La Crisi de la Restauració (1898-1931): Política, Obrerisme i Catalanisme

La Crisi del Sistema de la Restauració i el Regeneracionisme (1898-1912)

El fracàs del primer govern regeneracionista (1899–1901)

Després del 98, Silvela va formar un govern regeneracionista amb Maura i Polavieja. Volien modernitzar Espanya i descentralitzar-la, però les seves mesures fiscals, com la pujada d’impostos i l’embargament de morosos, van provocar fortes protestes. A Catalunya va esclatar el **“tancament de caixes”**, que el govern va reprimir durament. Les divisions internes i el descontentament social van fer caure el govern, i el sistema del torn va continuar.

Alfons XIII i les vies de regeneració

En començar el regnat el 1902, Alfons XIII tenia tres opcions:

• Reformar el sistema des dels partits dinàstics (**Maura** i **Canalejas**).
• Confiar en els partits d’oposició (republicans, socialistes, catalanistes).
• Seguir les propostes culturals de regeneració de **Costa** i la **Generació del 98**.

Cap via va aconseguir una reforma profunda.

Joaquín Costa i la Generació del 98

Joaquín Costa denunciava el caciquisme i proclamava **“escola i despensa”**, reclamant educació i millores econòmiques i socials. Paral·lelament, la Generació del 98 reflexionava sobre la crisi del país i criticava moralment el sistema polític, mostrant un profund pessimisme.

El govern de Maura i la “revolució des de dalt”

Maura volia regenerar el país des del poder mobilitzant la societat. Va aprovar la Llei d’Administracions Locals, la Llei Electoral de 1907 i mesures laborals i industrials proteccionistes. Tot i això, la repressió de la **Setmana Tràgica** el 1909 va desacreditar-lo i va acabar amb el seu projecte.

El govern de Canalejas (1910–1912)

Canalejas va impulsar reformes modernes com la **Llei del Candado**, la reforma fiscal i canvis en el reclutament, i va preparar la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Tot i ser reformista, va reprimir protestes socials. El seu assassinat el 1912 va interrompre les seves reformes.

Les Forces d'Oposició al Sistema (Principis del Segle XX)

El republicanisme

Era la principal força fora del sistema dinàstic, amb suport sobretot en grans ciutats on el caciquisme era més feble. El 1903 es va crear la **Unión Republicana** de Salmerón i van guanyar eleccions a ciutats com València i Barcelona. Volien una reforma profunda i democràtica del sistema.

El lerrouxisme

Lerroux va crear un moviment radical i populista, molt anticlerical i anticatalanista, que buscava el suport de les classes populars. Va fundar el **Partido Radical** i va tenir molta força a Barcelona fins a perdre suport per la seva actuació en la Setmana Tràgica. Després es va fer més influent a Madrid.

El carlisme al segle XX

Després de la mort de Carles VII el 1909, el va succeir Jaume III. El 1919 es va produir l’escissió *mellista*, que va formar el **Partit Tradicionalista**, germanòfil i molt conservador. Finalment, el moviment es reunificaria el 1931.

El socialisme i el naixement del comunisme

El **PSOE** i la **UGT** van créixer lentament però amb solidesa. El 1910 van entrar al Parlament gràcies a una aliança amb els republicans. Després de la Revolució Russa, el partit es va dividir entre els partidaris d’unir-se a la Tercera Internacional i els que no. D’aquesta divisió va néixer el **Partit Comunista d’Espanya**.

L’anarquisme i la CNT

L’anarquisme va ser molt influent sobretot a Catalunya i Andalusia. La **CNT**, fundada el 1911, defensava l’acció directa i el rebuig a la política institucional. En el Congrés de Sants (1918) van reafirmar la unitat sindical. Van liderar vagues importants com la de la Canadenca (1919) i després van viure el període del pistolerisme.

Els nacionalismes perifèrics

Els nacionalismes perifèrics es van consolidar:

• A Catalunya dominava la **Lliga Regionalista**.
• Al País Basc, Arana va crear el **PNB**, conservador i catòlic.
• A Galícia, les **Irmandades da Fala** van desenvolupar el nacionalisme polític.
• A València, **València Nova** va impulsar el valencianisme.
• Blas Infante va iniciar l’andalusisme amb l’**Assemblea de Ronda** (1918).

El Moviment Obrer i els Conflictes Socials (1900-1930)

La situació de la classe obrera a principis de segle

Després del 1898, la crisi afectà la indústria tèxtil: disminució de la demanda, mecanització i substitució d'homes per dones i infants, més barats. La **Llei del treball de dones i menors** (1900) regulava l’edat mínima, la jornada laboral i el descans matern, però els governs no garantien el seu compliment.

Evolució del moviment obrer (1900-1911)

L’anarquisme estava desorganitzat per la repressió; predominaven societats d’oficis reformistes. Entre 1900 i 1902 hi hagué vagues amb repressió i centenars de detinguts. L’anarquisme es reorganitza creant **Solidaritat Obrera** (1907), que evoluciona fins a la **CNT** (1911), convertint-se en el sindicat més important a Catalunya, Andalusia i València.

Principals tendències sindicals

• **Anarcosindicalistes:** Majoritaris, defensaven l'acció directa, eren apolítics i utilitzaven vagues generals i parcials. Una minoria radical defensava la revolució immediata amb acció armada.
• **Socialistes i UGT:** Vinculats al PSOE, fins al 1925 organitzats per federacions d’ofici, després per indústria.
• **Sindicalisme catòlic:** Federació nacional creada el 1912.
• **Sindicalisme catalanista:** **CADCI**, moderat, reformista i base social del catalanisme, actiu fins al 1939.

La Vaga de la Canadenca (1919)

La vaga va començar a la Barcelona Traction, Light and Power (coneguda com “La Canadenca”). La CNT va paralitzar l'electricitat, el gas i l'aigua, afectant fàbriques i transport. L’empresa va amenaçar i el govern va empresonar 3.000 obrers al castell de Montjuïc, declarant l’estat de guerra. Els obrers exigien l'alliberament dels detinguts i la jornada de 8 hores. L’acord final va incloure la jornada de 8 hores, la readmissió i la llibertat condicional, però la CNT va quedar debilitada i la patronal radicalitzada.

El Pistolerisme (1919–1923)

Influïda per la Revolució Russa i la crisi postbèl·lica, la derrota de la vaga de 1919 va radicalitzar els enfrontaments: vagues, atemptats i assassinats de polítics, empresaris i sindicalistes. Es va crear la **Federació Patronal** i el **Sindicat Lliure**. La repressió del govern va incloure empresonaments, deportacions i l’aplicació de la **Llei de Fugues**, i va ser un factor que va contribuir al cop d’estat de Primo de Rivera.

Política social durant la Dictadura de Primo de Rivera

La dictadura va combinar reformisme i repressió. Es va impulsar legislació laboral (descans dominical, treball a domicili, protecció femenina, codi del treball, comitès paritaris), però alhora es va il·legalitzar la CNT i el CADCI, es van tancar centres i diaris, es va tolerar la UGT i es van potenciar els sindicats lliures per frenar els conflictes.

Conseqüències i reorganització obrera

La CNT es va fer clandestina; va sorgir la **FAI** (Federació Anarquista Ibèrica, 1927) i va col·laborar amb la UGT. Van aparèixer nous sindicats i partits obrers com la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Comunista Catalano-balear i el Partit Comunista de Catalunya. Es va impedir la implantació del sindicalisme catòlic i l’organització obrera va créixer de manera diversa.

El Catalanisme Polític: Precedent, Aparició i Evolució (1833-1931)

El catalanisme polític va sorgir al segle XIX defensant la personalitat política de Catalunya. Hi ha diferències amb el catalanisme cultural, que reivindicava llengua i cultura. Hi havia dues branques: la **conservadora**, burgesa i catòlica, que buscava solucions moderades, i la **progressista**, popular i més radical.

Conceptes clau

Regionalisme

Defensa de la identitat cultural.

Federalisme

Pactes entre pobles.

Nacionalisme

Dret dels pobles a decidir.

Autonomia

Autogovern dins l’estat.

Orígens: Decret de Nova Planta i la Renaixença

Després del Decret de Nova Planta (1716), Catalunya va perdre les institucions pròpies. La **Renaixença** (1833) va recuperar la llengua i cultura catalana. Figures de la burgesia com Balaguer, Bofarull, Verdaguer, Rubió i Ors o juristes com Martí d’Eixalà van estudiar la història i tradicions. Figures més populars com Clavé, Terrades i Soler “Serafí Pitarra” van difondre la cultura a través de corals i teatre. La Renaixença va triomfar per expressar la identitat catalana, reaccionar contra el centralisme i estar influïda pel Romanticisme. La llengua es difonia amb diaris i revistes com *La Renaixensa*, *Diari Català* o *La Tramuntana*.

El primer catalanisme polític: Valentí Almirall

Aquest catalanisme combinava tradició i progrés. Valentí Almirall va ser una figura clau:

• Va fundar el *Diari Català* (1879).
• Va organitzar els congressos catalanistes (1880, 1883) i el **Centre Català** (1882).
• Va escriure *Lo Catalanisme* (1886).

Els congressos defensaven el dret civil català i denunciaven els partits dinàstics. Almirall va inspirar el **Memorial de Greuges** (1885), que denunciava l’opressió de Castella i defensava l’economia, la llengua, la cultura i el dret civil catalans, presentat al rei Alfons XII. Tot i això, era massa republicà per atraure la burgesia i tenia poca base popular.

El catalanisme conservador

El Vigatanisme

Moviment catòlic liderat per **Josep Torras i Bages** a Vic. Defensava l’esperit de Catalunya a través de la família, la propietat i la religió. Utilitzava *La Veu de Montserrat* i celebrava actes culturals com el mil·lenari de Montserrat (1881).

L'escissió del Centre Català i la Lliga de Catalunya

Va néixer la **Lliga de Catalunya** (1887) amb Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Guimerà i Prat de la Riba. Van defensar l’autonomia, el dret civil i el català oficial al *Missatge a la Reina Regent* (1888), rebut des de Madrid però simbòlicament significatiu.

Les Bases de Manresa (1892)

La **Unió Catalanista** va redactar un projecte de Constitució Regional amb competències sobre educació, finances i legislació. Només els catalans podien ocupar càrrecs públics i el català era oficial. Proposava servei militar voluntari, sufragi corporatiu i vinculació amb Espanya via la corona. Són el primer projecte d’estatut d’autonomia i un precedent polític fonamental del catalanisme.

La Lliga Regionalista

Durant la Restauració tardana (1898-1931), el catalanisme es va convertir en moviment de masses. El desastre del 98 va desprestigiar els partits dinàstics i va afavorir el catalanisme. **Enric Prat de la Riba** va liderar el Centre Nacional Català i després la Lliga, creant l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la **Mancomunitat de Catalunya** (1914-1925). La Unió Regionalista (1899) i el Centre Nacional Català (1900) es van fusionar electoralment el 1901, formant la Lliga Regionalista, influent entre industrials, comerciants i propietaris agraris. **Francesc Cambó** defensava els interessos catalans a Madrid, i Prat de la Riba dirigia la política dins Catalunya.