Crítica de Hume a la substància i comparació amb Descartes
La crítica de Hume a la idea de substància
Hume assenyala que, quan observem la nostra ment, no hi trobem res simple ni permanent, sinó un cúmul de percepcions que se succeeixen les unes a les altres, negant així la tesi cartesiana del jo com a substància pensant.
Mentre que Descartes, a partir del "penso, per tant existeixo", conclou que existeix una substància que pensa, Hume rebutja aquest plantejament. Aplicant el criteri empirista, observa que en la nostra ment no hi ha cap impressió permanent ni simple, sinó una successió contínua d'idees.
El jo com a successió d'impressions
La tesi del jo com a substància seria vàlida si tinguéssim una impressió permanent, però això no és així. Hume conclou que el jo no és res més que el conjunt d'impressions i actes psíquics. La nostra consciència d'identitat prové de la memòria, que ens fa confondre la successió amb la identitat.
Crítica a la causalitat i al món exterior
Per a Hume, tota idea que no tingui el seu origen en una impressió és il·legítima. Així, nega la idea de causalitat real:
- Contigüitat: La causa i l'efecte han d'estar propers en temps i espai.
- Prioritat: La causa precedeix l'efecte.
- Regularitat: Els fenòmens es repeteixen constantment.
La causalitat és una abstracció de la imaginació; per tant, la realitat del món exterior és incognoscible, ja que estem limitats a les nostres impressions.
Comparativa: Hume vs. Descartes
Teoria del coneixement
- Descartes: Confia en la raó i les idees innates. El criteri de veritat és l'evidència (claredat i distinció).
- Hume: La ment és un "full en blanc". El criteri de veritat és la correspondència amb una experiència sensible (impressions).
Tipus de coneixement en Hume
- Relacions d'idees: Veritats universals i necessàries (judicis analítics a priori).
- Qüestions de fet: Basades en l'experiència (judicis sintètics a posteriori).
Filosofia moral i escepticisme
Hume sosté que la moral no prové de la raó, sinó del sentiment. La virtut provoca plaer i el vici dolor. El seu escepticisme moderat (o fal·libilisme) ens convida a la prudència, reconeixent que el coneixement sobre qüestions de fet és només probable.
El mètode cartesià
Descartes busca fonamentar el saber mitjançant un mètode deductiu basat en quatre regles: evidència, anàlisi, síntesi i enumeració. El seu objectiu és eliminar qualsevol dubte per reconstruir la filosofia sobre bases sòlides, distingint entre la res cogitans (ment) i la res extensa (cos).