Comparació entre Plató, Descartes i Aristòtil sobre el coneixement i la substància

Tots dos són autors que defensen que el coneixement és innat, encara que per a Plató això significa que les idees les coneix la meva ànima des d'abans d'estar unida al cos (anámnesis), mentre que per a Descartes significa que les idees veritables són connaturals a la meva Raó, i per tant pel mer fet d'usar-la, sorgiran en el meu enteniment. Tots dos són autors que podríem qualificar de “idealistes”, atès que reserven a aquestes el més alt grau de veracitat i certesa, entre els diferents tipus de coneixement que analitzen. Però la concepció de “idea” que ens presenten és completament diferent, sobretot perquè per a Plató les Idees, tenen una “realitat separada”, una existència real anés de la meva –de fet, considera que són més reals que el material-, mentre que per a Descartes són, fonamentalment, contingut mental, estan en el meu pensament. Tots dos són autors “racionalistes” perquè sostenen que és mitjançant la raó, i no els sentits, que aconseguirem el coneixement veritable, però de nou hem de destacar les seves diferències, perquè per a Plató, el coneixement és record, que està enllaçat amb la seva versió de l'innatisme de les idees, mentre que per a Descartes és raonament.

Mentre que per a Aristòtil la subsistència no suposa incomunicabilitat, Descartes afirmarà que les tres substàncies resulten incomunicables entre si, són realitats tancades i aïllades de les altres. D'aquesta concepció cartesiana de la substància neixen les apories en la seva visió antropològica: si l'home és ànima (pròpiament) i cos, ens trobem davant d'una unió accidental de la res cogitans i la res extensa. En canvi, Aristòtil concebrà l'home com una unió substancial (és a dir, una sola substància) de cos (matèria primera, potència) i ànima (forma substancial, acte). També l'atribut i les maneres poden assemblar-se al que Aristòtil entenia per forma substancial i accidents. Efectivament, la forma substancial aristotèlica es defineix per allò que li fa a una cosa ser el que és. En aquest cas també és important distingir dos pensadors: segons Descartes, només estem davant tres tipus de substàncies, és a dir, tres atributs diferents (pensament, perfecció i extensió per jo, Déu, món respectivament), mentre que per a Aristòtil, hi ha tantes formes substancials com a realitats, ja que cada substància posseeix la seva, que el fa ser aquesta substància concretament. I, com dèiem abans, les maneres poden semblar als accidents, en la mesura que tots dos són propietats no essencials.