La Crisi Final del Franquisme: Tensions i Caiguda (1960-1975)

Anàlisi de l'evolució socioeconòmica (1940-1975)

El document analitza un quadre estadístic extret dels Anuaris Estadístics on es detalla l'evolució de la població activa espanyola, dividida en els tres sectors econòmics, durant els anys 1940, 1950, 1960 i 1975. El període estudiat abasta des del 1940, primer any després de la Guerra Civil i de l'establiment del règim de Franco, fins al 1975, any de la mort del dictador. Les dades mostren un lent descens de la població activa agrícola, que s'accelera a partir de 1960, un increment constant de la població ocupada en la indústria i un estancament, fins al 1960, de la població ocupada en el sector serveis.

Tensions entre immobilistes i oberturistes

Les reformes dutes a terme durant aquesta etapa van incrementar les dissensions dins del règim franquista i del mateix govern. Algunes lleis van provocar grans discrepàncies: la Llei de Bases de la Seguretat Social va estar bloquejada durant tres anys, i el projecte de Llei Sindical no es va aprovar davant el temor del govern que les candidatures impulsades pels antifranquistes s'imposessin. La mateixa Llei de Premsa, impulsada per Fraga, va ser criticada per Carrero Blanco per considerar-la massa permissiva i tolerant.

El 1969, les diferències polítiques a l'interior del govern es van fer públiques amb l'esclat de l'escàndol Matesa, un cas de corrupció que va ser àmpliament difós per la premsa i aprofitat pels sectors immobilistes. La crisi governamental resultant es va resoldre amb la victòria de l'almirall Carrero Blanco i la formació d'un govern monocolor, que va suposar la sortida dels ministres més oberturistes, com Fraga i Solís. Carrero Blanco va modificar la Llei de Premsa en un sentit més restrictiu i va ordenar reprimir totes les manifestacions opositores.

Crisi i renovació de l'Església

Arran del Concili Vaticà II, l'Església catòlica espanyola va començar a distanciar-se del règim franquista i a retirar-li el suport. La Santa Seu va renovar la jerarquia eclesiàstica i va nomenar el cardenal Vicent Enrique i Tarancón, favorable a les llibertats democràtiques i a la reconciliació política, com a president de la Conferència Episcopal. Aquest canvi va provocar una crisi interna a la institució, amb un augment de les secularitzacions i una disminució de les vocacions, reflectint la laïcització de la societat i la pèrdua d'influència de l'Església en la vida espanyola. Alhora, un sector de capellans joves es va alinear amb les posicions de l'oposició antifranquista.

Els darrers governs franquistes

Les tensions internes sobre la continuïtat del règim després de la mort de Franco es van decantar a favor de les posicions immobilistes. El juny de 1973, Carrero Blanco va ser nomenat president del govern per assegurar la continuïtat del franquisme. Aquest pla, però, es va veure truncat el desembre de 1973, quan va ser assassinat per ETA en un atemptat a Madrid. A partir d'aquest moment, es va accentuar la fractura entre els qui volien la permanència del règim i els qui apostaven per un canvi progressiu mitjançant la creació d'associacions polítiques dins del Movimiento Nacional.

El gener de 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i immobilistes sota l'anomenat "esperit del 12 de febrer", data en què va presentar a les Corts el seu projecte d'obertura moderada. Tanmateix, l'absència de reformes reals va provocar la sortida dels ministres oberturistes del govern i va evidenciar la incapacitat del franquisme per democratitzar-se des de dins.

Increment de la mobilització popular

A partir de 1973, hi va haver un creixement notable de la conflictivitat social, i els grups d'oposició van iniciar una acció conjunta en previsió de la mort del dictador. Es van crear organismes unitaris per reivindicar un sistema democràtic i impedir la continuïtat del franquisme.

• El 1974, a iniciativa del PCE, es va constituir a París la Junta Democràtica, que integrava Comissions Obreres (CCOO), partits d'esquerra i personalitats de la dreta democràtica.
• El 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergència Democràtica, juntament amb grups democratacristians, la UGT i el PNB.

Ambdós programes proposaven la formació d'un govern provisional que implantés un règim democràtic, decretés una amnistia i convoqués eleccions lliures. Durant aquests anys, ETA va incrementar els seus atemptats i va sorgir un terrorisme d'ultraesquerra, representat pel FRAP i el GRAPO. El govern d'Arias Navarro va intensificar la repressió: el 1974 va ser executat Salvador Puig Antich, l'any següent es va decretar l'estat d'excepció i, el setembre de 1975, van ser condemnats i executats cinc activistes d'ETA i del FRAP.

Factors de la crisi final del franquisme

Diversos factors van confluir en la crisi final del règim:

• El creixement de l'oposició antifranquista i la mobilització social.
• La condemna internacional de la repressió franquista, especialment arran de l'execució de cinc activistes d'ETA i del FRAP, que va provocar la retirada d'ambaixadors europeus.
• L'agudització de les tensions internes del franquisme entre oberturistes i immobilistes, evidenciada pel fracàs de l'"esperit del 12 de febrer".
• La crisi del Sàhara Occidental: la Marxa Verda, una invasió pacífica organitzada pel Marroc, va forçar Espanya a signar els Acords de Madrid, cedint el territori al Marroc i Mauritània.
• La malaltia i mort de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975.