Classicisme, Neoclassicisme i Renaixement: una revisió crítica
Classicisme i classicismes
Clàssic significa digne d'imitació, s'ha de prendre com a model superior. L'origen concret del terme es troba a la consideració que el Renaixement i l'Humanisme (segles XV i XVI) donaren a l'art i cultura grecoromans, arquitectura 'conjugada' amb les proporcions i els elements decoratius típics de l'antiga arquitectura grecoromana: els ordres, les motllures, els frontons. Segueixen proporcions geomètriques que creen una harmonia del conjunt i les seues parts. Al Barroc, trobem tant solucions que combinen innovació i mirada als antics, com ara les de Bernini per a la plaça; i altres que es mantenen dins els límits del classicisme immediatament anterior, com la façana de Maderno. El Neoclassicisme també era una mescla atípica entre racionalisme i arqueologia. I una prova més de que el món clàssic es pot reinterpretar de maneres molt diverses.
Renaixement i renaixements
S'originà amb Petrarca (1304-1374) i Boccaccio (1313-1375). Es va donar una fonamentació diferent del Renaixement en pintura -la tornada al naturalisme- que en arquitectura o escultura -tornada als antics.
Ruptures del segle XX
Transició d'una concepció de l'artista com a mirall a una altra com a llanterna. És a dir, predomini modern de l'individu, la subjectivitat, el geni com a mirada privilegiada sobre la realitat. Canvi de la imitació de la realitat a la transmissió d'allò invisible. No s'inicià motivat per la fotografia, però la seua aparició l'accentuà. Pas de la imitació contínua de la tradició (clàssica, sobre tot) a l'obligació d'ésser original, de fer coses noves i mai no experimentades. A diferència d'allò fet als segles anteriors, es donà un rebuig de qualsevol herència, i la constitució d'una nova tradició, 'la tradició d'allò nou' (Rosenberg). Les avantguardes en són el millor exemple.
Es produí l'evolució des de l'art objectual a l'art conceptual, que dóna total primacia a la idea subjacent dins una obra i experimenta amb formes noves de transmetre significats o sentiments.
Finalment, l'art tradicional, visual, d'imatges, 'retinià', coexisteix amb pràctiques que neguen totes les característiques que solien predicar-se dels objectes artístics. Malgrat tot, són acceptades i institucionalitzades com a art pels museus, el mercat, etc. Això ha portat alguns crítics a parlar de la fi de l'art, la fi de l'època de l'art.