La Crisi del 98: Pèrdua de Colònies i l'Ascens del Catalanisme
La crisi d’ultramar: Cuba i les Filipines
L’imperi colonial espanyol
Des del 1824, Espanya només conservava les colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Cuba era la principal possessió, amb importants interessos econòmics i negocis espanyols, a més de ser el destí d'un gran flux d'emigració espanyola. La seva economia es basava en l'exportació de sucre, cafè i tabac.
La política aranzelària imposada pel govern espanyol obligava l'illa a comprar a preus elevats els productes espanyols, com el blat castellà i els teixits catalans. Aquesta situació va fer que el descontentament cubà envers Espanya augmentés considerablement.
El cas de les Filipines era diferent:
- La població espanyola era escassa.
- Els interessos econòmics espanyols es limitaven principalment a la producció de tabac.
- L'administració de l'illa estava controlada per militars i ordes religiosos.
El problema cubà
Al Conveni de Zanjón (1878), que va posar fi a la Guerra dels Deu Anys, es van pactar mesures per:
- Facilitar l'autonomia cubana.
- Abolir l'esclavitud.
- Permetre la presència de diputats cubans al Parlament espanyol.
No obstant això, la majoria dels polítics espanyols es van oposar a concedir l'autonomia a Cuba. El govern de Sagasta no va aconseguir l'abolició definitiva de l'esclavitud fins al 1888. El malestar de la població cubana va augmentar a partir del 1891, quan Espanya va introduir un nou impost a la importació de productes no procedents d'Espanya, conegut com l'Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va perjudicar els interessos dels Estats Units, que compraven grans quantitats de sucre i tabac a l'illa.
L’esclat de la guerra
L'incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón va fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà. La insurrecció va començar a la localitat de Baire, liderada per José Martí, donant inici a la guerra d'independència cubana.
Els intents inicials d'Espanya per posar fi al conflicte mitjançant el diàleg, encapçalats pel general Martínez Campos, van fracassar. El govern va optar llavors per una estratègia de repressió dura, enviant el general Valerià Weyler, que va obligar els camperols a concentrar-se en pobles determinats i va castigar durament els rebels. Aquesta política va encendre encara més els ànims cubans i va provocar una intensa campanya de premsa als Estats Units contra Espanya, que va arribar a enviar 200.000 soldats a l'illa.
A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo el 1897 va provocar un canvi de govern. El nou president, Sagasta, va iniciar una estratègia de conciliació:
- Va substituir el general Weyler.
- Va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars, i l'autonomia aranzelària.
No obstant això, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència. En un clima de tensió creixent, els Estats Units van enviar el cuirassat Maine al port de l'Havana. La seva misteriosa explosió, el febrer de 1898, va ser l'excusa que van utilitzar per declarar la guerra a Espanya.
La insurrecció filipina
El malestar a les Filipines provenia del descontentament amb l'administració espanyola i el poder excessiu dels ordes religiosos. Coincidint amb l'inici de la guerra de Cuba, va esclatar una insurrecció filipina liderada per José Rizal, que va ser executat el 1896. L'aixecament va coincidir amb la intervenció dels Estats Units.
Les conseqüències de la crisi del 1898
La derrota en la guerra contra els Estats Units va resultar humiliant per a la societat espanyola i va comportar una commoció moral i col·lectiva. L'impacte d'aquests fets es coneix com el "desastre del 98". El conflicte va finalitzar amb el Tractat de París (desembre de 1898), pel qual Espanya va reconèixer la independència de Cuba i va cedir Puerto Rico i les Filipines als Estats Units.
El desastre va originar un profund pessimisme, que es va reflectir en un grup de literats i pensadors conegut com la Generació del 98 (Pío Baroja, Antonio Machado, etc.). Van analitzar els "problemes d'Espanya" en un sentit crític i van argumentar que calia una regeneració moral, social i cultural del país. Tot i que la guerra va comportar pèrdues econòmiques per la pèrdua dels mercats colonials, la repatriació de capitals cubans va ajudar a crear nous bancs i a impulsar la indústria a Espanya.
Catalunya i la crisi del 98
A Catalunya, el "desastre del 98" va provocar una reducció de les exportacions i un augment dels impostos per pagar els deutes de la guerra. Això va portar a la protesta dels comerciants barcelonins, que es van negar a pagar, en l'anomenat Tancament de Caixes (1899). La repressió del govern va generar encara més suport al catalanisme. A partir d'aquest episodi, una part de la burgesia catalana va començar a abandonar els partits dinàstics i a donar suport al catalanisme polític.
La Jove Catalunya i el Centre Català
El Memorial de Greuges (1885) va ser el primer manifest polític del catalanisme i expressava les queixes de la societat catalana envers el govern espanyol. El document reclamava respecte per la llengua, el dret civil i l'economia catalana, i va marcar l'inici del catalanisme polític organitzat. Darrere d'aquest moviment hi havia figures com Valentí Almirall, que buscaven crear un projecte polític propi per a Catalunya, al marge dels partits estatals.
L'any 1881, Almirall es va distanciar de Pi i Margall i va decidir impulsar una acció política específicament catalana. Es va crear el Centre Català, una organització encarregada de desenvolupar un programa reivindicatiu (defensa de la llengua, el dret civil, la divisió comarcal i el proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme.
L'any 1883, el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista, on es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya. Es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'integressin en organitzacions estrictament catalanes.
El Congrés va quedar inacabat per causes polítiques conjunturals i també per les diferències entre sectors del catalanisme, que, tot i coincidir en qüestions com la defensa del proteccionisme i del dret català, mantenien posicions ideològiques molt diverses.
El fracàs en l'ampliació de les bases del catalanisme
El projecte d'Almirall, recollit a la seva obra Lo catalanisme, pretenia crear una organització interclassista que agrupés tots els corrents del catalanisme i esdevingués una força política capaç d'intervenir en les eleccions. Tanmateix, va resultar impossible.
D'una banda, Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana. D'altra banda, el projecte posava més èmfasi en el republicanisme federal que no pas en el contingut social del moviment, i tampoc no va aconseguir captar les bases populars.
A més, les diferències d'alguns membres del Centre Català amb l'orientació progressista d'Almirall van provocar una escissió del moviment. Tot i el fracàs, la seva tasca va marcar l'inici del catalanisme polític modern, que seria la base de moviments posteriors com la Lliga Regionalista.