Descartes i el Naixement de la Filosofia Moderna
Descartes: El pare de la filosofia moderna
S’acostuma a considerar que Descartes és el pare de la filosofia moderna perquè amb la seva obra es produeix un canvi en la pregunta sobre la qual s’articula la filosofia. Es passa d’una filosofia de l’essència, que havia estat la grega i la medieval, a una teoria del coneixement humà. No és que deixi d’interessar la pregunta per l’ésser, sinó que aquesta pregunta es copsa des del subjecte que coneix i a partir d’una valoració central de la ciència com a model de coneixement.
El canvi de paradigma: Com arribem a conèixer?
Des d'Heràclit i Parmènides la filosofia grega s’havia plantejat el tema de: què és l’ésser? Els medievals van adaptar la pregunta preguntant: què és l’ésser diví? En canvi, a partir de Descartes la pregunta fonamental és: com arribem a conèixer l’ésser? El “jo” que coneix és la porta a qualsevol cosa coneguda (antropocentrisme racionalista).
L'autonomia del subjecte i el Renaixement
Amb el Renaixement s’ha desenvolupat la confiança en l’autonomia del subjecte. L’home apareix com a capaç de conèixer i d’actuar. Si al món hi ha sentit és perquè l’home (a través de l’acte de pensar) posa el sentit al món. Una filosofia moderna és una filosofia basada en el jo (“jo sóc” / “jo penso”). De la pregunta per l’ésser (les Idees) es passa a la qüestió del coneixement (l’home).
El subjectivisme modern i el Cogito
Quan Descartes diu: "Jo penso, jo existeixo" està afirmant l’autonomia del subjecte pensant "jo". En el Racionalisme i en l’Empirisme no deixem de preguntar-nos per l’ésser; però la pregunta per l’ésser es subordina a la pregunta pel coneixement. El tema filosòfic central en Descartes i Hume és: com l’home arriba al coneixement de l’ésser? És el subjecte el que és capaç de valorar el món a través del coneixement humà. És per això que de vegades es diu que amb Descartes neix el subjectivisme modern perquè només el subjecte és capaç de tenir l’evidència del coneixement.
Racionalisme vs. Teocentrisme
El racionalisme, entès com a confiança en la raó, no és altra cosa que la confirmació de l’orientació del Renaixement: l’home (i la seva capacitat racional) són el centre del món (antropocentrisme), per oposició al conjunt de creences medievals (teocentrisme, recerca del sentit del món en un més enllà extramundà...).