El despertar de les nacions: Itàlia i Alemanya
El despertar de les nacions
L'objectiu dels pobles era ser reconeguts com a països. Després d'haver-se desfet de l'absolutisme, volien constituir-se com a estats, és a dir, ser reconeguts per altres territoris. Què van decidir fer per a mostrar-se com a estat? Delimitar fronteres, i ho van fer a través del sentiment nacionalista.
Tipus de revolucions
Hi va haver dos tipus de revolucions: les que es van fer per interès econòmic i les que es van fer per un sentiment nacionalista. Van ser les revoltes industrials i les liberals.
Primers conflictes
Els primers conflictes van sorgir als territoris plurinacionals. En un mateix país, hi vivien diverses nacions, i això causava incomoditat. La gent no volia sentir-se, per exemple, castellana sent catalana. Alemanya i Itàlia es van unir perquè sentien que compartien la mateixa nacionalitat. Als territoris que havien estat repartits en el Congrés de Viena, la gent estava obligada a ser representada per un sentiment que no compartien.
La unificació d'Itàlia
El 1808 va arribar Napoleó, i les seves idees van arribar a Itàlia. Es van adonar que la majoria de la població es considerava francesa. Napoleó va expulsar l'absolutisme i va intentar despertar un sentiment nacionalista.
El 1815, Napoleó va ser derrotat i es va celebrar el Congrés de Viena, on es va repartir Itàlia. A partir del 1815, van aparèixer associacions clandestines i secretes que promovien la creació d'un nou país.
Mazzini va ser el primer a dir públicament que s'havia de crear un nou país. No volia un rei i tenia clar que seria una república democràtica i laica. Aquesta Itàlia, però, no va arribar a existir.
Finalment, van trobar la manera d'unificar els territoris a través de la conquesta. Aquest lideratge el va assumir el Piemont.
El Piemont va demanar ajuda a França i junts van conquerir la Llombardia, que va passar a formar part del Piemont, així com els estats centrals. França es va quedar amb Niça i Savoia.
Garibaldi va ser un polític important que va viatjar per tot arreu animant la població a revoltar-se, debilitant així els diferents estats.
La unificació final va arribar el 1866 amb la conquesta de Venècia. El 1870 van atacar els Estats Pontificis, però amb més cautela, ja que el rei depenia del Papa. Finalment, van arribar a un pacte.
Un cop unificada, Itàlia va tenir diversos problemes: l'hostilitat del Papa, que sempre va voler l'absolutisme; el gran contrast entre el nord i el sud; i un sector que volia separar-se.
La unificació d'Alemanya
Alemanya es va unificar per la cultura i la llengua, tal com va promoure Fichte, que defensava l'adoració a la pròpia terra, un pensament romàntic.
El 1815, en el Congrés de Viena, es va acordar dividir la Confederació Germànica en 38 estats per evitar que un territori fos més fort que els altres. Va començar una guerra entre Prússia i Àustria per veure qui es quedava els territoris. Finalment, van acordar no conquerir-los, però sí explotar-los.
El 1848, Àustria i Prússia es van distanciar, i aquest va ser el millor moment per iniciar les revolucions nacionalistes. Es va aconseguir crear un parlament a Frankfurt, que va rebutjar el pacte d'aliança amb Prússia.
Prússia va ocupar militarment Frankfurt i va iniciar les conquestes: el 1864 a Dinamarca, el 1866 va haver-hi un conflicte amb Àustria, i el 1870 amb França.
El 1870 va culminar la unificació d'Alemanya, i es va proclamar emperador Guillem I. Alemanya va tenir una estructura confederal, amb una ideologia conservadora i militarista.
Van tenir dos problemes: la religió, amb gent no creient, catòlics i luterans; i la creença que els faltava un territori per completar la unificació, Àustria, que mai van aconseguir.