Crisi de la novel·la i nous models narratius a Catalunya
Crisi del gènere novel·lístic i la recerca de nous models narratius
El segle XX s'inicia amb la crisi novel·lística a tot Europa, deguda a la difusió d'una premsa que permet conèixer l'actualitat de manera immediata, cosa que fa que el món de l'art hagi de fer un considerable esforç per ressituar-se. La literatura ja no tracta de retratar la realitat, ha de cercar un nou propòsit. D'aquí sorgeix la novel·la psicològica, on es mostra l'interior dels personatges, el motiu ocult del seu comportament, desitjos i pors: allò que no pot recollir el periodisme.
La novel·la s'havia mostrat com una recerca constant, però els resultats dels assajos que es fan al segle XX sobre nous models narratius han prevalgut fins avui dia. Autors com Marcel Proust, Franz Kafka, Virginia Woolf, James Joyce... han tingut una influència sobre la novel·lística de tot occident. En especial Joyce, que introdueix la tècnica del monòleg interior on pretén comunicar al lector el flux de consciència que es desenvolupa a la ment dels personatges.
La novel·la a Catalunya
Després de la publicació de La vida i la mort l'any 1912 de Pous i Pagès, s'inicia una sequera novel·lística. Aquesta mancança és producte de la crisi que passa tot Europa i el domini cultural del Noucentisme, un moviment que incentivà el conreu de la poesia.
El noucentisme, però, va xocar amb el gust dels lectors, que reclamaven les novel·les. Per això es desenvolupà un ampli debat sobre el tema entre el 1917 i el 1924 on hi van participar intel·lectuals catalans. L'any 1925 un article de Sagarra La por a la novel·la i un altre de Carles Riba Una generació sense novel·la, serviren per crear-ne un clima favorable.
Al començament dels anys 30 la novel·la catalana havia arribat a la normalitat: continuadors de la narrativa modernista, una nova narrativa noucentista, experimentadors d'avantguarda... L'esclat de la Guerra Civil i la posterior instauració d'un règim dictatorial suposaren la desfeta d'una trajectòria de recuperació literària fins a finals dels anys 60.
Josep Maria de Sagarra
Ja ha conegut l'èxit com a poeta i dramaturg quan decideix fer novel·la, convertint-se en l'autor català més complet del segle XX amb un domini extraordinari del llenguatge que es reflecteix als tres gèneres.
- La trajectòria novel·lística de Sagarra comença el 1919 amb Paulina Buxareu, que pretenia omplir el buit d'obres d'aquest gènere. Deu anys més tard publica All i salobre, que presenta els problemes que la manca de vocació religiosa crea en el protagonista, un jove seminarista, quan s'enamora d'una noia. El 1932 escriu Vida privada. Cal destacar reculls d'articles periodístics com Cafè, copa i puro (1929), Memòries (1954) i La ruta blava (pòstum, 1964)
Vida privada
Publicada el 1932, provoca un gran enrenou. Sagarra hi descriu la patètica vida d'una família aristòcrata en ple declivi a la Barcelona burgesa i desenfrenada de començament del segle XX. El fil argumental el porta un personatge, Bobby Xuclà, també aristòcrata, que ens ofereix la seva visió d'una Barcelona hipòcrita i convulsa amb la que Sagarra es sent identificat. Els lectors responen de manera irada. Vida privada pot ser la novel·la que més escàndol ha originat a Catalunya després de la seva publicació.
Miquel Llor
La seva primera novel·la és Història grisa i apareix el 1925. El 1929 publica Tàntal, on s'hi percep la mà subtil d'un autor escrupolós, que presenta molta profunditat als personatges i societat. Llor dissecciona l'ànima dels personatges sense oblidar-se que és inseparable de les circumstàncies que formen el context de les seves criatures.
- Laura a la ciutat dels sants (1931)
La societat grisa, mesquina i hostil d'una ciutat imaginària (Comarquinal) mai podrà acollir Laura. La novel·la suscita un escàndol a Vic (ciutat original de la recreació de Llor). Laura, controlada per una cunyada hostil, es troba entremig del seu marit, Tomás i Pere, un jove advocat.
Presenta un acurat tractament del pas del temps, una novel·la dins la narrativa catalana de l'època que aconsegueix transmetre la monotonia i l'avorriment que es viu a una casa marcada per l'entíssim rosari que s'hi resa cada dia. S'ens mostra la impossible integració dels éssers sensibles dins la societat, barroera, hipòcrita i cruel. Laura acaba fugint de Comarquinal.