El Crit de Munch i Sol Naixent de Monet: Anàlisi Comparativa

Anàlisi d'El Crit d'Edvard Munch

Catalogació i Context Artístic

Aquesta obra s’anomena El Crit i és de l’autor Edvard Munch. Està datada de l’any 1893 i actualment es troba al Museu d’Oslo, el Nasjonalgalleriet. És d’estil expressionista, la tècnica que utilitza és l’oli sobre tela i el tema tractat és al·legòric.

Edvard Munch va abandonar la carrera d’enginyeria el 1880 per dedicar-se a la pintura. Afectat per les morts de la seva mare i la seva germana gran, la seva obra va reflectir una actitud tràgica i desesperada de la vida. L’any 1885 va viatjar a París i va quedar admirat pel tractament del color i els plans de Gauguin. A partir d’ara, crearà un estil personal caracteritzat per l’ús de l’expressivitat a través de la línia, reduirà de manera esquemàtica les figures i farà un ús simbòlic del color. L’any 1908 va caure en una forta depressió i va estar ingressat a Copenhaguen. Una vegada recuperat, va canviar el seu estil i va mostrar una actitud més convencional i extravertida.

L'expressionisme ve a retornar la importància del rostre humà. Aquesta actitud s'explica si tenim en compte la sobreabundància de paisatgistes en la generació anterior; el nou corrent sorgeix també com una reacció a l'impressionisme i a la tendència objectiva de Seurat.

Anàlisi Formal i Simbolisme

Al centre de la imatge i en primer pla apareix un personatge estrany, sobre un pont, amb les mans al cap i amb la boca oberta com si volgués cridar amb totes les seves forces. A l’esquerra, i en segon pla, dues persones caminen alienes al seu deliri. Estan indiferents a l’acció principal. Darrere del pont hi trobem un paisatge marítim en el qual naveguen dues petites embarcacions. L’angoixa reflectida pel personatge principal s’exterioritza sobre la tela mitjançant una línia corba i sinuosa amb la qual Munch perfila tant la figura com l’entorn natural que l’envolta. El desequilibri visual es complementa amb una forta diagonal que divideix l’obra en dues parts: el pont i el paisatge. Les úniques línies rectes de l’obra són les dels elements equilibrats: els dos personatges del fons i les embarcacions.

Pel que fa al cromatisme, Munch té una visió subjectiva de l’escena, i per reforçar aquesta percepció, barreja de manera violenta i irreal blancs, vermells, grocs i taronges; sense cap tipus de transició, fet que reflecteix un estat d’ànim complex. L’ús d’aquestes tonalitats ajuda a realçar el sentiment de patiment de l’artista. El cel amb tonalitats vermelles i taronges crida l’atenció de forma espectacular.

Interpretació i Influències

Aquesta obra s’ha volgut interpretar com un reflex de la pròpia frustració de l’artista i com una metàfora visual de la soledat de l’home en la societat moderna. També s’hi ha volgut veure una crítica al món falsament optimista de la burgesia de la seva ciutat, ja que Munch va transformar en malson un dels llocs de passeig de les classes benestants. També hem de dir que el model de personatge que crida ha estat identificat per l’historiador de l’art Robert Rosenblum com una mòmia inca que hi ha al Museu de l’Home de París.

Munch buscava una única cosa al pintar: expressar el seu món individual ple d’angoixa i de sofriment. Quant a models i influències, el mateix Munch opinava que ell va intentar fer disseccions de les ànimes. En aquesta pretensió de transmetre l’interior humà, el pintor noruec es va fixar en l’obra de Van Gogh, en la de Gauguin i en la de Toulouse-Lautrec. Els treballs d’aquests autors els va poder contemplar a París, i eren un bon exemple de representació dels estats d’ànim.

La seva estètica més aviat tètrica i pessimista estava inspirada en la filosofia de Nietzsche i guardava un paral·lelisme curiós amb la pintura negra que Goya va pintar a la Quinta del Sordo.

La intensitat amb la qual va comunicar l’angoixa mental a través d’una distorsió il·limitada i violenta amb colors i de la forma va fer que hi hagués un referent a seguir per altres artistes com Kirchner, que era representant de l’expressionisme alemany dels inicis del segle XX.

Anàlisi de Sol Naixent. Impressió de Claude Monet

Catalogació i Trajectòria Artística

Aquesta obra s’anomena Sol Naixent. Impressió i el seu autor va ser Claude Monet. Està datada de l’any 1872 i actualment està situat al Museu Marmottan a París. És d’estil impressionista i la tècnica utilitzada és l’oli sobre tela. El tema tractat és el paisatgístic.

Monet va ser per excel·lència el pintor impressionista a seguir. Va tenir contacte amb Pissarro, Renoir i, sobretot, Bazille. Després d’uns inicis desafortunats, l’any 1870 va viatjar a Londres on va aconseguir tenir una altra visió sobre la llum. Va tornar a França l’any 1871 i es va establir a Argenteuil, fins el 1878, on va pintar els quadres més famosos i característics del moviment impressionista. En aquestes obres centra els reflexos de la llum en l’aigua i l’atmosfera. A partir de 1890 va començar a pintar un mateix tema a diferents hores per així poder captar les diferents tonalitats lumíniques sobre un mateix motiu, és a dir, la mateixa figura en diferents hores. Va arribar a pintar més de 3000 quadres, la majoria d’escenes paisatgístiques, fluvials o marines.

Anàlisi Formal i Cromatisme

En aquesta pintura s’observa un mar. Hi ha tres vaixells pròxims a l’espectador i al fons d’altres més grans amb els seus alts pals i xemeneies. A la part superior hi trobem el sol, representat per una petita rodona taronja, el qual il·lumina les tranquil·les aigües marines.

Si parlem de composició, en aquesta pintura Monet prescindeix dels criteris de representació tradicionals, només obeeix a les seves pròpies emocions dels diferents elements naturals (sol, mar, atmosfera). Podem observar que no hi ha cap línia compositiva, s’abandona la pràctica acadèmica, és a dir, deixa de perfilar i detallar objectes. Aquest quadre és un conjunt de pinzellades brillants i dinàmiques que només insinuen i aconsegueixen amb això una sensació de tranquil·litat sorprenent.

Pel que fa al cromatisme i la lluminositat, en aquesta obra hi domina el color blau grisenc de la tènue boira del fons del quadre. En paral·lel, contrasta fortament l’ataronjat del sol i el seu reflex sobre l’aigua. L’elecció d’aquests colors complementaris no ha estat casual, sinó que respon al fet que el pintor coneix la Llei del Contrast Simultani, descoberta l’any 1839 per Eugène Chevreul. Segons aquesta llei, la juxtaposició de dues tonalitats complementàries fa que la intensitat de totes dues sigui més gran i així permet abandonar el sistema tradicional de clarobscur.

Temàtica i Significat

Quant a la temàtica de l’obra, aquest quadre mostra una vista plàcida del port de Le Havre, on Monet va passar la seva joventut. El tema tractat seria un dels seus preferits i és la plasmació dels reflexos de la llum sobre l’aigua, i també la presència i la influència de l’atmosfera en aquest indret. Aquesta característica fa que no es puguin distingir clarament les formes de les embarcacions del fons del quadre.