Descartes: Les Tres Substàncies, Jo Pensant i Dualisme
Les Tres Substàncies de Descartes
Descartes distingeix les tres substàncies que componen el que és real:
- Déu
- El món
- El jo pensant
El jo pensant pensa diversos tipus d'idees. En segon lloc, aquesta substància pensant ens possibilitarà parlar d'una substància més enllà d'ella, Déu. En tercer lloc, Déu esdevindrà una garantia del nostre coneixement del món.
El Jo Pensant (Res Cogitans)
El dubte metòdic i universal ens ha dut a l'existència d'un jo pensant, una substància que pensa, una res cogitans, una ànima.
Puc dubtar de l'existència del meu cos i del món que m'envolta perquè en tinc informació a través dels sentits, i els sentits no són fiables. Però no puc dubtar de l'existència del meu jo pensant (la res cogitans) perquè en tinc informació directa a través dels meus pensaments, de les meves idees, de la meva subjectivitat.
Què és la Subjectivitat?
La subjectivitat és el conjunt d'idees, pensaments, representacions... que influeixen en el meu jo.
El Repte de Connectar Subjectivitat i Realitat
No tenim la seguretat que aquestes representacions subjectives es corresponguin amb la realitat? No ho sabem amb certesa, ja que tota la informació que tinc del món prové dels sentits, i Descartes ha decidit dubtar-ne.
El gran repte que ha de superar Descartes és trobar la manera de saber si les idees sobre el món no són somnis ni il·lusions, és a dir, arribar a conèixer si hi ha coses objectives i com són aquestes coses.
Llibertat i Mecanicisme
Descartes reactiva el dualisme antropològic (cos-ànima) per a la defensa de la llibertat humana.
El cos està governat per lleis mecàniques que el determinen. Així, el comportament de tots els cossos de tota la natura és expressable amb lleis mecàniques. Si l'ànima estigués separada i deslligada del cos, no hi hauria lloc per a la llibertat; el comportament humà seria com el d'una màquina, cosa que de cap manera volia acceptar Descartes.
La llibertat és un bé que Descartes proclama, entre altres coses, perquè sent lliure ha pogut dubtar de tot.
L'ànima és una substància que de cap manera es pot sotmetre a les lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos.
El mecanicisme es desprèn del dualisme antropològic: l'ànima és lliure i el cos està determinat per les lleis mecàniques.
Les màquines es poden desmuntar, i si el cos és simplement una màquina, es poden dur a terme tota mena de disseccions en cossos humans. Aquesta idea va afavorir la medicina.
D'altra banda, si la matèria i tota la natura són considerades com una màquina, aquesta última quedarà a disposició i al servei de l'ésser humà. L'home pot fer el que vulgui tant de la matèria com dels animals; ell n'és l'amo i senyor. El mecanicisme de Descartes implica una actitud poc respectuosa envers la natura.