La crisi del parlamentarisme i la neutralitat d'Espanya a la Primera Guerra Mundial
La crisi del parlamentarisme i la neutralitat en la Primera Guerra Mundial
En el Partit Liberal es va obrir la lluita per la successió, protagonitzada per Álvaro de Figueroa i Torres, Manuel García Prieto i Santiago Alba, que cap no va ser capaç d'aglutinar les tendències dins del partit. El Partit Conservador es va dividir per la decisió d'Alfons XIII (1913) de cridar a formar govern a Eduardo Dato Iradier, a qui s'oposaven els liberals. Això va portar a l'abandonament de la política de Maura i a la divisió dins del partit. Serà la causa de la profunda inestabilitat dels governs de l'època, en no comptar amb el suport generalitzat de les sessions de Corts. La crisi va empitjorar (1917-1923), i va arribar a haver-hi 14 governs diferents.
Espanya es va mantenir neutral durant la I Guerra Mundial (1914-1918), la qual cosa va permetre el desenvolupament i el creixement econòmic en abastir els països en guerra. L'auge econòmic anirà decaient, amb l'augment de l'atur i la inflació, que van desencadenar protestes dels grups obrers.
S'hi va sumar la pressió de l'Exèrcit, que va prendre força després de la Llei de Jurisdiccions. Van sorgir les Juntes de Defensa, que es van convertir en sindicats militars que pressionaven el govern per obtenir millores salarials i laborals. El govern les va dissoldre (1916), les juntes es van tornar a organitzar (1917) i el govern va haver de reconèixer-les i pactar amb elles, cosa que va mostrar la falta d'autoritat del govern davant els militars.
A causa de la crisi dels partits torns i del bloqueig de les Corts, els parlamentaris de caràcter liberal, nacionalistes i antidinàstics van convocar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris (1917), que reclamaria l'obertura de les Corts amb caràcter constituent i una nova constitució. Va ser dissolta per les autoritats i seria convocada a Oviedo.
L'autonomisme va ser important després de l'aprovació de la Llei de Mancomunitats. Es va limitar l'autonomia catalana per considerar que trencava la unitat d'Espanya.
El conflicte territorial i el moviment obrer
Les tres diputacions bascas van exigir autonomia per a Catalunya, a la qual cosa el govern es va negar. Es radicalitzarien i lluitarien pel separatisme.
El moviment obrer va cobrar auge i va millorar la seva organització. La UGT va ser el sindicat socialista majoritari i la CNT (1910) es va fundar com a sindicat anarquista majoritari. Van utilitzar la vaga general com a pressió política (Biscaia 1910, ferroviaris 1912). Van buscar la col·laboració de l'exèrcit per a una vaga general contra l'augment dels preus (1917). Va durar cinc dies. El govern va recórrer a l'Exèrcit i hi va haver més de 60 morts. El comitè de vaga, format per socialistes i anarquistes, va acabar empresonat. Els republicans van quedar desprestigiats.
Es va generalitzar la violència als carrers per part de l'obrerisme, influït per la Revolució Soviètica (1917) i la creació de la III Internacional (1919), a la qual no es va sumar el PSOE, del qual se separà un grup (1922) comunista que va fundar el PCE (Partit Comunista d'Espanya).
L'exèrcit es va emprar contra la violència obrera, destacant a Barcelona els generals Joaquín Milans del Bosch i Severiano Martínez Anido. En aquest període hi va haver més de 300 morts, com el president Dato (1921) i Salvador Seguí (1923).
El Desastre del Annual
Es va agreujar el problema al Marroc (1917-1923), el «Desastre del Annual». Manuel Fernández Silvestre, amb base d'operacions a Melilla, es va endinsar al Rif, envoltat per les tropes d'Abd-el-Krim, cabdill de les tropes rifenyes (1921). Van morir Fernández Silvestre i més de 10.000 espanyols, van desertar 5.000 soldats de tropa indígena i 10.000 espanyols es van perdre per les muntanyes. Va suposar un greu problema per a la situació inestable del moment. Davant la guerra a l'Àfrica, els militars es van dividir entre els africanistes, que volien continuar la guerra, i els partidaris d'abandonar l'Àfrica (Primo de Rivera).