Courbet i el Realisme: L'Entrerrament a Ornans

2. Context històric i artístic

L'any 1848 es va produir la revolució a França. En aquest moviment revolucionari cal destacar tant el component obrer com l'aparició de components ideals democràtics. A França va caure la monarquia de Lluís Felip d'Orleans i es proclamà la Segona República, sota la presidència de Lluís Napoleó, que més tard es convertiria en emperador amb el nom de Napoleó III.

La societat, cada vegada més industrialitzada i competitiva, va contribuir a la inevitable substitució del llenguatge artístic vigent per uns altres més adequats a les noves perspectives i a la caiguda d'axiomes tan característics com el que proclamava que «l'art és bell».

El centre artístic europeu més important de l'art de la segona meitat del segle XIX va ser París. La capital francesa es va convertir en centre creador i receptor de les tendències pictòriques principals.

Davant d'un art que revisa de manera permanent el passat o els grans esdeveniments històrics, l'artista gira la mirada cap a la realitat quotidiana.

El realisme, tant en la literatura com en la pintura, va crear la realitat més pròxima i quotidiana. Són els nous classes populars sorgits de la Revolució Industrial, amb les seves misèries i les seves necessitats, els que es van erigir com a protagonistes d'aquest nou art.

Amb el realisme s'abandonen els temes medievals, clàssics o orientals i se substitueixen per temes contemporanis, tractats amb aparent objectivitat, en els quals batguen les idees polítiques i socials del moment. A aquest canvi hi van contribuir: la implantació definitiva de la burgesia, el positivisme filosòfic, la sensibilitat i la consciència dels artistes envers els problemes socials derivats de la industrialització i, per últim, el desencís pel fracàs de la revolució de 1848.

El realisme va renunciar a idealitzar les imatges. L'enfocament directe, sense paràfrasis ni ornaments, va suposar un xoc amb les convencions, amb la concepció de l'art com a categoria sublimadora de la realitat.

L'aparició de la fotografia, la difusió de la premsa escrita, la revolució tecnològica i el positivisme filosòfic van influir en la tasca d'aquests artistes.

3. Anàlisi formal

Courbet disposa un retrat col·lectiu de personatges de diferents classes socials en el moment de l'oració fúnebre que precedeix l'enterrament al fossar, que, situada a la part baixa de la tela, envaeix l'espai de l'espectador. Al voltant es congreguen, sense cap mena de jerarquia, tots les figures, de mida natural i distribuïdes horitzontalment a la manera d'un fris. L'únic element que s'alça per sobre d'aquesta composició democràtica és el Sant Crist, que trenca la uniformitat del paisatge igualment horitzontal del fons.

En aquesta franja superior domina la línia horitzontal dels penya-segats. Aquest fet no només contrasta amb la verticalitat del Sant Crist i dels personatges que assisteixen a l'enterrament, sinó que, alhora, serveix al pintor per aconseguir que l'espectador fixi més l'atenció en l'acció principal, perquè, en lloc de crear un altre element distorsionador, tanca visualment la composició.

La llum tènue de l'alba se suavisa per provocar contrastos interessants de clarobscurs que donen més corporeïtat a les figures. La gamma cromàtica de la pintura és reduïda, i destaca el vermell dels dos personatges del centre. El blanc es presenta en elements determinats, com els vestits dels clergues de l'esquerra, els cofins dels dons de la dreta o el gos, que contribueixen a crear focus de llum. El negre, color predominant en el quadre, reforça el caràcter de tristesa de l'escena.

És un quadre realista, l'artista pinta una escena quotidiana. Tècnicament, està pintant la realitat objectiva.

El format és apaïsat, on apareix poc paisatge, amb un enfocament realista, per aconseguir atreure l'atenció únicament de l'enterrament i no pas donar importància al paisatge.

Courbet és un pintor realista que pinta el que veu; pretén pintar tot allò que veu i, a més, sense cap idealització.

Courbet va aprendre molt copiant les obres dels naturalistes del segle XVII, sobretot de Caravaggio i de Velázquez. En l'obra d'aquests pintors va trobar la base per a la ruptura amb els estereotips del decorum, és a dir, la voluntat de representar en la seva obra la realitat circumdant de manera objectiva i, si cal, crua per comunicar-la a l'espectador tal com és.

Els seus quadres van influir en altres artistes realistes, més en el concepte que en la realitat, i també van obrir les portes a noves formulacions pictòriques, com l'impressionisme, i fins i tot va ser considerat com a referent pels cubistes.

4. Interpretació

Courbet va pintar l'enterrament d'un pagès, una escena de la vida quotidiana i social de la seva localitat natal, i alhora un tema que fins aleshores no havia motivat l'interès dels artistes tradicionals. Per pintar aquest quadre, Courbet es va valer d'uns cinquanta personatges del seu poble que li van fer de model, entre els quals destaquen els seus germans, identificats en el grup de dones plorosses, a la dreta.

La presentació d'aquesta obra va suscitar grans crítiques en els sectors més acadèmics dels jurats d'exposicions, que van desaprovar el quadre a causa de la falta deliberada de bellesa en l'escena, la vulgaritat i la lletgesa dels personatges, així com la poca transcendència temàtica. Alguns crítics han comparat l'obra amb L'enterrament del senyor d'Orgaz (1586-1588) d'El Greco i han fet evident que la part inferior de la tela del pintor cretenc és l'única realitat tangible per a Courbet, que va afirmar una vegada: «No puc pintar un àngel, perquè no n'he vist mai cap».