Conceptes Clau de Nietzsche: Crítica, Nihilisme i Übermensch

Crítica de la cultura occidental

Segons Nietzsche, la cultura occidental està viciada des del seu origen, perquè l'error més perillós de tots és intentar establir la racionalitat a tota costa. L'error de la filosofia grega hauria estat la invenció de la "quietud de l'ésser" (Parmènides) i el "bo en si mateix" (Plató). La manera de veure el món, grega, és jutjada per Nietzsche com un símptoma de decadència. És decadent tot el que s'oposa als valors de l'home biològic i instintiu existent. Ens cal criticar Plató per eliminar els errors de base; és una crítica total dels tres mons que s'inventa l'home occidental i que són símptomes de la disminució: el món racional, el món moral i el món religiós.

Crítica moral

Un dels arguments fonamentals de Nietzsche va ser que els valors tradicionals (representats en essència pel Cristianisme) havien perdut el seu poder en les vides de la gent, cosa que ell anomena nihilisme passiu. Ell s'expressa en la seva proclamació emfàtica "Déu ha mort". Estava convençut que els valors tradicionals representaven una moral "esclava", una moral creada per persones febles i descontentes que encoratja comportaments de conformisme i submissió perquè els valors implícits en aquestes conductes serveixen els seus interessos. Nietzsche deia l'imperatiu ètic de la creació de nous valors que substituïssin els tradicionals i va evolucionar la seva discussió d'aquesta possibilitat en configurar el seu retrat de l'home futur, el "Superhome" (o Übermensch).

L'error de la moral tradicional es caracteritza per la seva antinaturalitat, ja que imposa lleis i imperatius que van contra l'instint primordial de la vida. A més, aquest ideal moral és la regla de la virtut, o "fer l'home bo", però realment l'home es converteix en esclau de la ficció. La moral cristiana es consolidaria per Nietzsche com a valor suprem, un valor que no és en aquest món. La moral tradicional, per tant, aplica un altre món, que és la perfecció més platònica o el món de l'més enllà, i per tant, els valors que han prevalgut fins ara són ficticis, característics dels febles.

El moralista menysprea tots els valors d'un mateix; l'altruisme és la norma suprema de conducta. L'altruisme és lliurar-se als altres sense esperar res a canvi. L'altruisme no és res més que una justificació per a la decadència personal. En conclusió: aquesta lògica moral consisteix en una alteració de la personalitat, perquè es considera que el potent i fort és una cosa sobrehumana i en canvi ser feble i vulgar és característica de l'home. Les accions altes no són pròpies de l'home, sinó d'un altre ésser més perfecte anomenat Déu.

Crítica de la religió cristiana

Diu Nietzsche que la religió va néixer de la por i l'horror que l'home té de si mateix. És la incapacitat per prendre el control del seu propi destí. Quan l'home és envaït per una sensació de impotència i tem romandre avasallat, mitjançant un mecanisme de defensa patològic, l'atribueix a un altre ésser més fort que és Déu. I és que la religió ens portaria a l'alienació de l'home, ja que el cristianisme només fomenta valors menors com l'obediència, el sacrifici o la humilitat, sentiments del ramat. El cristianisme seria una moral vulgar, que s'oposa a tots els valors específics de virtut per al filòsof.

Crítica de la filosofia tradicional

La crítica principal s'adreça a la metafísica clàssica. La filosofia tradicional seria principalment la creada per Plató per afirmar l'existència d'un món perfecte o absolut; però això es considera que és una cosa estàtica o immutable, mentre que Heràclit defensava que l'ésser és molt dinàmic. Però les seves crítiques també abasten la lògica, representativa de les afirmacions racionalistes que fins ara ha seguit la tradició filosòfica. Perquè la veritat lògica s'oposa a l'error i Nietzsche va rebutjar aquesta oposició al·legant l'existència d'errors irrefutables i veritats contradictòries. No ataca en general les ciències, sinó el mecanicisme i el positivisme que tant d'èxit van consolidar en el seu temps.

Els principis dionisíac i apol·lini

Mitjançant la distinció dels dos principis fonamentals, l'apol·lini i el dionisíac, Nietzsche ofereix una interpretació del món i de la filosofia grega que tindrà un gran abast en el pensament contemporani, especialment en l'estètica i la literatura del segle XX. Els dos déus grecs, Apol·lo i Dionís, són representants d'aquesta visió original. El primer representa la serenor, la claredat, la mesura i el racionalisme; és la imatge clàssica de Grècia. Dionís, tanmateix, és l'impulsiu, l'excessiu, el ple, l'afirmació de la vida, l'erotisme i l'orgia com a culminació d'aquest esforç per viure, és a dir, el Sí a la vida malgrat tots els seus dolors. La influència de Schopenhauer canvia de signe, i en lloc de la negació de la voluntat de viure, Nietzsche posa aquest desig al cor del seu pensament. "La veritat és que hi ha aquest tipus d'error sense el qual no podria viure una espècie determinada d'éssers vius. El valor per a la vida és en última instància el que decideix". El platonisme també consta d'alguna forma de voluntat de poder, consistent en defensar el canvi i la transformació d'aquest món a través de la noció d'un univers imaginari o espiritual. No obstant això, s'oposa a la postura de Nietzsche, ja que es considera una veritat única i immutable. Segons això, la filosofia platònica ha donat un valor desproporcionat als conceptes, provocant l'aparició d'un món fals i il·lusori que ha ignorat allò vital.

Cal ser, per tant, conscients del valor relatiu que tenen els conceptes. El procés de formació d'un concepte per a Nietzsche representa com una sensació d'una imatge utilitza una metàfora intuïtiva i la imatge es passa al concepte mitjançant la fixació d'aquesta metàfora. Per tant, la llengua té un valor metafòric, resultat d'un procés creatiu i estètic, però sempre té una vigència veritable o relativa. No ens permetrà captar la veritat d'una manera absoluta, però només per superar el caos que produeix l'intent de capturar el que en si mateix canvia la nostra ment.

La filosofia occidental, dirigida per Plató i Aristòtil, va reprimir els enfocaments dionisíacs per oferir una visió apol·línia del món. Davant d'això, Nietzsche nega els ideals apol·linis i afirma el triomf dels ideals dionisíacs mitjançant l'ús metafòric del llenguatge com a expressió de la voluntat de poder. La negació de l'ideal apol·lini implica la negació del principi d'individuació, que en el platonisme expressa la idea de l'U i substitueix la idea de Déu en el cristianisme. Si neguem Déu, neguem l'U, i si neguem la idea de l'U, neguem els ideals apol·linis i afirmem la multiplicitat dionisíaca, de tal manera que cadascú pot expressar la seva pròpia veritat i els seus propis déus.

L'etern retorn

Nietzsche depèn en certa mesura del positivisme de l'època i, mentre nega la possibilitat de la metafísica, representa la pèrdua de la fe en Déu i la immortalitat de l'ànima. Aquesta vida que diu que les sol·licituds sempre seran més, que demana l'eternitat en el plaer, tornarà una vegada i una altra. Però l'aspecte temporal de la vida, tant d'èxit entre els romàntics alemanys, és l'etern retorn del que ja estava en els ensenyaments d'Heràclit: Quan es fan totes les combinacions possibles dels elements del món, encara hi ha un temps indefinit per davant, i serà llavors quan tornarà a començar el cicle i així indefinidament. Tot el que passa en el món es repeteix igualment més i més nou, tot serà repetit per sempre i per tant tot el dolent i trist. En aquest horitzó de temps futur per desenvolupar-se, la figura clau del pensament nietzschià és el "Superhome". L'home pot anar transformant el món i es pot transformar a si mateix a través de la transformació de tots els valors, dirigint-se cap a la figura al·legòrica.

La transmutació de valors tradicionals: el nihilisme

La cultura europea ha arribat a la seva pròpia ruïna, a la decadència, per la qual cosa cal alliberar l'home de tots els valors falsos, restaurar el dret a la vida i l'existència, diu Nietzsche. Per això, el primer pas consisteix en una transmutació de tots els valors de la nostra cultura tradicional. Així, el nihilisme no és una teoria filosòfica o una proposta teòrica, sinó que és una característica del moviment de la nostra cultura. La força de l'esperit d'Occident, cansat i esgotat pels valors insuficients i falsos del seu "món real", es torna nihilista. "Què és el nihilisme? Que els valors més alts es devaluen, falta l'objectiu i es perd la resposta al per què". El nihilisme de l'esperit occidental és radical i absolut, i un cop perduda la fe en el "món real", la cultura es manté sense sentit, sense guia ni objectiu aparent, llavors arriba la decadència o el pessimisme.

Per tant, el nihilisme és un gegant a la base de la cultura occidental, és a dir, el Déu cristià que sosté la moral i el coneixement de l'home: "On ha anat Déu? Us ho diré, l'hem matat, tots nosaltres els seus assassins. L'únic que queda de Déu mort són les esglésies".

La moral dels senyors i dels esclaus

Nietzsche té especial enemistat amb el deure ètic kantià i utilitarista, i sobretot amb l'ètica i els valors cristians. D'altra banda, valora la vida sana, forta, impulsiva i la voluntat de domini. Ser feble, malaltís i sense èxit és dolent, però definitivament, la compassió és el pitjor mal.

Ell distingeix dos tipus de moralitat:

• Moral dels senyors: pròpia de les persones poderoses que tenen una major vitalitat i vigor per si mateixes. És l'exigència de la moral i l'afirmació dels impulsos vitals.
• Moral dels esclaus: pròpia dels febles i miserables, dels degenerats; es regeix per la falta de confiança en la vida, per això valoren la compassió, la humilitat i la paciència. És una moral de ressentiment, que s'oposa a tot allò superior i que afirma tots els igualitarismes.

El concepte de Superhome (Übermensch)

Nietzsche creu que l'home actual és un ésser miserable i brut, un ésser a mig coure, un pont entre la bèstia i el Superhome, un pas de l'animalitat pura a la superhumanitat. És el seu destí, però en el seu viatge evolutiu encara està afectat: "Heu evolucionat de cuc a home, però encara hi ha molt de cuc en vosaltres".

L'home és com una malaltia en l'univers i és l'únic animal que encara no ha arribat a consolidar-se. La vida humana comporta un risc greu: vèncer l'home a través de la superació, o tornar a l'animalitat primitiva. Mentre que tots els animals han produït éssers superiors a ells, l'home es nega a evolucionar, no vol deixar els valors del passat i donar un nou significat a la humanitat. És, a diferència de l'animal, un ésser orientat al futur i als ideals concebuts, té destinacions. D'altra banda, cal estar d'acord amb les tres versions de l'home ideal segons Nietzsche: l'ideal estètic, on l'ideal humà s'interpreta com la tragèdia, on hi ha l'harmonia dionisíaca i apol·línia. La dionisíaca representa l'embriaguesa desenfrenada en viure i l'apol·línia representa l'harmonia de la forma i la bellesa radiant. Però també l'ideal científic, que concep l'home ideal com la saviesa: l'home savi coneix la realitat del món amb totes les seves misèries i per tant afirma fortament la vida. Finalment, l'ideal més gran, el Superhome, que integra i sintetitza el canvi radical dels valors proposats per Nietzsche.

Segons Nietzsche, les masses (que ell anomenava "ramat", "greix" o "multitud") s'adapten a la tradició, mentre que el seu utòpic Superhome és segur, independent i molt individualista. El Superhome sent amb intensitat, però les seves passions són frenades i reprimides per la raó. El Superhome diu sí al món real, i no a les recompenses del món futur promès per les religions en general, sí a la vida, fins i tot al patiment i al dolor que implica l'existència humana. El Superhome és un creador de valors, un exemple actiu de "moral de mestre", que reflecteix la força i la independència d'algú que està emancipat dels lligams de la "tacada" docilitat cristiana, excepte aquells que es considerin vitals.

Nietzsche argumentava que qualsevol llei o projecte humà està motivat per la "voluntat de poder". La voluntat de poder no és només poder sobre els altres, sinó poder sobre un mateix, quelcom que és necessari per a la creativitat. Aquesta capacitat es manifesta en l'autonomia del Superhome, en la seva creativitat i coratge. Encara que Nietzsche va negar en multitud d'oportunitats que cap Superhome hagués sorgit encara, cita unes quantes persones que podrien servir de models: Sòcrates, Jesucrist, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Shakespeare, Goethe, Juli Cèsar i Napoleó.

Per arribar al Superhome, l'home europeu ha de superar-se a si mateix, i aquest procés ha de passar per tres fases:

1. El camell: és el símbol de l'actual home europeu, que encara està imbuït amb la moral dels esclaus i que suporta el pes de la càrrega amb paciència.
2. El lleó: és el símbol de l'home revolucionari, que s'alça en contra de la moral dels esclaus. Al mateix temps, el Lleó, després de trencar les cadenes de l'esclavitud, s'ha de convertir en nen.
3. El nen: simbolitza la puresa i la innocència de la infància, des de la qual es recrea la nova taula de valors.

El Superhome representa, doncs, aquesta nova taula de valors: l'amor a la vida, el sentit de la terra i l'exaltació de l'instint ascendent. L'home, en convertir-se en Superhome, ha d'expulsar Déu del seu interior. Ell no és una divinització de l'home, sinó tot el contrari, una substitució de Déu pel Superhome, de tal manera que aquest es converteix en un ésser ple de poder i dominació sobre si mateix i sobre els altres. Però aquesta transformació requereix, segons Nietzsche, una voluntat de domini, d'agressió i sentiments cap a l'exterior, la "voluntat de poder".