andalusia), Itàlia, Suïssa i Bèlgica. Es dividirà en dos corrents: un contra la burgesia, l’Estat i l’Església (anarcocomunisme); i un altre que defensava l’acció sindical per millorar la condició obrera i impulsar la revolució social (anarcosindicalisme).

Les fonts històriques

Les fonts primàries procedeixen de l’època que s’està investigant. Són testimonis de primera mà contemporanis als fets: lleis, tractats, memòries, censos de població, articles de premsa, imatges, objectes de la vida quotidiana... Les fonts secundàries han estat elaborades amb posterioritat al període que s’està estudiant i són obra dels historiadors. Fonamentalment són els llibres de text, els manuals, els estudis científics i articles de revistes especialitzades... També són fonts secundàries els gràfics i els mapes temàtics realitzats amb dades primàries.

Classificació segons el suport

• Fonts escrites i textuals: són les més habituals. Les primàries inclouen documents jurídics, memòries, censos, premsa i textos literaris. Les secundàries són els llibres d’història.
• Fonts gràfiques i estadístiques: normalment secundàries, mostren dades numèriques (econòmiques, demogràfiques) en forma de taules o gràfics (lineals, de barres, circulars).
• Fonts iconogràfiques: fonts primàries que inclouen imatges com pintura, fotografies, gravats, cartells i caricatures.
• Fonts cartogràfiques: són els mapes. Rarament són primàries. Poden ser sincrònics o estàtics (moment determinat) o diacrònics o dinàmics (evolució històrica).