Conques i vessants hidrogràfics a Espanya
Les conques i els vessants hidrogràfics
Vessant cantàbric i gallec. Els rius són nombrosos, relativament cabalosos i mantenen un nivell constant d'aigua a causa de la regularitat de les precipitacions, pròpies del clima marítim al qual es troben associats. Són rius curts perquè les muntanyes on neixen es troben situades prop de la costa. Alguns d'aquests rius com el Sella.
Vessant atlàntic. Les conques hidrogràfiques atlàntiques són molt extenses; la majoria arrenquen molt a prop del Mediterrani, però a causa de la inclinació del relleu de la Meseta desguassen a l'Atlàntic.
Les conques del vessant atlàntic (Duero, Tajo, Guadiana i Guadalquivir) acusen la sequera estival.
Vessant mediterrani. Llevat de l'Ebre, els rius d'aquest vessant formen conques petites, amb desnivells acusats. Els estius secs provoquen estiatges més notables i prolongats com més meridional i petita és la conca.
Les zones humides
Les zones humides són un dels ecosistemes més rics del món i estan considerats espais vitals per a la supervivència humana. Dels seus terrenys inundats s'obtenen aliments, aigua potable i materials de construcció o bioquímics per a medicaments. Acullen milers d'ocells migratoris, són grans absorbidors de gasos d'efecte hivernacle i concentren bona part de la biodiversitat mundial al seu voltant.
El concepte que es té de les zones humides ha millorat els últims anys, però continuen sotmeses a la forta pressió derivada dels canvis en els usos del sòl per a l'agricultura o l'urbanisme. La sobreexplotació dels aqüífers, la contaminació, les espècies invasores o el canvi climàtic amenacen també la seva supervivència.
L'aigua per a ús agrícola i ramader
Del total d'aigua disponible a Espanya, el percentatge més gran es destina a usos agrícoles, aproximadament el 14% de les terres conreades, les quals aporten el 50% del valor de la producció agrària. L'aigua per a ús urbà i industrial.
Les polítiques hídriques
Les polítiques hídriques estan orientades a obtenir aigua. S'ha de diferenciar entre la política de transvasaments, la dessalinització de l'aigua del mar, la recuperació dels aqüífers i els plans de sanejament dels rius.
La política de transvasaments
La desigual distribució dels recursos hídrics ha fet plantejar la possibilitat d'una política de transvasament, per derivar aigua d'un riu a un altre.
La recuperació dels aqüífers
Les aigües subterrànies s'exploten per mitjà de la perforació de pous i el bombeig d'aigua. Aquest aprofitament ha estat molt intens, a les terres mediterrànies, per regar les hortes, i també en aquelles terres que no tenen cap altre recurs hídric, com el Campo de Níjar, àrees del Maestrat i alguns llocs de la Manxa. L'extracció d'aigua dels aqüífers no solament ha fet disminuir el nivell, sinó que ha provocat també la dessecació total o parcial d'àrees lacustres i palustres.
Energia: l'energia és la capacitat que té la matèria de produir treball en forma de moviment, llum, calor, etc.
Energia primària: fonts d'energia que es troben a la natura. Algunes no es poden fer servir directament i necessiten ser transformades.
Energies renovables: són les que s'obtenen de fonts naturals inexhauribles. Entre les energies renovables hi ha l'energia hidràulica i les anomenades noves fonts renovables (solar, eòlica, biomassa, geotèrmica).
Conveni de Ramsar, és un tractat intergovernamental que serveix com a marc per a l'acció nacional i la cooperació internacional en pro de la conservació i l'ús racional de les zones humides i els seus recursos.
La mineria metàl·lica
Els minerals metàl·lics es troben en àrees del sòcol hercinià o a les vores. La utilització d'aquests minerals és per a les indústries de base, com la metal·lúrgia i la química, i també per a les indústries de transformació.
La mineria no metàl·lica
Els minerals no metàl·lics es troben en formacions paleozoiques i en conques terciàries. La seva extracció ha tingut resultats molt desiguals en comparació amb els minerals metàl·lics.
Roques industrials
El sector que ha aconseguit un notable dinamisme els darrers anys ha estat l'activitat a les pedreres, per a l'extracció de roques industrials lligades a la indústria química i a la construcció, com la calcària, l'argila, les pissarres, les graves i la sorra, i les roques ornamentals com el granit i el marbre.
L'aigua a Catalunya
Els cursos fluvials de Catalunya són gairebé tots curts i de cabals força irregulars, marcats pel relleu muntanyós i trencat i condicionats pel clima. Aquests rius i les seves valls han propiciat que la població tendeixi a concentrar-se al seu redós per tal d'aprofitar-ne els recursos.
La depressió de l'Ebre en un moment inicial la depressió va estar ocupada pel mar, però després es va tancar i va formar un gran llac reblert lentament per materials continentals aportats pels rius, com conglomerats, gresos i margues, o per sediments d'origen lacustre, guixos, calcàries i sals. Els materials més gruixuts i durs sobresurten i formen torres rocoses, agulles i moles calcàries, mentre que l'erosió desgasta els materials tous.
La depressió del Guadalquivir: la depressió en un primer moment va estar oberta al mar, però després es va convertir en un llac que es va anar eixugant lentament mentre quedaven prop de la costa extenses zones pantanoses. El predomini de materials argilosos va donar lloc a camps fèrtils de formes ondulades on, algunes vegades, sobresurten algunes taules de calcària.
Depressió: són àrees de la superfície terrestre caracteritzades per tenir una menor altura que les regions que l'envolten o bé per trobar-se sota el nivell del mar.
Sierra Morena: constitueix la vora meridional de la Meseta. És com si fos un gran esglaó que separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir.
Pirineu axial o central és on es troben les altituds més notables, com l'Aneto. La part central està formada bàsicament per materials ignis que donen lloc a massissos elevats i crestes.
El Prepirineu: de menys altitud i de formes més suaus el formen dues alineacions muntanyoses paral·leles a la zona axial i de materials secundaris calcaris.