Descartes vs Hume: Racionalisme, Empirisme i Crítica Filosòfica

Descartes (França, segle XVII)

El criteri de veritat és la certesa: si hi ha dubtes sobre alguna cosa, serà considerada falsa.

A Descartes el deceben els filòsofs perquè no es posen d'acord i la filosofia no avança.

En canvi, les matemàtiques són precises, exactes i indubtables.

Per això, Descartes proposa que la filosofia ha de canviar de mètode i adoptar-ne un d'igual de rigorós que el de les matemàtiques.

El dubte és un camí per arribar a la certesa. Descartes deia que només dubtant una vegada a la vida es pot arribar a assolir alguna veritat.

El dubte comença a tenir un paper important.

El Mètode Cartesià: Les 4 Regles

Utilitzant el dubte com a mètode, s'estableixen quatre regles:

• Evidència: Cercar idees clares i distintes, és a dir, evidents. No acceptar res com a veritable si no es presenta amb claredat i distinció a la ment. (Exemple: Moto trencada -> "no funciona")
• Anàlisi: Dividir cada problema en tantes parts com sigui possible i necessari per resoldre'l millor, dividint el complex en simple. (Exemple: Moto desmuntada per parts per trobar el problema)
• Síntesi: Conduir els pensaments ordenadament, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, per ascendir gradualment fins al coneixement dels més complexos. (Exemple: Muntar la moto una altra vegada, pas a pas)
• Enumeració: Fer enumeracions tan completes i revisions tan generals que s'estigui segur de no ometre res. (Exemple: Comprovar que la moto funciona bé després de muntar-la)

Les 3 Substàncies Cartesianes

A través de les Meditacions Metafísiques, Descartes arriba a tres substàncies o veritats clares i distintes:

• El Cogito: Substància pensant (res cogitans), finita.
• Déu: Substància infinita (res infinita).
• La Matèria: Substància extensa (res extensa).

Les Meditacions Metafísiques és el text més important de Descartes.

1a Meditació: El dubte metòdic

Descartes es proposa dubtar de totes les seves opinions antigues fins a trobar una veritat indubtable sobre la qual fonamentar el coneixement.

Amb aquest objectiu, Descartes s'aïlla del món i es concentra en el seu pensament, però inicialment no arriba a cap veritat indubtable.

S'adona que no es pot refiar dels sentits perquè ja l'havien enganyat alguna vegada (exemple: un llapis dins d'un got d'aigua sembla trencat a causa del reflex).

Amb això, conclou que el món sencer podria no existir, ja que el món que li mostren els sentits podria no ser real.

Radicalitza el dubte arribant a dubtar fins i tot de les matemàtiques, plantejant la hipòtesi d'un geni maligne que el podria estar enganyant fent-li creure que 2+2 és 4 quan potser és 5.

2a Meditació: El Cogito (Ment, ànima, pensament)

Descartes troba la primera veritat indubtable: ningú no pot enganyar-me respecte al fet que dubto. A més, si dubto, estic pensant; i si penso, existeixo (cogito ergo sum: "penso, per tant existeixo").

Però no puc estar segur de l'existència del meu cos, ja que és el cos que em mostren els meus sentits. Llavors, el cos (substància extensa) se separa de la ment (substància pensant, el Cogito).

Tampoc puc saber amb certesa si els altres existeixen, ja que no puc saber directament si pensen.

5a Meditació: Déu i l'argument ontològic

Descartes desenvolupa el seu argument ontològic per demostrar l'existència de Déu. Afirma que, igual que no es pot pensar en un triangle sense tres costats, no es pot pensar en Déu (un ésser perfecte) sense la seva existència, ja que l'existència és una perfecció. Si Déu no existís, no seria perfecte.

A més, aquest Déu perfecte no pot ser un enganyador (com el geni maligne), ja que enganyar seria una imperfecció. Per tant, Descartes pot recuperar la confiança en la veritat de les matemàtiques (són certes i precises).

Com que ara pot estar completament segur que 2+2 és 4, ja que Déu existeix i no l'enganya, llavors es pot refiar dels seus coneixements clars i distints. Déu esdevé així la garantia del coneixement.

6a Meditació: Recuperació del món sensible

Com que ja està demostrat que Déu existeix i no és enganyador, Descartes conclou que es pot refiar dels seus sentits, sempre que apliqui el mètode de les quatre regles amb rigor.

Com que Déu no l'enganya, es pot refiar del seu coneixement del món exterior (substància extensa).

Hume (Escòcia, segle XVIII)

La Proposta Empirista Radical

Mentre Descartes (racionalista) prioritza la raó, Hume desenvolupa un empirisme radical, basant tot el coneixement en l'experiència sensible.

Hume distingeix dos tipus de continguts mentals:

• Impressions: Percepcions vives i fortes que tenim quan sentim, veiem, estimem, odiem, etc. (l'experiència directa).
• Idees: Còpies o representacions més dèbils de les impressions, que apareixen quan pensem o reflexionem sobre aquelles impressions.

Tot el coneixement, segons Hume, deriva de l'experiència, és a dir, de les impressions.

Per a Hume, les idees són còpies de les impressions, i només tenim coneixement veritable a través de la informació que ens proporcionen els sentits.

Qualsevol construcció de la ment que vagi més enllà dels sentits és considerada una ficció.

El principi de còpia de Hume estableix que qualsevol idea vàlida ha de tenir una impressió associada.

Qualsevol idea que no tingui cap impressió corresponent s'haurà de descartar com una invenció sense base empírica (i, per tant, sense valor cognoscitiu).

Crítica del Cogito o el Jo (Noció de subjecte)

Segons Hume, no tenim cap impressió del "jo" o "cogito" cartesià. Per la seva mateixa definició (és invisible, intangible i no es pot captar a través dels sentits), no hi correspon cap experiència sensible directa.

Per tant, la idea de la substància pensant (el jo com a entitat permanent) no és més que una ficció, una invenció sense valor cognoscitiu.

El "jo" és només un feix o col·lecció de percepcions diferents que se succeeixen ràpidament. No podem estar segurs de l'existència d'una ànima immortal i simple.

Crítica de la idea de Déu

La idea de Déu es refereix a un ésser que és per essència invisible i intangible. Per tant, és un exemple clar d'idea que no està recolzada per l'empirisme, és a dir, que no té cap impressió associada, ja que ningú ha tingut una experiència sensible directa de Déu.

Llavors, la idea de substància infinita no és vàlida des del punt de vista empirista, i no podem estar segurs de l'existència de Déu basant-nos en l'experiència.

Crítica de la substància extensa (Noció d'objecte)

Sobre la substància extensa (el món material), es podria pensar que sí que en tenim impressions. Però Hume argumenta que no és així: de la matèria percebem qualitats com el color, la forma, la temperatura, etc. (que són impressions), però no percebem la "substància" o "essència" subjacent que suposadament uneix aquestes qualitats.

No podem estar segurs de l'existència real i contínua dels objectes quan no els percebem. Com podem saber que els objectes o les altres persones no desapareixen quan no els estem observant directament? (Analogia: Com els "chunks" a Minecraft que només existeixen quan el jugador és a prop). Creiem en la permanència per costum o hàbit, no per coneixement cert.