Crisi de les democràcies liberals i l'ascens del feixisme i el nazisme a Europa

1. Crisi de les democràcies liberals

1.1 Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial La victòria dels estats democràtics en la Primera Guerra Mundial va provocar el desmembrament dels imperis autoritaris i el naixement de nous països que es van convertir en repúbliques i van adoptar sistemes polítics de caire liberal parlamentari. El sufragi universal masculí es va concedir a la Gran Bretanya i a Itàlia. Anglesos i francesos van adoptar la jornada de vuit hores i es van ampliar les prestacions per atur o malaltia. A la dècada del 1920 es van viure unes circumstàncies econòmiques difícils. En primer lloc es va produir una inflació altíssima i els preus es van triplicar o quadriplicar. Una gran part de les produccions lligades a la guerra es van enfonsar, les empreses van acumular estocs i l'atur va augmentar de manera espectacular. La crisi de 1929 va acabar de complicar la situació econòmica. Aquestes dificultats van anar acompanyades per una crisi social que sovint va tenir característiques revolucionàries: el 1919 i el 1920 es van produir vagues a la Gran Bretanya, a França, a Alemanya, a Itàlia... Les mobilitzacions van ser sufocades durament per la policia i per l'exèrcit, i es van limitar els drets sindicals. Els sindicats i els partits socialistes i comunistes es van reforçar i van recordar als treballadors que a Rússia la revolució soviètica havia dut la classe obrera al poder. Tot això va generar una forta oposició envers les democràcies, tant de la part del proletariat insatisfet amb la repressió dels seus drets, com de la burgesia, que tenia por de la situació revolucionària.

1.2 Les democràcies davant de la crisi Davant la crisi econòmica i l'agitació social, els països on més havia arrelat el parlamentarisme i amb la millor organització de les forces democràtiques van aconseguir integrar el socialisme emergent en el sistema, a través del sufragi universal i de la formació de coalicions polítiques amplis. D'aquesta manera va ser possible aïllar els partits més radicals i consolidar la democràcia parlamentària.

Aquest va ser el cas de la Gran Bretanya, que tenia una situació econòmica greu: les indústries tradicionals s'havien quedat antiquades, els seus productes eren poc competitius i es van reduir les seves exportacions. La situació es va agreujar amb la guerra a Irlanda, on els catòlics s'aixecaren en armes contra els britànics. El govern britànic va acceptar la partició d'Irlanda. La major part de l'illa, de majoria catòlica, va aconseguir una àmplia autonomia, annexats al Regne Unit, i va haver-hi un enfrontament dur entre catòlics i protestants. Malgrat la duresa amb què es van reprimir les vagues obreres, especialment la vaga general del 1926, l'acció del Partit Laborista va permetre canalitzar de manera parlamentària les demandes populars i reconduir la crisi.

A França, la situació de crisi econòmica va trigar una mica més i no es va produir fins a la dècada del 1930, amb protestes obreres i mobilitzacions dels sectors més radicals de la dreta. Tot això va generar una gran coalició de radicals, socialistes i comunistes, que van formar l'anomenat Front Popular dins del marc parlamentari i democràtic.

Preocupades pels propis problemes econòmics i socials, les democràcies es van tancar en si mateixes i van contemplar amb indiferència l'ascensió de les dictadures en uns quants països d'Europa.

1.3 L'sorgiment de règims autoritaris

En aquests països on el sistema liberal parlamentari tenia poca tradició i els partits liberals o conservadors se sentien impotents davant de la crisi econòmica i la revolta social, es van establir sistemes polítics autoritaris. Eren dictadures que pretenien restablir l'ordre, exaltaven el nacionalisme i es recolzaven en els grans propietaris, l'exèrcit o l'Església, amb la finalitat de combatre l'avanç de les idees socialistes i comunistes.

D'aquesta manera, Hongria es va convertir en una dictadura. A Espanya, el general Primo de Rivera va protagonitzar un cop d'estat i va instaurar una dictadura que va caure per donar pas a la República democràtica.

Què és el feixisme?

El terme feixisme, en el sentit més estricte, fa referència al model polític que va tenir la primera expressió a Itàlia i a Alemanya d'entreguerres.

Principis:

• El nacionalisme exacerbat, amb un component racista, que defensa la preservació i exaltació de la raça com a factor cohesionador bàsic per garantir la unitat nacional.
• L'exaltació de l'Estat per damunt dels drets i de les llibertats dels individus, que estan subordinats als interessos de l'Estat.
• El rebuig del liberalisme i de la democràcia. Nega el principi d'igualtat entre tots els ciutadans, la sobirania popular i el sufragi. Defensa una concepció antiigualitària de la societat en la qual dominen les elits i els escollits.
• El culte al líder. El feixisme alça la figura d'un líder carismàtic que concentra tots els poders en la seva persona, encarna l'Estat i és el cap del partit únic.
• El feixisme s'oposa a la tradició racionalista i materialista, adopta posicions de desconfiança en la raó i, a més, exalta els elements irracionals de la conducta humana. D'altra banda, elogia els valors de la força, alhora que rebutja el pacifisme i defensa la legitimitat de la violència.

2. La Itàlia feixista

2.1 La crisi de la postguerra

Durant la Primera Guerra Mundial, el cost de la vida a Itàlia havia pujat molt més ràpidament que els salaris, i el nivell de vida de la classe treballadora havia baixat.

Això va ser l'origen d'un moviment vaguístic que va tenir una gran virulència i que sovint va presentar objectius revolucionaris. Al camp, es va desenvolupar un moviment d'ocupació de terres dels grans propietaris. Tots aquests moviments van ser reprimits, però la por de la bolxevització i de l'esclat d'una revolució social es va estendre entre la burgesia, que va reclamar la necessitat de solucions més dràstiques.

En l'àmbit polític, la monarquia constitucional travessava una situació de forta inestabilitat i cap partit no aconseguia obtenir majories estables i governs duradors. El règim constitucional descansava sobre la coalició de partits liberals de centre, que es va començar a veure fortament contestada tant pel Partit Socialista com pel Partit Popular.

A tot això cal sumar-hi el nacionalisme exaltat, derivat de la frustració produïda, després de la Primera Guerra Mundial, pel fet que la promesa de recuperar els territoris irredemptes no s'havia complert totalment.

2.2 La formació del partit feixista

Benito Mussolini, un exmilitant socialista expulsat del partit, va fundar els anomenats Fasci Italiani di Combattimento, un moviment que agrupava antics combatents i que tenia un programa populista i nacionalista. El novembre del 1921, Mussolini va transformar els fasci en el Partito Nazionale Fascista, que es presentà com un instrument eficaç enfront de l'amenaça del comunisme i la bolxevització d'Itàlia. A més, Mussolini va dotar el seu partit d'un programa nou que barrejava un discurs populista en temes socials, però clarament defensor de la propietat privada, amb un fort nacionalisme i un projecte expansionista i militarista en la política exterior.

Les bases del partit es van nodrir de sectors obrers descontents amb la situació política i social, però sobretot de la petita burgesia, atemorida davant la crisi i la puixança de les forces revolucionàries obreres. A més, va rebre ajuda financera de la Confindustria.

Les esquadres feixistes van protagonitzar nombrosos actes de violència social; consistien en expedicions de càstig contra polítics, ajuntaments i diaris d'esquerres.

Bolxevització: terme que expressa el temor que a Itàlia es produís una situació semblant a la que van crear els bolxevics a Rússia amb la revolució d'octubre.

Territoris irredemptes: territoris no annexats a Itàlia durant la unificació del segle XIX.

Esquadra feixista: equip feixista d'homes armats, els esquadristes, també anomenats "camises negres".

2.3 La Marxa sobre Roma i l'arribada al poder

El partit feixista va demostrar que tenia una bona organització durant la vaga del 1922, convocada per totes les forces d'esquerra. Els feixistes van comunicar al govern que, si no era capaç d'impedir la vaga, ells substituirien l'Estat.

Però el cop definitiu per aconseguir el poder va arribar amb la Marxa sobre Roma. Els feixistes van anunciar que, si el govern era incapaç de restablir l'ordre i l'autoritat, marxarien cap a la capital i reclamarien el poder. Milers de "camises negres" van ocupar els edificis públics de la capital i van començar a controlar les institucions i les comunicacions del nord d'Itàlia. Víctor Manuel III va demanar a Mussolini que constituís un nou executiu.

En el procés de lliurament del poder al feixisme, dues institucions van tenir un paper decisiu: la monarquia i l'exèrcit.

L'establiment de la dictadura feixista va ser el resultat d'un procés de restricció de les llibertats que es va dur a terme entre el 1922 i el 1924. Primer, un govern de coalició entre diverses forces polítiques va mantenir formalment la vida parlamentària, i també la llibertat política i sindical. Els feixistes estaven implicats directament en l'assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti i, per no haver d'enfrontar-se als crítics del Parlament, Mussolini va assumir plens poders i va silenciar tota l'oposició.

2.4 La dictadura feixista

Mussolini va iniciar un procés encaminat a convertir Itàlia en un règim totalitari en el qual l'Estat i el partit feixista s'identifiquessin completament. El rei va nomenar Mussolini cap del govern i li va atorgar tots els poders: nomenava i revocava els ministres, legislava per mitjà de decrets i controlava tot el poder executiu.

El Parlament va passar a dependre del Gran Consell Feixista, encarregat en última instància d'elegir els seus membres. El Parlament va ser substituït per un òrgan consultiu format pels dirigents de les corporacions feixistes: la Cambra dels Fasci i de les Corporacions. També es va crear una policia política, l'OVRA.

El règim de Mussolini es va saber atraure l'Església catòlica. Conjuntament van signar els Pactes del Laterà, que van representar l'inici de les relacions entre l'Església romana i l'Estat, després de la ruptura que s'havia produït l'any 1870.

També va contribuir a la popularitat del feixisme la seva política nacionalista i expansionista. Es va promoure la remilitarització i es va començar una campanya per recuperar els territoris irredemptes, amb la pretensió també d'aconseguir la rectificació de les fronteres amb França. La política expansionista feixista implicava la possessió de territoris colonials.

2.5 Fort dirigisme econòmic

En el terreny econòmic, el feixisme es va caracteritzar per un fort intervencionisme estatal, pel proteccionisme a la indústria nacional i per la tendència a l'autarquia econòmica. El 1933 es va crear l'IRI amb la finalitat d'ajudar les empreses amb dificultats per mitjà de la compra de les seves accions als grans bancs, a través d'empreses filials públiques.

L'Estat va adoptar polítiques proteccionistes i va establir un control estricte dels intercanvis, que autoritzava només aquelles importacions considerades indispensables. La política autàrquica va portar a una certa renovació de la indústria nacional però, com a contrapartida, va generar una producció industrial de costos elevats i de baixa qualitat. El feixisme va intervenir en obres públiques i va posar en marxa projectes destinats a frenar la desocupació, i va dissenyar un programa agrari per fomentar la producció i un pla d'incentivació de la natalitat.

2.6 Control social estricte

El feixisme va pretendre controlar i dirigir tota la societat a base d'estimular-ne l'afiliació al partit o als sindicats feixistes.

El control del feixisme també va incidir en el terreny de l'educació. Així, per exemple, a les escoles primàries, els nens havien de portar la camisa negra, mentre que a la universitat els professors havien de jurar fidelitat al règim. El catolicisme va ser declarat religió oficial, es va prohibir el divorci, l'ensenyament religiós es va fer obligatori a les escoles i es va exaltar el paper de la maternitat i de la família.

El règim va afavorir els nous mitjans de comunicació com la ràdio i el cinema.

3. La República de Weimar

3.1 La fragilitat de la República de Weimar

La nova república, basada en una constitució àmpliament democràtica, va ser incapaç de crear un sistema polític estable. Durant els primers anys, la república va haver de fer front als intents insurreccionals tant de la dreta com de l'esquerra, que volien fer caure el règim. L'any 1919 es va produir l'aixecament de la Liga Espartaquista, els comunistes, que pretenien proclamar un govern de consells obrers segons el model soviètic. L'aixecament va ser reprimit amb duresa i els comunistes van mantenir, des d'aleshores, un fort rebuig envers la República de Weimar.

L'auge dels grups nacionalistes radicals, que acusaven el govern de traïció perquè havia signat l'armistici i havia acceptat les condicions del Tractat de Versalles, es va traduir en un intent d'ocupació de Berlín. El cop d'estat, que tenia el suport d'un sector de l'exèrcit, va fracassar gràcies a l'esclat d'una vaga general.

La situació econòmica era molt difícil. Els deutes de guerra i els forts reparacions que Alemanya havia de pagar als vencedors van generar un augment vertiginós de la inflació i una depreciació espectacular del marc alemany. La crisi va arribar al zenit quan els alemanys no van poder pagar els deutes de guerra que tenien amb França, i les tropes franceses van ocupar la rica regió minera del Ruhr com a garantia de cobrament.

No obstant això, la crisi de 1929 va agreujar la situació dramàticament. La producció va disminuir molt i la desocupació va assolir els sis milions d'aturats l'any 1931.

Els partits governamentals de l'anomenada coalició de Weimar van anar perdent el suport dels assalariats i de la petita burgesia empobrida.

Weimar: ciutat d'Alemanya on es va elaborar la constitució que va donar lloc a la nova República Alemanya.

Espartaquistes: revolucionaris alemanys, que agafaven el nom d'Espàrtac, dirigent de la revolta d'esclaus més important a Roma.

3.2 La formació del partit nazi

Hitler va començar la carrera política en un petit grup extremista, racista i agressiu, amb eslògans anticapitalistes, que l'any 1920 va fer públic el seu programa i es va denominar NSDAP. Hitler es va posar al capdavant del partit, el va reorganitzar i el va dotar d'un caràcter violent amb la creació d'uns esquadrons paramilitars, les SA, que exercien l'amenaça i la coacció contra els seus adversaris.

Hitler va ser detingut i va complir sis mesos de presó. Durant aquest període va escriure Mein Kampf (La meva lluita), en el qual exposava el seu pensament i el seu programa polític: menyspreu per la democràcia parlamentària, odi al bolxevisme i necessitat d'un lideratge únic i fort per dirigir el poble alemany. Defensava l'antisemitisme, la superioritat de la raça ària i la necessitat de forjar un gran Reich amb tots els territoris de població germànica sobre la base d'un programa d'expansió territorial.

Quan va sortir de la presó, la seva posició dins del partit i el seu lideratge polític s'havien reforçat. Ja era reconegut com a Führer i l'any 1925 es va crear la seva pròpia milícia, la SS.

SA: Secció d'Assalt. Tropes de xoc del partit nazi fins al 1933.

SS: grup de protecció del Führer. Cos paramilitar que obeïa directament les ordres d'Hitler. Es va ocupar dels camps de concentració.

4. L'Alemanya nazi

4.1 L'arribada al poder del nazisme

La conjuntura econòmica difícil derivada de la crisi de 1929 va ser la que va donar una altra oportunitat als nacionalistes, perquè l'augment del malestar social va afavorir la difusió del seu discurs radical i va provocar una polarització política. Davant d'aquest resultat, les forces conservadores, més alarmades per la influència comunista que pel nazisme, es van estimar més arribar a un acord amb Hitler, i aquest va ser nomenat canceller en un govern de coalició.

Les raons de l'èxit electoral dels nazis cal buscar-les en el suport que van trobar en les classes mitjanes, els pagesos arruïnats i els obrers desesperats davant la misèria i l'atur.

4.2 El camí cap a la dictadura

La construcció de l'Estat autoritari va començar el mateix any, quan Hitler va aconseguir del president Hindenburg el permís per dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, que van ser fixades per al dia 5 de març. Les detencions i les persecucions es van multiplicar, mentre que, al carrer, els "camises marrons" sembraven el pànic i el terror. El 27 de febrer es va produir l'incendi del Reichstag, pel qual van ser inculpats falsament els comunistes.

En aquestes condicions excepcionals, el partit nazi no va obtenir la majoria absoluta i, per la seva banda, l'esquerra va assolir el 30% dels vots. Hitler necessitava i va tenir el suport dels diputats del Centre Catòlic, perquè el Parlament li concedís plens poders i la facultat de promulgar lleis sense cap necessitat de tràmits.

4.3 La construcció d'un règim totalitari

En pocs mesos, els nazis van transformar Alemanya en un règim totalitari, en el qual Hitler i el partit nazi controlaven les institucions, la societat i els individus.

L'administració pública va ser depurada amb una llei que autoritzava l'acomiadament per raons polítiques i racials. La judicatura va desaparèixer com a poder independent i va quedar sotmesa a la voluntat del partit, mentre es formaven uns tribunals excepcionals per a delictes polítics.

Sota l'autoritat incontestable del Führer, un grup de dirigents del partit va organitzar el nou Estat amb mà de ferro. Una sèrie d'organismes executius, a manera de despatxos ministerials dirigits per homes identificats plenament amb Hitler, competien per guanyar més influència i més poder en la gestió del règim. La política va ser substituïda en les seves tasques de control i de repressió per les formacions paramilitars dels nazis. L'any 1934 es va crear la Gestapo, dirigida per Himmler, encarregada de la repressió dels opositors al règim i del control sobre l'opinió pública.

Totalitarisme: règim polític autoritari, imposat amb violència i mantingut per mitjà del terror, en el qual l'organització de l'Estat i de tota la societat està sotmesa a una ideologia oficial. En el cas d'Alemanya, al feixisme de tipus nazi.

Gestapo: policia secreta oficial encarregada de la repressió.

4.4 Autarquia econòmica i rearmament

La preocupació principal dels dirigents nazis en matèria econòmica, amb Göring com a principal impulsor, era assegurar un renaixement econòmic que tornés a convertir Alemanya en una gran potència mundial. Per fer-ho, es va implantar un fort dirigisme estatal, que tenia com a objectiu aconseguir l'autarquia econòmica i convertir Alemanya en un Estat autosuficient. Amb aquesta finalitat, es va elaborar un pla quadriennal d'autoabastiment econòmic i de foment d'una indústria de substitució, capaç de produir tots els matèries que el Reich no tenia en prou quantitat. A més, l'Estat va exercir un fort control sobre els preus i els salaris a fi de frenar la inflació, va fer fortes inversions i va començar nombrosos plans d'obres públiques per posar fi a l'atur. Finalment, es va donar prioritat a la indústria pesant, sobretot a la d'armament, que va assolir un gran desenvolupament gràcies a la remilitarització.

Els resultats econòmics del nazisme van ser molt desiguals. Alemanya s'havia convertit en la segona potència industrial del món. L'índex de producció industrial va créixer molt, però amb una gran diferència entre el sector d'equipaments i la resta. Va ser necessari mantenir uns salaris més baixos, i per tant la capacitat adquisitiva dels obrers es va estancar, amb unes jornades laborals llargues i l'absoluta anul·lació dels drets sindicals. També es va controlar la inflació, però el comerç exterior es va afeblir i el dèficit exterior alemany es va mantenir, malgrat l'autarquia.

La política econòmica nazi, com el feixisme italià, no va qüestionar ni va posar en perill el sistema capitalista. Al contrari, va reafirmar alguns dels trets més característics del capitalisme alemany. Així doncs, es va accelerar el procés de concentració de capital i els beneficis de les empreses i de la banca van augmentar molt. La classe mitjana, que havia posat moltes esperances en el nou règim, va experimentar una millora molt lleu, però els privilegis concedits a la banca i a la gran indústria li van deixar poc marge de maniobra.

4.5 El control ideològic i social

La societat alemanya havia de tenir una absoluta unitat ideològica. Es va crear el Ministeri de Cultura i Propaganda, confiat a Goebbels, a fi de garantir la conformació d'una cultura i un pensament basats en les idees racistes i nacionalistes. La ciència i la cultura es van "nazificar" per la via d'anihilar brutalment la llibertat intel·lectual i desmantellar tota l'elit artística i literària.

El futur del Reich, segons els seus dirigents, depenia de l'adhesió de la joventut al nacionalsocialisme i, per això, el nazisme va dedicar grans esforços a l'educació dels joves. Es va reorganitzar i polititzar el sistema educatiu: van ser depurats professors d'universitat i d'escoles, i es va introduir la censura a les aules i als llibres de text.

L'oposició a aquest projecte de nazificació era aturada amb una repressió brutal. Els comunistes i els socialistes van ser perseguits i enviats a camps de concentració. La por i la coacció van fer que l'antinazisme no es pogués coordinar ni pogués influir en la població. És també evident que es va produir una certa adhesió de la població atreta pel projecte d'Hitler, que exaltava elements com la grandesa d'Alemanya, l'orgull de la raça, un futur de progrés, etc.

Nazificació: procés pel qual el conjunt de les estructures socials, econòmiques, polítiques o culturals van acceptar i adoptar els principis ideològics propis del nazisme.

Antisemitisme: contrari als semites, terme amb el qual es designa la població jueva. En les seves posicions més extremes, l'antisemitisme va propugnar la desaparició del poble jueu.

4.6 La puresa racial

Un element central per aconseguir la total cohesió ideològica i social del poble alemany era procurar la puresa racial. S'afirmava que la raça ària havia de ser protegida per mitjà de l'exclusió d'aquells que presentessin qualsevol discapacitat física, de les minories ètniques, dels dissidents, etc., perquè representaven un perill per al nou ordre social. A més, es va afavorir la natalitat dels "veritables" aris i es van adoptar un conjunt de mesures eugèniques a fi d'esterilitzar els individus que tenien malalties hereditàries.

No obstant això, la qüestió racial que va prendre més magnitud va ser la persecució dels jueus. Les causes de l'antisemitisme alemany cal buscar-les en el desig d'oferir a la nació alemanya una explicació fàcil dels seus infortunis, un cap de turc al qual es poguessin atribuir totes les responsabilitats. La política antijueva va passar per diverses fases: l'any 1933 es va promulgar el boicot als negocis dels jueus, el 1935 es dictaren les Lleis de Nuremberg, que impedien els matrimonis mixtos i excloïen els jueus de la ciutadania alemanya. Finalment, l'any 1938 es va materialitzar en nombroses persecucions, la més dramàtica de les quals va ser l'anomenada Nit dels Vidres Trencats, en la qual van ser detinguts milers de jueus.

4.7 L'expansió territorial

El règim nazi no es pot entendre sense la seva vocació expansionista. Hitler va vincular estretament la formulació de la superioritat racial amb la seva voluntat d'implantar un nou ordre a Europa assentat en el domini germànic.

En primer lloc, Hitler va liderar les revoltes contra les condicions del Tractat de Versalles i la humiliació que representaven per al poble alemany. Però el seu projecte de política exterior, els nazis no pretenien pas un retorn a les fronteres anteriors al 1919. Apuntaven més amunt: a la construcció política del gran Reich alemany, un imperi que havia de comprendre tots els territoris de parla alemanya i havia de sotmetre, per conquerir l'espai vital necessari per al poble alemany, els pobles eslaus considerats racialment inferiors i febles.

Finalment, es considerava que altres pobles, com Itàlia i la Gran Bretanya, tenien dret a construir el propi "espai vital" a causa del seu component racial.