El cop d'estat del 23F: antecedents, desenvolupament i conseqüències

El Cop del 23F: Antecedents i Conseqüències

El Descontentament Militar i la Crisi de 1981

Gran part de l'exèrcit no acceptava les reformes polítiques que s'estaven produint, i molts militars defensaven que s'havia d'actuar amb més duresa contra ETA i el seu terrorisme. Durant els primers anys de democràcia hi va haver alguns incidents entre oficials d'alta graduació i algun ministre. A més, hi va haver alguns intents de cop d'estat, entre els quals el més important va ser l'Operació Galàxia (1978).

A principis del 1981 hi havia un clímax complicat: les actuacions d'ETA, la crisi política i la situació econòmica es trobaven en un punt difícil. Finalment, Suárez va presentar la seva dimissió com a president del Govern.

El Desenvolupament del Cop d'Estat

Aprofitant aquesta situació, el 23 de febrer, un grup de militars va dur a terme un cop d'estat en el moment en què es votava a Calvo Sotelo com a nou president del Govern.

• L'Assalt al Congrés: Fernando Tejero, amb dos o més de dos guàrdies civils, va segrestar el govern i els diputats ocupant el Congrés.
• L'Estat de Guerra a València: Paral·lelament, a València, el general Milans del Bosch va ocupar militarment la ciutat declarant l'estat de guerra.

Van ser unes hores de gran incertesa i preocupació perquè no se sabia què estava passant. Però finalment, el Rei no va donar suport als militars i el cop d'estat va fracassar.

La Desintegració de la UCD i les Eleccions de 1982

Després d'aquest incident, la UCD va tornar a tenir problemes interns, pels quals Suárez ja havia dimitit. Sobretot, hi havia un enfrontament entre socialdemòcrates i demòcrata-cristians. Les baralles van augmentar quan el ministre de Justícia, Ordóñez, va impulsar la Llei del Divorci, la qual cosa va dividir definitivament el partit.

El 1982, Suárez va formar el Centre Democràtic i Social (CDS), per la qual cosa Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals.

Forces Polítiques de la Transició i el seu Paper

Partits d'Àmbit Estatal

Durant la Transició, els principals partits d'àmbit estatal eren:

• Esquerra:
  • Partit Comunista d'Espanya (PCE), liderat per Santiago Carrillo.
  • Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Felipe González i Alfonso Guerra.
• Centre Polític:
  • Unió de Centre Democràtic (UCD), que era una coalició improvisada de diversos partits de diferents ideologies (liberals, antics membres del Movimiento, socialdemòcrates, etc.), liderada per Adolfo Suárez.
• Dreta:
  • Aliança Popular (AP), liderada per Manuel Fraga.

Partits Nacionalistes i Regionals

Pel que fa a les forces regionals, destacaven:

• País Basc i Navarra:
  • PNB, d'ideologia demòcrata-cristiana.
  • Euskadiko Ezkerra (EE), d'ideologia marxista i independentista.
• Catalunya: Els partits més importants eren:
  • Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
  • Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
  • Pacte Democràtic per Catalunya (PDC), que era una coalició de partits nacionalistes com, per exemple, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).