Constitució, drets i revolucions europees (1789–1840)

Drets i deures de la Constitució

Drets i deures de la Constitució:

- llibertat d’expressió i pensament (igualtat)

Lleis complementàries i impostos

La Constitució s’acompanya de dues lleis més:

· Pagant IVI i IVA (el nou govern necessita diners): es ven en subhasta als burgesos que volen invertir al camp. Amb aquests diners van pagant els deutes i deures i s’organitza un exèrcit fidel a la Constitució (guerra nacional — 50.000 soldats; són pocs). Però entra Napoleó Bonaparte, jove estudiant (de baixa estatura i que no sabia francès).

1791–1792: la fugida del rei

1791–1792: el rei amb la família intenten fugir de París. La fugida fracassa i la tornada és un escàndol.

Napoleó i Waterloo

Napoleó serà vençut a la batalla de Waterloo (Bèlgica).

Lliberals i triomf a l'Europa occidental

Lliberals: demanen la Constitució, la separació de poders, la sobirania nacional, el sufragi censatari i un poder legislatiu fort. Triomfaran a l’Europa occidental (Espanya, Portugal, Bèlgica, França, etc.).

1840 i el canvi a l'Europa Central

1840: animen el canvi a l’Europa Central (alemanys, austríacs i italians). La revolució ideal es realitzarà després de crear dos estats nous:

• (1) Alemanya: dirigida per Prússia, que utilitzarà dos mecanismes per convèncer la resta de reis; seran més forts, rics i potents.
• (2) Itàlia: dirigida per un petit estat del nord, el Piemont.

Aquests nous estats (Itàlia, Alemanya) utilitzaran, a més del nacionalisme, un altre recurs.

La Bastilla

Bastilla: la Bastilla havia estat durant anys la presó de moltes víctimes de l’arbitrarietat monàrquica. Allà s’empresonava sense judici els assenyalats pel rei amb una simple lettre de cachet. Era una fortalesa medieval al cor de París; l’ús militar ja no es justificava. En els quaderns de queixes de la ciutat de París ja se’n demanava la destrucció, i el ministre Necker pensava destruir-la des de 1784 pel seu alt cost de manteniment. El 1788 s’havia decidit el seu tancament, la qual cosa explica que tingués pocs presos el 1789. En el moment de la seva caiguda, el 14 de juliol de 1789, només acollia quatre falsificadors: un malalt mental (Auguste Tavernier), un noble condemnat per incest i un còmplice de Robert François Damiens, autor d’una temptativa d’assassinat contra Lluís XV.