Descolonització i independències: Índia, Pakistan i Àfrica

Partició de l'Índia i Pakistan (1947)

La partició: la Unió Índia i el Regne Unit van accedir a preparar la independència de l'antiga colònia. El 1946 es va celebrar una assemblea constituent i es va formar un govern de transició. Hi va haver enfrontaments entre hindus i musulmans ocasionats perquè la Lliga Musulmana defensava la creació d'un estat musulmà independent.

El 1947 es va produir la divisió de l'Índia i del Pakistan. Caixmir es va convertir en un lloc de tensió constant entre ambdós estats.

1971: independència del Pakistan oriental

El 1971 el territori oriental del Pakistan es va independitzar amb el nom de Bangla Desh (Bangladesh). Posteriorment, l'Índia es consolidaria com una de les grans potències demogràfiques i, amb el temps, experimentaria un gran desenvolupament econòmic i una expansió dels sectors de serveis i indústria.

Situació de l'Índia contemporània

L'Índia té una classe mitjana cada cop més dinàmica, però pateix problemes de subdesenvolupament, grans diferències socials i enfrontaments religiosos. Malgrat això, té un règim democràtic i una economia emergent en camí de convertir-se en una potència global.

Àfrica subsahariana: explotació i repartiment

Àfrica negra i l'explotació colonial: la Conferència de Berlín intentava reduir les tensions entre les potències, i l'expansió justificava una política colonial i imperialista que regulava la conquesta de nous territoris.

Al llarg del segle XX es va materialitzar el repartiment de l'Àfrica entre les potències europees.

Models de dominació colonial

• Francès, belga, italià i portuguès: model d'administració centralitzat i uniformitzador.
• Holandès i alemany: diversos models d'administració segons la regió.
• Britànic: en alguns territoris es va donar un procés d'autogovern (domini) i en altres formes de control més indirectes, com protectorats o colònies administrades per carta.
• Espanyol: reivindicació de sobirania sobre parts d'Àfrica subsahariana; a començaments del segle XX algunes colònies tenien caràcter d'explotació comercial.

Nacionalismes i procés de descolonització

Els nous nacionalismes africans: després de la Segona Guerra Mundial, les potències europees van tenir més dificultats per fer front als moviments nacionals de les colònies. Durant les dècades de 1950-1960 es va desenvolupar el procés de descolonització que va donar lloc a un nou mapa polític.

Factors que expliquen l'onada d'independències

• Mitjans del segle XX: l'assimilació per part d'alguns africans de les idees occidentals de llibertat i emancipació.
• Transformacions socials: creixement de la població, adaptació d'oligarquies tradicionals als costums europeus, aparició de nous grups socials i d'una nova classe mitjana.
• Debilitament dels imperis colonials i consciència africana del valor econòmic de les seves riqueses naturals.
• Context internacional: els Estats Units, sense imperis colonials, van promoure en alguns casos la descolonització.

Panafricanisme i unitat africana

Panafricanisme: la independència africana es va lligar a moviments i partits nacionalistes que reivindicaven la tradició i la cultura africana. Durant els anys 1940-1950 van aparèixer organitzacions i partits com Kenya African Union, el Bloc Democràtic Senegalès i el Rassemblement Démocratique Africain.

Expressió i organització política

El panafricanisme va ser un factor determinant d'independència: expressava solidaritat i la voluntat d'unió entre els pobles africans. El terme va néixer entre comunitats negres diàspores i nacionals. Els polítics africans pensaven en els seus països independents i en la possibilitat de federar-se en una unió harmònica africana.

Impulsors i organitzacions

L'impulsor destacat d'aquesta idea va ser Kwame Nkrumah. El 1963 es va crear una organització per a la unitat africana: l'Organització per la Unitat Africana (OUA). El 2002 la OUA va evolucionar cap a la Unió Africana (UA), amb objectius de democràcia i desenvolupament econòmic.

Nota: s'han corregit errors ortogràfics i de redacció per tal de fer el text més clar i coherent, sense eliminar contingut original.