La Constitució de 1876, el Bipartidisme i la Crisi del 98
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 es caracteritza pel seu caràcter conservador i una certa flexibilitat. Incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats (impremtes (impremta, expressió, associació i reunió), tot i que els conservadors els van aplicar de manera més restrictiva i els liberals de forma més permissiva.
El text establia una sobirania compartida entre les Corts i el rei, el qual exercia un paper moderador per damunt dels partits polítics. El tipus de sufragi quedava a decisió del govern (ja fos censatari o universal masculí). El catolicisme es va declarar religió oficial de l'Estat, atorgant un paper destacat a l'Església en l'educació. La constitució era oberta gràcies al bipartidisme i al torn de partits, que permetia fer canvis sense necessitat de modificar la llei fonamental constantment.
El sistema bipartidista i la tupinada
La tupinada era el mecanisme utilitzat per assegurar l'alternança en el poder entre conservadors i liberals, mitjançant la compra de vots, la coacció i el caciquisme. El sistema es basava en l'alternança pacífica entre dos grans partits:
- Partit Conservador: Sufragi censatari, immobilisme social, desconfiança davant l'ampliació de llibertats i suport a l'Església (Estat confessional).
- Partit Liberal: Sufragi universal, reformisme social, ampliació de llibertats i drets, i defensa d'una societat laica amb restricció dels privilegis de l'Església.
Ambdós partits coincidien en els pilars fonamentals: la defensa de la monarquia, de la Constitució, de la propietat privada i la consolidació d'un Estat unitari i centralista.
Reformes i conflictes colonials
Tot i les promeses inicials, el govern va implementar reformes de manera lenta: la Llei d'associacions (1877), l'abolició de l'esclavitud (1888), el Codi civil (1889) i el sufragi universal masculí (1890). Paral·lelament, els aranzels proteccionistes obligaven les colònies a comprar productes espanyols, dificultant l'exportació a Europa i als EUA.
Els conflictes per la independència de Cuba es van agrupar en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "Guerra Chiquita" (1878-95) i la Guerra d'Independència (1895-98). La Pau de Zanjón (1878) va prometre la fi de l'esclavitud, però l'incompliment dels compromisos va portar a nous conflictes.
El 1894, Cánovas va imposar aranzels als productes no espanyols, fet que va irritar els Estats Units. Després de l'enfonsament del vaixell Maine, es va desencadenar el conflicte obert. Amb la derrota en els combats navals de Santiago de Cuba i Cavite, Espanya va signar el Tractat de París, cedint Cuba, Puerto Rico i les Filipines.
La crisi del 98 i els Indians
La Crisi del 98 va ser una crisi moral i ideològica que va causar un fort impacte psicològic. La derrota va generar un profund pessimisme i va donar lloc a la Generació del 98, un grup de literats que van analitzar el "problema d'Espanya" i van advocar per una regeneració moral, social i cultural.
D'altra banda, els Indians, que havien fet fortuna a Cuba, invertien en empreses i propietats a Catalunya. La pèrdua de les colònies va afectar el monopoli comercial català. L'augment de tributs per pagar els deutes de guerra va provocar el rebuig dels comerciants, culminant en el Tancament de caixes i diverses vagues generals.