Comparativa Hobbes i Locke: Contractualisme, Estat de Naturalesa i Liberalisme
Comparació Hobbes i Locke: Contractualistes Clau
La comparació més adequada entre els filòsofs és la de Hobbes amb Locke, ja que, tot i tenir semblances, també presenten diferències significatives. Tots dos filòsofs eren empiristes i es consideren els més importants en la política i l'Estat modern.
Coincidències Fonamentals
Ambdós filòsofs eren contractualistes, és a dir, creien que l'Estat i el poder eren producte d'un pacte entre ciutadans lliures. Seguidament, coincideixen en què l'ésser humà és naturalment lliure i aquesta llibertat, a través del consentiment, és la força moral que anima i dona forma concreta i històrica a la societat civil o política.
Estat de Naturalesa: Visions Diferents
L'última coincidència és que tots dos creien en l'estat de naturalesa, però cadascun ho veu de manera diferent:
- Per a Hobbes, l'estat de naturalesa s'identifica amb l'estat de guerra.
- Per a Locke, l'estat de guerra és una degeneració de l'estat de naturalesa.
L'estat de naturalesa es caracteritzava per la llibertat i la igualtat de tots els homes, ja que no hi havia una autoritat comuna.
Diferències en el Pacte Social i el Poder
Seguint amb les diferències, el pacte social de Hobbes era de caràcter absolutista, mentre que el de Locke era de caràcter liberal.
El Pacte i la Pèrdua de Drets
El pacte de Hobbes comporta que els homes, de forma voluntària, cedeixen el poder a un tercer amb la finalitat d'aconseguir protecció. Això provoca que l'individu perdi tots els seus drets. En canvi, en el pacte de Locke es conserven tots els drets menys el de jurisdicció, per tant, no és un pacte absolutista.
El Rol del Governant i la Divisió de Poders
Per a Hobbes, el monarca conserva l'estat de naturalesa i tendeix al poder absolut per garantir la seguretat del poble, i aquest serà l'únic que no estarà sotmès a les seves pròpies lleis. Locke, en canvi, proposa el sistema de divisió de poders per evitar que el poder es concentri només en unes poques mans, ja que aquest és el camí de la corrupció i l'absolutisme.
Dret de Rebel·lió
Segons Hobbes, el dret de rebel·lió sorgeix quan el monarca no garanteix la seguretat del poble, donant dret a la rebel·lió perquè el monarca no està complint la seva funció. Per a Locke, el govern es podrà dissoldre en determinades circumstàncies:
- Per causes externes, com la conquesta d’un estat per un altre.
- Per causes internes, quan el poder legislatiu sigui modificat o sotmès a un poder absolut, o si el poder executiu és incapaç de fer complir les lleis.
John Stuart Mill: Utilitarisme i Millora Social
John Stuart Mill, d’origen britànic, va viure a l'Anglaterra del segle XIX, durant el període de la Revolució Industrial. La seva filosofia va estar molt influenciada per diversos corrents, com el liberalisme de Locke, el socialisme utòpic de Saint-Simon, el materialisme de Marx i el vitalisme de Nietzsche, fins a convertir-se en un dels representants de l'utilitarisme (heretat de Bentham i el seu pare) i del positivisme, amb la intenció de canviar el món i millorar la humanitat.
L'Ètica Utilitarista de Mill
L'utilitarisme era una ètica material i heterònoma en la qual només eren considerades com a bones (útils) aquelles coses que com a resultat comportaven la major felicitat o benestar per al major nombre de persones.
Distinció entre Bentham i Mill
Aquí s'ha de fer una distinció important:
- Bentham defensava un utilitarisme hedonista (l'únic bo és el plaer).
- Mill defensava l'eudemonisme social, considerant que allò bo era la felicitat del major nombre de persones possibles (allò que satisfeia els interessos del major nombre de persones, inclòs el seu).
D'aquesta manera, Mill pretenia fer front a l'egoisme ètic (que defensa que allò bo és el que afavoreix l'interès propi) i a l'altruisme ètic (que defensa que allò bo és el que respon únicament a l'interès general).
El Principi d'Utilitat i l'Empirisme
Per tal de determinar allò que era útil, aquest principi d'utilitat es fomentava en el conseqüencialisme, que sostenia que l'únic factor per determinar si un acte era bo o no eren les conseqüències que se'n derivaven. Per tant, només es podia saber si seria útil o no després d'haver-lo realitzat. També tenia un fort enfocament empirista i cientificista, ja que creia que es podia elaborar un càlcul per determinar el benestar social i saber escollir els plaers que comporten a un millor estat, basant-se en l'experiència dels que els han experimentat.
Qualitat dels Plaers
L'utilitarisme de Mill considerava la utilitat (benestar) com l'únic criteri per determinar la felicitat, entesa com el plaer i l'absència de dolor. No obstant això, va posar èmfasi en la qualitat del plaer; és a dir, no tots els plaers comportaven la mateixa “quantitat” de felicitat i satisfacció, sent els plaers de l'intel·lecte superiors als plaers corporals.
Era un fet que l'ésser humà posseïa unes facultats superiors (intel·ligència, sensibilitat estètica i sentiments morals), i era l'exerciment d'aquestes el que permetia assolir un plaer qualitativament superior i una vida plenament feliç. Els plaers corporals, per si mateixos, no eren capaços d'assolir el concepte de felicitat possible en un ésser humà; només podien satisfer. Per tant, hi havia una jerarquització dels plaers.
Felicitat i Satisfacció
Així, Mill va establir que la felicitat suposava un gaudi solidari, és a dir, no es podia ser feliç sol, sinó que la felicitat només es podia donar en un medi ambient social feliç; i que la satisfacció era el gaudi personal. Un podia estar satisfet però no ser feliç. Per tant, els elements principals per tenir una vida feliç eren la tranquil·litat i l’emoció.
És important destacar també que s'havia d'aconseguir que el plaer fos el màxim d'universal possible, ja que en aconseguir la felicitat dels altres, s'aconsegueix la pròpia.