La Crisi de la Restauració: Canalejas, Catalanisme i Setmana Tràgica
El Reformisme Liberal de Canalejas (1910-1912)
José Canalejas, de tendència liberal, va impulsar una política menys autoritària que els seus predecessors. Va continuar amb les reformes, destacant la Llei de la Mancomunitat de 1912. El seu govern va representar un reformisme social significatiu dins del sistema de la Restauració.
Les Forces d'Oposició a la Restauració
Les dues forces d'oposició dominants durant aquest període van ser el catalanisme i el republicanisme, tot i que existien altres moviments minoritaris.
El Republicanisme: Unitari i Radical
Inicialment, el republicanisme atreia principalment els obrers, però es va dividir en diverses faccions:
- Republicans Unitaris (Salmerón): Intentaven pactar amb l'ordre polític de la Restauració.
- Republicans Radicals (Lerroux): Alejandro Lerroux feia un discurs marcadament radical que atreia les masses obreres, especialment a Barcelona.
El Catalanisme i la Lliga Regionalista
La Lliga Regionalista, principal força catalanista, estava liderada per dos dirigents clau:
- Enric Prat de la Riba (Catalunya endins): Enfocat en la política interna catalana i la construcció ideològica.
- Francesc Cambó (Catalunya enfora): Responsable de negociar amb Madrid i el rei Alfons XIII per obtenir millores per a Catalunya.
La Formació i Dissolució de Solidaritat Catalana
A partir de 1903, la Lliga Regionalista va patir problemes electorals a causa de les tàctiques radicals de Lerroux. Per revertir aquesta situació, es va impulsar Solidaritat Catalana, una gran coalició catalanista que va agrupar federals, conservadors i centristes.
Aquesta coalició es va crear a partir del Programa del Tívoli de 1906 i es va oposar fermament a la Llei de Jurisdiccions. Van guanyar les eleccions, però la seva unitat es va trencar amb la Setmana Tràgica de 1909, ja que la Lliga va donar suport a la repressió, mentre que els republicans federals la van criticar obertament.
El Conflicte del Marroc i la Derrota del Barranco del Lobo
El protectorat espanyol al Rif, una zona muntanyosa poblada per tribus molt rebels, va generar greus problemes a Espanya. La situació va esclatar quan l'exèrcit espanyol va ser derrotat el 1909 a la tràgica Batalla del Barranco del Lobo.
Aquesta derrota va obligar Espanya a enviar-hi un gran nombre de soldats de reforç. A Catalunya, el malestar va créixer ràpidament, ja que molts dels reservistes mobilitzats eren catalans. El juliol de 1909, una gran manifestació a Barcelona va intentar evitar l'enviament de més soldats, un fet que va ser el detonant de la Setmana Tràgica.
La Setmana Tràgica de 1909: Causes i Conseqüències
La manifestació inicial es va desbordar ràpidament, convertint-se en una revolta amb un fort component anticlerical, on es van cremar nombrosos convents i edificis religiosos.
Desenvolupament i Repressió
L'exèrcit i la policia van declarar l'Estat de guerra. Inicialment, les forces de l'ordre no van poder accedir a la ciutat a causa de les barricades. Quan finalment van entrar, es va iniciar una forta repressió que va incloure nombrosos afusellaments. Entre les víctimes més destacades hi va haver l'anarquista i pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.
Conseqüències Polítiques
La duresa de la repressió va ser denunciada internacionalment, provocant un moviment de protesta contra el govern d'Antonio Maura, que finalment va haver de dimitir.
A Catalunya, els efectes van ser profunds:
- Els obrers van deixar de votar a Alejandro Lerroux, percebut com a poc compromès amb la causa.
- Es va dissoldre definitivament la coalició Solidaritat Catalana.
- Va créixer significativament la influència de la CNT (Confederació Nacional del Treball).