Crisi Econòmica i Agitació Social a Catalunya (1930-1936)
Crisi Econòmica i Agitació Social a Catalunya (Anys 30)
L'Economia Catalana durant els Anys Trenta
Fins al 1930, la meitat dels treballadors catalans es dedicaven al sector secundari.
Durant els anys 30, van disminuir els treballadors de la indústria (sector secundari) i van augmentar els dels serveis (sector terciari).
La indústria catalana tenia una gran importància en comparació amb la del conjunt de l’Estat espanyol, que era molt més agrari.
Pel que fa a l’agricultura catalana, destaquen els productes destinats a l’exportació, com:
- Fruita seca
- Oli
- Vi
La Crisi Mundial dels Anys 30 va tenir un efecte menor a Catalunya en comparació amb la resta de l’Estat espanyol.
Sectors més perjudicats per la crisi
Els sectors més perjudicats i on més va augmentar l’atur van ser els dedicats a:
- L’exportació (productes agraris)
- La indústria metal·lúrgica
- La mineria
- La construcció
Resistència de la Indústria Tèxtil
La indústria tèxtil va aguantar millor gràcies a:
- La baixada del preu del cotó.
- La dependència amb el mercat espanyol, el qual va créixer durant els primers anys de la República gràcies a la política social i a la bona conjuntura agrària.
Factors que van agreujar la crisi a Catalunya
A la crisi internacional s'hi va sumar:
- La fi de les grans obres públiques de la Dictadura i de l’Exposició Internacional de 1929, que va comportar un increment de l’atur que es mantindria a nivells alts durant tota la República, especialment als grans nuclis urbans.
- La caiguda de les inversions provocada per la desconfiança d’un important sector de la burgesia davant de:
- Les noves autoritats polítiques d’esquerres.
- La conflictivitat de les associacions obreres, insatisfetes per les limitacions de les reformes dels governs de la República.
- La falta d’un sector financer fort.
No va ser fins al 1933 que es van començar a notar les complicacions de la crisi a Catalunya, a causa de la falta d’un sector financer fort.
El 1933 es va desfer la Reforma Agrària (amb el canvi de govern) i va provocar una baixada dels salaris agrícoles que va acabar produint un retrocés de la demanda interna.
Per tant, si els sectors dedicats a l’exportació ja estaven perjudicats i ara s'hi sumava la caiguda de la demanda interna, ens trobàvem en una situació de crisi on el consum i les vendes queien en picat.
El 1934, amb el triomf de les dretes, les inversions de la burgesia van augmentar una mica, però no prou per salvar la situació.
La taxa d’atur i els conflictes laborals no van deixar d’augmentar en gran part dels sectors industrials i dels serveis.
L'Agitació Obrera i el Radicalisme Anarquista
Hi havia una important conflictivitat obrera causada per:
- Les dificultats econòmiques.
- Les expectatives no satisfetes del primer període republicà.
A Catalunya, aquesta conflictivitat va estar protagonitzada pels sectors més radicals de l’anarquisme, com la FAI:
- El gener de 1932, a l’Alt Llobregat, es van revoltar els miners anarquistes i l’autoritat va reprimir la revolta.
- A partir d’aquest moment, la direcció de la CNT es va radicalitzar i els dirigents moderats van abandonar el sindicat. Durant el 1933, la CNT radicalitzada va impulsar grans vagues a Barcelona.
Reagrupament de les Esquerres: L'Aliança Obrera
Després del triomf de les dretes a les eleccions del 1933, les esquerres van veure que no tenien suficient unitat, concentració o capacitat d’agrupament per arribar a un consens i lluitar conjuntament per uns objectius comuns.
Per tant, van decidir impulsar un procés de reagrupament i concentració que els permetés defensar millor les llibertats aconseguides i aprofundir les conquestes socials de la primera etapa de la República.
És en aquest moment quan es crea l’Aliança Obrera, que agrupava gran part del sector marxista (sense comptar directament amb els anarquistes):
- Comunistes del BOC (Bloc Obrer i Camperol)
- Socialistes del PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol)
- Altres, com Unió Socialista de Catalunya (USC) i L’Esquerra Comunista.
La Conflictivitat al Camp i la Qüestió Rabassaire
A Catalunya hi havia un gran nombre de camperols que conreaven terres que no eren de la seva propietat. Aquests es classificaven principalment en:
- Arrendataris: Pagaven un lloguer al propietari.
- Parcers: Lliuraven part de la collita al propietari.
- Rabassaires: Es dedicaven a la vinya i també pagaven un lloguer al propietari. El seu contracte era de rabassa morta, que els permetia treballar la terra fins que morien dos terços (2/3) dels ceps plantats.
Aquest sector també tenia moltes expectatives de millorar la seva situació amb les reformes de la República.
La conflictivitat i l’agitació social al camp va començar quan es van començar a notar les limitacions de la Reforma Agrària.
Els propietaris de les terres mostraven una forta oposició a la Reforma Agrària.
Els camperols tenien moltes expectatives encara no complertes i cada cop menys esperança a mesura que les dretes van anar entrant al poder.
La majoria de les demandes de revisió de contractes de conreu van ser desestimades.
Abans del Triomf de les Dretes (1932)
El 1932 hi va haver molts moviments de protesta de camperols, sobretot rabassaires, reivindicant la propietat de la terra que treballaven.
Després del Triomf de les Dretes (1934)
El 1934, les posicions tant de propietaris com de camperols es van radicalitzar. La conflictivitat va créixer en paralitzar-se la Reforma Agrària i la Llei de Contractes de Conreu.
La crisi econòmica es va agreujar.