Conceptes Clau de Sociolingüística i Guia de Comentari Literari

Conceptes Clau de Sociolingüística

Actitud lingüística

Predisposició a valorar favorablement o desfavorablement un idioma o varietat lingüística i actuar en conseqüència. Les actituds lingüístiques són d’índole psicològica i/o ideològica i es refereixen als aspectes subjectius (prejudicis, concepcions,...) que se li suposen a una llengua i que en determinen l’ús i el prestigi.

Àmbit d’ús

L’àmbit d’ús d’una forma o varietat lingüística és el conjunt d’ocasions o situacions en què és usada. Podem diferenciar entre els àmbits d'ús formals o públics (llenguatge més elaborat, més formal) i els àmbits d'ús informals o privats (llenguatge menys elaborat, col·loquial, més informal). Els àmbits els podem delimitar en funció de certes coordenades socioculturals:

• Categoria dels individus parlants
• Territori on es parla
• Tema del qual es parla
• La situació formal o informal
• La intencionalitat

Assimilació lingüística

Procés històric de desintegració d'una comunitat lingüística, mitjançant la desvertebració interna i l'absorció o integració en una altra comunitat lingüística diferent.

Bilingüisme territorial

Un territori bilingüe és un espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament. En una zona s'usa una llengua i en l'altra se n'usa una altra.

Codificació

Fixació, feta per tècnics, d’una normativa ortogràfica, gramatical i lèxica -d’un codi- d’una llengua.

Comunitat lingüística

Grup els membres del qual tenen en comú una llengua, o almenys una varietat lingüística, i que comparteixen consensos, regles, normes i actituds per a l’ús correcte i normal de la llengua comuna.

Cultura satèl·lit

És aquella que conserva la seva llengua, però que està, tanmateix, associada a una altra cultura de la qual depèn fins al punt que, no solament determinades classes, sinó tota la població es veu obligada a ser bilingüe.

Dialecte consecutiu

Aquell que se situa geogràficament dins de l’àrea d’origen de la llengua.

Dialecte constitutiu

L’originat pel trasplantament d’una llengua, bàsicament per motius de conquestes territorials. Són producte de l’expansió de la llengua.

Llengua majoritària

Aquella que té un gran nombre de parlants:

• Xinès
• Anglès
• Francès
• Castellà

Glotofàgia

És el procés a través del qual una llengua se’n menja –fa desaparèixer, l’assimila- una altra.

Política lingüística

Activitat política (institucional o no institucional) conscientment exercida o inconscientment provocada, sobre l’ús de les llengües.

Prejudicis lingüístics

Les tendències a considerar la llengua dominant com a superior i la llengua dominada com a inferior.

Comparació de Llengües: Llengua A vs Llengua B

Normalització lingüística

Procés sociocultural pel qual una llengua s’adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical (normativització o estandardització) i, alhora, accedeix a àmbits d’ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d’aquella i dels quals havia gaudit en algun moment.

Normativització

És la codificació (gràfica, gramatical, lèxica o de la pronúncia) i l’elaboració de tots els usos funcionals (varietats i registres específics). La normativització implica la publicació de les normes: gramàtiques, diccionaris....

Parla

És la realització individual que els parlants fan, en un moment determinat, de la llengua. També s’entén com l’ús que els parlants fan de les regles i codis del sistema.

Ús lingüístic

La pràctica lingüística concreta que fa una societat, és a dir, la relació específica entre una llengua i la societat que en fa ús.

Variació lingüística

Fenomen pel qual, en la pràctica, una llengua determinada, en una època, en un lloc i en un grup social donats, no és mai idèntica a allò que és en uns altres.

Variació sincrònica

És la variació de la llengua, o d’un dels seus aspectes parcials, en un moment determinat, en una època determinada, excloent-hi l’aspecte evolutiu.

Variant lingüística

És cadascuna de les formes en què una unitat lingüística (fònica, lèxica, gramatical...,) pot manifestar-se.

Guia per al Comentari Literari

Tipologia del text literari

Literari, ja que crea un món de ficció a través del llenguatge. En concret, es tracta de la novel·la X, de X. Pertany al gènere narratiu que es caracteritza per la presència d'un narrador, que relata la història, en aquest cas, en primera persona. Pertany al subgènere novel·la: obra narrativa de ficció de certa longitud, escrita en prosa i en la qual es narren una sèrie de fets i accions dutes a terme per uns personatges en un context (temps i espai) concret o conte.

Elements narratius clau

• Narrador: omniscient (3a persona), extern/testimoni, protagonista (1a persona).
• Personatges: protagonista, antagonista... Plans o rodons (complexitat), secundaris.
• Espai i temps (extern, que és el temps històric en què es desenvolupa l'acció; intern, ordre cronològic en el qual succeeixen els fets del relat). Pot ser lineal, retrospectiu (regressa al passat) o anticipatiu (s'avancen esdeveniments). Analepsi (flashback, al passat) i prolepsi (anticipació).
• Acció: Successos simultanis o successius, reals o imaginaris, entrellaçats.
• To: còmic, tràgic, oníric, satíric, irònic, fantàstic, melancòlic, crític, formal.

La intenció comunicativa de l'autor és estètica, crear bellesa. Per això, destaca la funció poètica del llenguatge que s'evidencia en les diferents figures literàries com: metàfores, hipèrboles... i també la referencial, ja que s'informa sobre la seva aparença i estat, però també hi ha presència de la funció expressiva, en evocar emocions i transmetre la impressió que causa el personatge.

Estructura narrativa bàsica

1. Plantejament (paràgraf 1): S'introdueix el protagonista, la seva missió i el motiu.
2. Nus o desenvolupament (paràgrafs 2 i 3): Es desenvolupa el conflicte central.
3. Desenllaç (paràgrafs 3 i 4): Encara que el fragment no mostra un desenllaç final, sí que conclou amb...

Modalitats textuals en la narració

• La dominant és la narració, ja que es tracta d'una novel·la, i la secundària, el diàleg... El primer paràgraf i els últims formen la principal seqüència narrativa, amb breus trets descriptius. Es troben presents tots els elements de la narració: hi ha un narrador intern en primera persona, que a més és protagonista, i un personatge principal... L'espai... Alteració de l'ordre temporal mitjançant l'analepsi...

  Trets lingüístics propis d'aquesta modalitat narrativa: trobem verbs d'acció en pretèrit perfet simple del mode indicatiu; CCL; CCT; CCM. Funció expressiva: presència de la primera persona.

• Respecte al diàleg, ocupa la part central del text. Es tracta d'un diàleg en estil directe, ja que es reprodueixen literalment les paraules dels personatges que mantenen una conversa. També hi ha mostres de diàleg indirecte. En ser un diàleg, una de les funcions del llenguatge més importants és la conativa (verbs de segona persona) juntament amb l'expressiva (verbs en primera persona). A més, són típics els següents trets lingüístics: repeticions; oracions simples; els deíctics esofòrics.